4.3.14

MISTERIS I MERAVELLES DELS JARDINS BOTÀNICS





Dissabte vaig anar a fer una visita comentada al Jardí Botànic de Montjuïc. Va ser una meravella de visita, malgrat que érem quatre gats literals potser perquè era aquest un cap de setmana ple d'activitats de tota mena i a més a més, pel matí del dissabte feia una mena de gelor poc agradable. Al meu blog sobre el Poble-sec explicaré més a fons l'experiència en concret.

No en sé el motiu, potser ve d'haver nascut i viscut en un barri barceloní amb poca verdor, però el tema vegetal m'ha desvetllat sempre una mena d'emocions estranyes sense que això m'hagi convertit en cap experta en el tema. Tenia a casa, de petita, els Contes d'Andersen il·lustrats per Rackham, era un llibre que em produïa un estrany neguit. Andersen és molt poc alegre i els dibuixos que acompanyaven els textos eren misteriosos i una mica tètrics, m'encantaven. Un dels contes més lluminosos, malgrat la penombra del conjunt, és aquell sobre les flors d'una nena que es diu Ida, flors que celebren balls i festes. La nena pregunta en una ocasió si a les festes de les flors hi van també les del Jardí Botànic. Jo aleshores no sabia ben bé què era un Jardí Botànic però aquelles dues paraules juntes m'evocaven indrets ombrívols i silenciosos, amb senyors elegants que hi passejaven mentre dibuixaven plantes o n'anotaven característiques.
Després, en diferents textos d'autors castellans, vaig trobar evocat en diferents ocasions el Jardí Botànic de Madrid, que és Real i que ha conservat malgrat la modernització el perfum vuitcentista. A Barcelona l'antic Jardí Botànic, no tan antic com el madrileny, va ser durant molt de temps un indret oblidat però en una ocasió, amb una amigueta de l'escola, ens hi vam esmunyir, sense saber ben bé on érem. De vegades em sobta recordar com les prohibicions que ens amollava la família convivien amb espais de llibertat fins i tot una mica imprudent i perillosa. Em va semblar aquell, aleshores, un lloc màgic, encara m'ho sembla i recordo que vam recollir un munt de pinyons. Després va esdevenir inaccessible uns quants anys i avui es troba recuperat, cuidat i fins i tot compta amb l'espai afegit de la bonica i falsa masia. 

Al Jardí Botànic Nou de Montjuïc hi vaig anar quan feia poc que l'havien obert i després hi vaig tornar un estiu calorós  i encara em va semblar molt pelat. Cal dir que el clima i temperatura que ens acompanyen en una visita a algun lloc o indret tenen molt a veure amb l'èxit o refús de la visita. Ara el Jardí ja té deu anys i mostra un aspecte excel·lent. Es tracta d'un jardí especialitzat en plantes de clima mediterrani, cosa que fa que no compti amb exotismes universals, baobabs o sequoies, però el disseny, que al principi em va sembla una mica massa modern ara ja ha assolit un aspecte seriós i gairebé històric. Si existeix la reencarnació crec que en la meva vida futura, si se'm presenta l'oportunitat, intentaré estudiar alguna cosa que em permeti treballar a un Jardí Botànic, gran o petit. El de Montjuïc admet voluntaris però no és ben bé el mateix i en tot cas ara per ara estic molt enfeinada. Hi tornaré, com ens va aconsellar la gent que hi treballa, per la primavera, a veure la florida més espectacular de l'any. No sé si els escriptors catalans han evocat els nostres jardins botànics en alguns textos remarcables, en tot cas, no els conec. Hi ha en l'actualitat diferents Jardins Botànics a Catalunya, alguns dels quals havien estat privats en d'altres temps. De fet, a Montjuïc els jardins temàtics que en formen part han estat batejats amb noms de poetes, Verdaguer, Costa i Llobera, Brossa...

Em vaig reprimir una mica a l'hora de fer fotografies, car m'empipa quan vaig amb un grupet i algú té cura de fer explicacions veure la gent enderiada i retratant a tort i a dret encara no sé ben bé el què. Avui fem moltes fotografies que no sé pas on van a parar, la veritat, ni per a què serviran en un futur. En tot cas, cada dia retrato menys i si ho faig, més enllà de casos concrets relacionats amb temes de documentació per a alguna xerrada o treball, les fotografies que faig responen a un desig de perllongar una mica més en el temps els bons moments viscuts. Quan el temps ha passat les fotografies són ja un record, el passat, i de vegades no agrada mirar-les, ens entristeixen, ja que el temps esborra persones i transforma espais amb una gran constància. La companya d'escola amb qui vaig recollir pinyons al vell Jardí es va morir fa uns mesos, per cert. Alguns arbres i plantes viuen molt més que les persones però al capdavall, com tot el que hi ha al món, tampoc no són eterns, no hi ha res etern, que jo sàpiga.

Alguns poemes sobre Jardins Botànics (són en castellà, en català he trobat molts poemes sobre arbres, jardins i plantes però res de moment sobre aquests espais, tan poètics);

http://blogs.20minutos.es/poesia/2009/03/06/a-izquierda-del-roble-mario-benedetti/

http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/poemas/poesia.asp?id=417

http://leereluniverso.blogspot.com.es/2010/05/poesia-jardin-botanico-de-pilar.html


8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

L'antic és una meravella, i com dius, poc conegut. El modern el conec poc, però un cop hi vaig anar a mirar el cel amb telescopi i va ser una nit especial i molt agradable.

Aviat tindrem ocasió de gaudir-lo especialment, quan inaugurin l'exposició "Salvadoriana":

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/12/ciencia-i-art-exposicions-de-meravelles.html

Júlia ha dit...

Doncs hi hauré de tornar, Enric.

Ramon ha dit...

M'agraden els parcs i jardins de Barcelona. Són petits oasis dins la gran ciutat. Espais per mirar,passejar i gaudir del silenci. M'has fet agafar ganes d'anar al Botànic. Bé, segur que no tardaré massa!.

Júlia ha dit...

Ramon, si pots agafa una visita comentada, en treuràs molt més profit.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'agraden molt els jardins botànics, el de Montjuïc és preciós. També m'agraden els jardins japonesos, i a Montjuïc n'hi ha un, ben poc conegut...

Francesc Puigcarbó ha dit...

no el conec el nou, l'antic em va agradar molt.

Júlia ha dit...

On és, Teresa? No ho sabia. O potser l'he vist i no ho recordo.

Júlia ha dit...

és que l'antic té molt d'encant, i els anys que porta i els grans arbres, ara bé el Nou s'ha de veure i si pot ser en visita comentada.