15.3.14

SUSAN HAYWARD, LA PENA DE MORT I EL PASSAT RECENT



Fa alguns dies em va venir a la memòria l'actriu Susan Hayward per una estranya associació d'idees. Va ser amb motiu de veure per la televisió com alliberaven aquest pobre home dels Estats Units que s'ha passat més de trenta anys a la presó  i ha resultat ser innocent. Aquestes coses passen a tot arreu de tant en tant per desgràcia, però el pitjor de tot és quan ja no s'és a temps de res pel fet que s'ha aplicat la pena capital. S'ha escrit molt i s'han fet pel·lícules de denúncia sobre aquest tema però crec que amb pocs resultats seriosos. Els Estats Units van estar durant uns quants anys gairebé sense aplicar la pena de mort fins que la cosa va tornar a revifar, no ens enganyem, a demanda d'això que en diem el poble, ja que molts polítics el que volen és recaptar vots com sigui. Les grans revolucions van començar menades per gent contrària a la pena de mort la qual una vegada en el poder va tornar a implantar-la. El fet que s'hagi acabat, tampoc no fa tants segles, amb les execucions públiques en molts països, ens ha situat en un context estrany en el qual allò que no es veu és com si no hi fos. Gent contrària, en teoria, a la pena de mort, s'exclama en canvi en contra d'estafadors, corruptes i mals polítics als qual, diu, els faria falta la guillotina. I crec que en més d'una ocasió es diuen amb una certa sinceritat visceral, aquesta mena de coses.

El cinema americà té molts títols de denúncia sobre el seu propi sistema penal i, en concret, sobre la inutilitat i arbitrarietat de la pena de mort. Hayward va protagonitzar una pel·lícula molt interessant sobre la vida d'una dona que va morir a la càmera de gas, Bàrbara Graham, i per aquest fet em va venir a la memòria l'actriu i per a més coincidència estranya vaig coincidir en la recerca amb el dia en el qual feia anys de la seva mort, el 14 de març de 1975. La història de Bàrbara Graham va colpir la gent sensible, fins i tot abans no s'expliqués en el cinema. Les dones hem tingut moltes limitacions i hem patit molts prejudicis però la veritat és que en aquests casos sembla que desvetllen més la sensibilitat general que no pas els homes o, al menys, era així en d'altres temps. Graham va ser una dona que va anar rodolant pel pedregar fins acabar implicada en un assassinat amb robatori del qual els pitjors responsables se'n van sortir millor que no pas ella. La història de Graham es va portar al cinema tan sols després de tres anys de la seva condemna, el 1955. La pel·lícula, de 1958, es va dir en castellà ¡Quiero vivir! i va aconseguir un Óscar per Hayward, que estava esplèndida. En aquells anys la ràdio era molt viva i recordo haver escoltat també en alguna emissora els fets d'aquella pobra Graham, de la seva complicada vida i de la seva absurda mort. El guió es va basar en els articles d'un periodista a partir de cartes de la condemnada. Una frase molt repetida de Graham diu que la bona gent sempre pensa que té la raó.

Susan Hayward no es deia així, el seu nom era Edythe Marrener Pearson i s'explica que li van posar aquest nom professional pel fet que recordava el de Rita Hayworth que en aquell moment era el no va más. Aquest era un recurs molt habitual en el cinema tot i que en el present hi ha una tendència a utilitzar els noms normalets, siguin els que siguin. Hayward va intentar aconseguir, com tantes actrius, el paper protagonista d'Allò que el vent s'endugué i crec que també l'hauria fet molt bé malgrat l'èxit de la Leigh. Va interpretar alguns papers de florero però ben aviat va protagonitzar vides de dones problemàtiques, com ara l'actriu Lilian Roth. Va tenir dos bessons amb un primer marit, un matrimoni mogudet amb una trista lluita final a l'entorn del tema de la custòdia dels fills i les revistes hi van sucar pa.

Després es va casar amb un senyor tranquil, amb qui va viure molt bé i amb el qual es va convertir al catolicisme, aspecte aquest que era molt estimat i valorat en l'Espanya de l'època. Roth també s'hi havia convertit, per cert, tot i que crec que amb menys convenciment. Després de morir el segon marit, cosa que la va trasbalsar, Hayward va estar alguns anys sense treballar però més endavant va tornar a la feina. Com és sabut, va patir un càncer i va morir a l'edat, encara jove, de cinquanta-set anys. La seva malaltia es va atribuir al tema de la maleïda pel·lícula The Conqueror, de l'any 56, rodada en un indret on s'assajaven armes nuclears. De fet molts actors i tècnics que hi havien participat van morir de diferents càncers, fins a un total de noranta-un d'un total de poc més de dos-cents. La relació causa-efecte no s'ha acabat de provar però sembla que alguna cosa devia haver-hi. La pel·lícula, a més a més, va ser un gran fracàs.

El cinema té un efecte estrany ja que fa que s'acabi confonent l'actor o l'actriu amb el personatge real. Fins i tot quan es publiquen biografies de personatges famosos amb pel·lícula a la coberta de vegades hi posen fotografies de la pel·lícula o de la sèrie malgrat que els veritables protagonistes dels fets siguin actuals i en tinguem imatges. Monzó ironitzava fa alguns anys sobre Truman Capote, quan va observar que en una seva biografia, a la tapa, hi havien posat una fotografia de Philip Seymour Hoffman. Potser algun dia faran una pel·lícula sobre el malaguanyat actor i de la pel·lícula en faran un llibre i a la coberta hi posaran també l'actor del futur que haurà estat ell en la ficció, en un estrany joc de miralls en el qual s'acaba per confondre-ho tot. Fa anys feien una sèrie a la tele sobre Enric VIII i un alumne meu, en veure un quadre d'època en el llibre de Ciències Socials em va dir: 'és el de la tele!'.

En tot cas, amb pel·lícules o sense, la pena de mort continua sent un absurd dramàtic i crec que anacrònic, encara més en les societats que es creuen civilitzades i ho són en molts aspectes. Fins i tot en els indrets on fa, com qui diu, quatre dies que ens n'hem lliurat, és encara una gran amenaça ja que quan van mal dades es demanen caps de qui sigui i és conforma un brou de cultiu molt adient a les venjances indiscriminades i al revanxisme de poca volada. És com una mena de microbi que no s'acaba mai d'eliminar encara que romangui enquistat i en silenci durant anys i panys. A més a més, la justícia no és igual per a tothom i hi ha culpables evidents que s'han lliurat dels càstigs gràcies als diners i als bons advocats. Però tampoc no és igual la nostra actitud davant de totes les víctimes i tots els agressors, moltes vegades es fan judicis previs que condemnen d'entrada algú, per molts motius entre els quals hi ha prejudicis de tota mena. Com va escriure crec que Montesquieu una injustícia feta a un home és una amenaça contra tots. I és que crec que val més limitar els càstigs als culpables que no pas condemnar un innocent.



6 comentaris:

Josep ha dit...

Quan més enllà mirava, més lluny m'anava quedant el que, encara ara, tinc a prop. Com un pòsit de rosella a les veles que no em deixava marxar ni tornar, amb un dolor tant profund com forta és la pedra que no mou l'oratge del cabdalós riu, alhora que tant suau la pentina que procedeix a estellar-la com després d'un record i dolç disfèrtil, com era el perfum de la ruda (a voltes tant enyorat)... encara ara.

Josep salvans. dissabte quinze de març del 2014

Júlia ha dit...

???

Enric H. March ha dit...

"Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tots". La citació ho resumeix tot. Pena de mort a banda, m'emprenya (a classe m'hi trobo tot sovint) quan la gent discuteix sobre les penes que s'apliquen als acusats, o els atenuants... Obliden que que la justícia és per a tots i que tots podem veure'ns implicats en casos que no ens imaginem, i per tant tots hem d'estar protegits de nosaltres mateixos i de la pròpia justícia.

Júlia ha dit...

Enric, jo entenc que quan a algú li ha passat alguna cosa greu -o a una persona del seu entorn- tingui ganes d'estossinar de mala manera el culpable. Però per això vivim, se suposa, en un context amb unes certes garanties. A més a més, s'han donat tantes arbitrarietats al llarg de la història i tants errors que quan el tema revifa em fa molta angúnia.

Olga Xirinacs ha dit...

Però la pena de mort l'exerceixen els exèrcits i la beneeixen els capellans castrenses.
Ja no parlo dels terroristes o dels simples assassins, que ens l'administren quan volen i per sorpresa, sense judici previ.
El perdó, la clemència... que lluny que són del pensament dels homes.

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, però quan l'administra un estat de dret que no està en guerra resulta molt més inquietant, o al menys així m'ho sembla.

Encara ens falta molt per ser humans del tot o potser no ho aconseguirem mai del tot, qui sap.