19.3.14

SANT JOSEP I MÉS COSES



Avui és Sant Josep. Aquesta havia estat una diada de precepte, amb Tots Sants eren les úniques de precepte, amb obligació d'anar a missa sota l'amenaça de pecat mortal dedicades als sants i com que la del novembre és tan generalista cal considerar la singularitat d'aquest personatge que ha estat objecte de tota mena d'especulacions al llarg dels segles. En tal dia com avui venia sempre a dinar una tieta de la meva mare, cosina de l'avi, i com que es feia la tradicional crema cremada -que encara no era crema catalana- i anàvem a comprar melindros i sequillos per sucar-los a la crema. L'olor del sucre cremat damunt de la safata era una meravella. La meva mare el cremava amb una planxa d'aquelles antigues de ferro. Tot era una mena de cerimònia, en aquells anys. Les festes d'aquest tipus animaven la grisor ambiental.

Expliquen que això de Pepe i Pepito ve del fet d'afegir a les estampes i imatges del sant les lletres pp, que volien dir pare putatiu, una paraula aquesta darrera que ens feia molta gràcia car quan érem petits pensàvem que dir paraules que incorporessin les síl·labes pu-ta era pecat pel fet inexplicable que determinades paraules, de les quals no enteníem el significat, estaven absolutament prohibides als infants. Avui això de pp encara resulta més incòmode per al pobre sant, la veritat. El misteri sobre el capteniment del resignat Sant Josep va fer que en cançonetes de Nadal una mica irreverents se'l rifessin sovint o que el representessin com un vell xaruc tot i que no pas sempre, de vegades és un jove bonhomiós i ben plantat, amb una barba esponerosa i el lliri corresponent a la mà.


El nom de Josep avui es troba en recessió però conec molta gent de la meva edat que se'n diu en totes les seves variables, com ara la de Josep Maria, molt freqüent en d'altres temps. També hi ha Fines, Pepites, Pepis i la resta. Hi havia famílies senceres en les quals tothom es deia així i les variables servien per diferenciar cadascú, tant és així que una obra de teatre de l'inefable Juan Ignacio Luca de Tena es diu Don José, Pepe y Pepito. També hi havia una cançó per fer tabola que anava repetint: José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José se llamaba el padre... i així fins a fer-se pesadeta, com tantes altres d'aquest estil que tenen l'avantatge de ser fàcils de recordar i que es poden allargar durant tot un viatge en autocar a Rupit.

Si a la família et tocava ser el Pepito ja quedaves batejat d'aquesta manera fins que envellies. En català eren molt populars els Peps i els Pepets. En èpoques passades eren habituals els diminutius en castellà i català, al meu barri hi havia el senyor Quimet de Ca l'Adroguer, el Jaumet de les Vaques, el senyor Pepet de les mongetes i molts d'altres i els nens de la meva escala, els nois, tots comptaven sempre amb el diminutiu, cosa que no passava de forma tan habitual amb les noies: Joanet, Amadeuet, Robertet, Miquelet, Agustinet, Vicentet, Lluïset... 

S'ha posat de moda avui escriure els noms castellans que pronunciem en català tal i com els diem, em sembla un error ja que de fet era al llegir en català una paraula castellana quan els transformaven. Recordo que algun lingüista va protestar d'aquesta tendència quan, fa anys, amb l'èxit de l'emissió de la sèrie Poble Nou s'escrivia el nom del protagonista com Antòniu. Però observo que la cosa s'ha enquistat en el llenguatge quotidià i els Pepitos ja són Papitus. Coses de l'idioma i dels costums, vaja. 
Miro al blog algunes coses que vaig escriure pel més de març de l'any passat i m'adono que en fer tant de temps, més de deu anys, que produeixo entrades per aquesta Panxa del Bou repeteixo temes, de forma inevitable. Més o menys per aquestes dades em planyia del final d'un programa de culte, el Boulevard de l'Enric Cusí però he de dir que ja fa temps que l'ha recuperat Ràdio Estel, en un horari una mica desavinent però amb l'avantatge que els potd escoltar per internet quan et vagi bé, cosa que faig sovint mentre escric aquí, per exemple. No entenc la política cultural de la ràdio, és un misteri per a mi que desapareguin programes els quals em consta que tenen audiència i qualitat quan el fet no respon a un desig de qui els mena de canviar d'aires. Sempre m'ha empipat molt que una cosa que funciona es malmeti. El programa té facebook, com cal, i us en podeu fer amics si sou aficionats o aficionades a la cançó francesa o a la música en general. Cliqueu aquí. Per escoltar els programes quan us abelleixi podeu anar a la web de l'emissora i clicar al lloc on hi ha la referència.
Avui també seria el sant de Josep Maria de Sagarra, a qui vaig dedicar ahir una xerrada al Centre Cultural Albareda i de tants altres Joseps famosos que ja no són entre nosaltres com ara el senyor Tarradellas, avui menys valorat que quan manava. Josep Pla, Josep Carner... Entre els vius encara en podem trobar molts de coneguts i famosos. I també en castellà i en d'altres idiomes és clar, la llista seria immensa. Hi ha hagut també moltes dames d'upa amb aquest nom i les seves variants i així, d'entrada, em ve al cap una gran actriu avui una mica oblidada que va morir prematurament als cinquanta-un anys, Pepita Serrador, esposa del  senyor Ibáñez Menta, aquell que ens explicava històries per a no dormir, de qui es va separar aviat,  i mare de Narciso Ibáñez Serrador que també va conrear el gènere.

A les fotografies, manllevades de la xarxa, hi podeu veure San Josep, un anunci d'una representació d'aficionats de Burjassot de l'obra esmentada, Enric Cusí al seu programa amb el cantant Toni Subirana i Pepita Serrador amb el seu fill, Narciso Ibáñez Serrador, quan aquest era petitó.

Sobre això del dia del pare, ni ho celebro ni ho he celebrat ni em fan cap gràcia aquesta mena de celebracions, encara menys quan Sant Josep va ser un pare força alternatiu, però, vaja, aquells que en tinguin costum que ho facin ja que està molt bé tenir motius per tal que uns dies siguin una mica diferents dels altres, la veritat.



Els temps han canviat però als senyors pares se'ls continua regalant corbates i camises encara que siguin corbates i camises alternatives.

10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Les meves filles ni saben què és el dia del pare. Curiosament, per Sant Josep nosaltres la crema la menjàvem sense cremar, al revés de la resta de l'any.
A mi em sembla tan natural la pronúncia catalana del noms castellans que m'agrada. L'adroguer de sota casa era un senyor ben català i li dèiem Franciscu.

Júlia ha dit...

Enric, a mi també m'agrada, això dels Antonios, Carlitos, Nandos, Siscos i la resta però no crec que calgui escriure aquests noms Antoniu, Carlitus, Nandu, Siscu, Lulita o Juanitu quan en llegir 'normal en català' ja ho dèiem així, però veig que és una tendència en alça.

Això de cremar segons, de vegades a la mama li feia mandra el tema de cremar i també ens la cruspíem sense la crosta ensucrada.

Júlia ha dit...

Sobre dies de pares i mares veig que cadascú ho viu com ho ha viscut, en general, tot plegat va néixer i créixer quan jo era molt joveneta, amb la revifalla del consum i la propaganda que s'hi va esmerçar, és com això de Sant Valentí, una estratègia comercial, però si als papis els fa il·lusió, mira... Jo al meu pare de vegades li duia algun regalet per tal que no se sentís frustrat, per comparació amb alguns veïns, a la mama igual, he, he.

Enric H. March ha dit...

A escola sí que ens feien fer "treballs manuals" quan arribaven dies com aquest.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Durant uns anys, quan vaig començar a treballar de mestra, el tema era gairebé obligatori i vaig fer fer moltes bestieses manuals als alumnes, he, he, quan els pares devien veure aquells bunyols... Hi havia empreses que ja et venien treballets mig preparats, sempre hi ha qui se les pensa totes.

Quan va començar el tema dels monoparentals, els divorciats i la resta ja ho vam deixar córrer per no ferir susceptibilitats i ens vam alliberar d'un pes manualístic.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Sempre m'ha semblat un dia estrany, no conec ningú que el celebri. De fet, solament en tinc constància pels anuncis de productes que se suposa que són masculins, com ara les màquines de fer fotos, els bol.lígrafs cars...

Júlia ha dit...

Loreto, jo conec de tot, gent en contra, gent que ho celebra i gent que no ho celebra però fa una mica de broma als pares regalant-los alguna ximpleria, hi ha de tot, afortunadament...

Francesc Puigcarbó ha dit...

A casa no celebrem res de dies del pare, ni sants, com a molt l'aniversari.
No sabia lo del pare putatiu PP Pepe.
Ho je vist avui i ho he publicat

http://kollonades.blogspot.com.es/2014/03/perque-als-que-es-diuen-jose-els-hi.html

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc, de quines estranyes coses vénen els costums...