11.3.14

JA FA DEU ANYS...


Jo era a l'escola i una mestra jove, de l'edat de la meva filla, capdavantera en el tema dels ordinadors en els quals, aleshores, molta gent encara estàvem a les beceroles, va entrar a la meva aula amb una cara estranya, pàl·lida i seriosa. A Madrid han posat una bomba en un tren, hi ha més de vint morts. Ben aviat vam saber que eren molts més. Qui més qui menys ha anat a Madrid i la sent una ciutat germana i propera, tot i que alguns mitjans nostrats, aleshores i ara, semblen desitjar que les notícies d'això que en diem Espanya o estat espanyol estiguin al mateix nivell que aquelles que vénen de més enllà de les fronteres i de vegades són molt tebis a l'hora de parlar d'esdeveniments tràgics que passen més enllà de l'Ebre. Però la cosa va ser tant i tant grossa que no es va poder fer allò que en algunes ocasions s'ha fet, parlar-ne poc i com de passada.

Les víctimes haurien de ser totes iguals però no en són gens. Depèn de qui les ha estossinat, fins i tot d'on i com ho han fet. En aquest cas, com és prou sabut, hi ha hagut problemes entre els familiars dels morts i els ferits a l'hora d'entomar el tractament que els mitjans i els poders oportunistes han donat a tot plegat. Per acabar-ho d'adobar hi va haver allò del govern, i l'ETA, i la pèrdua d'unes eleccions que estaven cantades. Les ràdios i les televisions van emmudir però no pas del tot, dues coses es van mantenir aquell dia: la publicitat i el futbol, ja que no sé quin cony de partit s'havia de jugar aquell dia i no es va pas aturar el circ en senyal de dol i de dignitat social. I els anuncis, ai, els anuncis, aquests no tenen pàtria ni ànima, em temo. S'han posat moltes mides de seguretat en els avions però és impossible posar-les a metros i trens, encara ahir algú argumentava que en un avió mor tothom i en un tren o en un metro no és així. Un galdós consol i una bestiesa més de tantes com podem escoltar aquests dies, ja sabem que hem de viure amb el risc i que sovint tant de control és més aviat teatre destinat a guanyar vots i a fer la punyeta als usuaris innocents. 

Vaig escriure en aquell moment un poema que podeu llegir al meu altre blog, el literari. Ja fa deu anys, i és que el temps passa volant, per damunt dels dies feliços però també de les grans tragèdies col·lectives. Avui també hauria estat millor un silenci digne que no pas una celebració religiosa tan multitudinària, vaja, pel meu gust. Però som en temps de faramalla, no ho podem evitar. 

12 comentaris:

Oliva ha dit...

JO ERA A LA "PELU",TOTHOM ES VA ESGARRIFAR,ALGU VA DIR-AVUI ES 11 OI?- NO VA CALKDRE DIR RES MES.
LO QUE NO POT SER,ES QUE UN GRAPAT DE DROPOS,UTILITZIN ELS MORTS.

miquel ha dit...

jo també voto pel silenci (o les paraules) digne.

(gran llibre La pols dels carrers)

Júlia ha dit...

Oliva, els morts són molt útils als 'vius'.

Júlia ha dit...

Miquel, cada vegada costa més això del silenci, fins i tot aplaudeixen en els enterraments i hi posen música ambiental...

Miquel ha dit...

No se trata de que sean cerriles en su pensamiento, se trata de que son mala gente.
Ayer salió Cospedal y el Alonso. Siguen como el de la cope, con la doble intención de decir que aún no se sabe todo.
El juicio está dado en veredicto, pero ellos, tan egoistamente suyos, son incapaces de reconocer que estuvieron engañando a un pueblo que solo quería saber la verdad.
salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si, ja han passat deu anys. I en passaran molts més sense que poguem entendre com algú, que morfològicament és com qualsevol, pugui fer coses així a Madrid, Londres, Nairobi, Siria, etzètera.
Com es pot dir que el diable no existeix?
Com deia un protagonista d'una pel·lícula que vaig veure fa molts anys, "el mal existeix en estat pur".

Júlia ha dit...

Miquel, vaya personal, sin embargo lo más triste es que han llegado al poder gracias a una gran mayoría, eso aún es más preocupante...

Júlia ha dit...

Xiruquero, és així però encara em sobta comprovar com en determinats casos, tot i que no en aquest, es justifica aquesta violència indiscriminada dirigida a víctimes anònimes i innocents, la veritat.

Sícoris ha dit...

Es calla quan s'hauria de parlar clar i es fa remor quan el que tocaria és un silenci respectuós. Ja ho deia el Benavente fa més de cent anys: "mejor que crear afectos es crear intereses".

Enric H. March ha dit...

Els morts i els que no són morts. Em fan molta angunia aquests actes i totes les exaltacions.

Júlia ha dit...

És així Sícoris, sempre hi ha qui s'aprofita de les desgràcies, d'alguna manera.

Júlia ha dit...

Sí, els ferits amb seqüeles irreversibles són un munt i se'n parla poc, Enric.