21.3.14

TEMPS COMPLEXOS, MEDALLES I TÍTOLS


Moltes vegades he pensat en la complicació que comporta viure en temps en els quals els temes i les idees es polaritzen. O estàs amb mi o estàs contra mi. Això s'esdevenia durant el temps de la guerra civil però en realitat els dos bàndols estaven molt dividits i acollien moltes maneres diferents de pensar, en el cas del republicanisme aquesta divisió caïnita va contribuir al trist resultat de tot plegat. Precisament a la xerrada que vaig fer sobre Josep Maria de Sagarra va sortir el tema perquè la postguerra va ser també un temps complex, de lamentables servituds, en el qual calia sobreviure. Una persona em va comentar que tots els catalans benestants eren franquistes. Les afirmacions absolutes sempre són injustes però és fàcil caure en això del blanc i el negre, què hi farem, ens soluciona moltes coses i no cal entrar en matisacions.

Això ve a tomb pel fet que s'ha escrit i parlat molt poc sobre la concessió de la Medalla del Círculo de Bellas Artes de Madrid a Raimon. Els mitjans nostrats -i els altres- hi han passat de puntetes per la medalleta, en comparació amb el que es va escriure amb motiu d'altres concessions del passat. Precisament jo mateixa me'n vaig assabentar per un periodista castellà que criticava el fet que no hi hagués anat ningú del govern de l'estat espanyol, llevat de gent de tercera o quarta categoria i afegia que aquesta mena de menyspreus no fan gens de bé en la situació actual. Que jo sàpiga de la Generalitat tampoc no hi havia cap patum remarcable. Em diu algú que el cantant és discret pel que fa al tema dels mitjans de comunicació, qualitat que cal valorar en els temps que corren i que sovint va aparellada amb la prudència. Al mateix periodista castellà algú li va comentar -era una d'aquestes inefables tertúlies que sovintegen a tot arreu- què havia dit el cantant sobre el tema de l'independentisme i la consulta i ell va respondre que no en va dir res ja que és una persona prudent i no era el moment.

Ens movem entre la fragilitat de moltes coses i alguns silencis inevitables, l'altre dia en un curs de guitarra a un casal de jubilats al qual assisteixo el mateix professor, un jubilat voluntari com jo mateixa, va comentar que ja no parlava de política de forma habitual. Moltes coses es donen per sabudes i acceptades però jo no ho tinc tan clar. Fa uns dies llegia uns comentaris sobre el lamentable cas del judici als assassins d'un jove poeta i al fet que se n'haguessin sortit amb una pena molt minsa. però en el que vaig llegir sobre la qüestió s'hi barrejava la immigració, l'ablació, les bandes llatines,  i fins i tot el fet que quan manem els catalans evitarem la delinqüència i controlarem el tema com si aquí fóssim una mena de gent per damunt del bé i del mal. Precisament dimarts faig una xerrada sobre fets criminals de fa molts anys i en aquella època víctimes i agressors eren ben catalans. És clar que també hi ha qui té dogmes per tal de classificar la gent en catalans i no catalans o en bons i mals catalans.

Em sap greu llegir segons què pel fet que de vegades prové de persones que admiro professionalment. Fa uns dies vaig anar a una xerrada al barri que feia una persona d'una associació en contra del racisme, paraula que s'utilitza molt alegrement, i aquesta persona va reblar el clau sobre el fet que s'és racista, sovint de forma inconscient, quan davant d'un fet el valorem de forma diferent si els implicats són immigrants o no ho són. No estic tampoc d'acord en el bonisme políticament correcte i tocasons que de vegades vol silenciar la procedència dels autors d'alguna malifeta greu per no inquietar la societat, tot s'acaba per saber. Però és cert que semblem més tranquils quan les coses dolentes les fan els de fora. Puc recordar molts crims en els quals els dolents eren de casa, alguns de recents. Tampoc totes les víctimes no són iguals, si un immigrant fa mal a un altre immigrant sembla que no ens fa ni fred ni calor, per exemple. Si la víctima és un personatge anònim no és el mateix que si és algú amb una certa popularitat ni que sigui sectorial. No desvetlla la mateixa sensibilitat l'assassinat d'una criatura o d'un jove que el d'un avi o àvia... Un altre tema és el funcionament de la justícia, en aquest cas ens recordem de Santa Bàrbara quan trona i durant les eleccions poques vegades es parla del tema i de les mides que cal prendre per millorar-lo, és lenta, les penes s'han de revisar i tot això, no diré que no.  I jo també sóc humana i si fessin mal a algú de la meva família és probable que demanés venjança o una pena màxima amb tortura inclosa, però les coses, en un estat de dret, ni que sigui el nostre amb totes les seves limitacions, no funcionen així.

Retorno al tema de la medalla atorgada a Raimon, crec que en el fons el tema ha incomodat uns i altres i això n'explica el silenci o el mig silenci. Hi ha qui voldria postures bel·ligerants com ara que els futbolistes nostrats i famosos no volguessin anar a la selecció espanyola, vaja, allò que diuen: del enemigo ni agua. Amb algunes persones s'és més condescendent que amb d'altres i hores d'ara, quan ja tinc uns quants anys al damunt, he vist moltes vegades que gent en aparença molt lluitadora es passava a l'enemic quan en treia guanys econòmics o el que fos. S'és exigent amb coses com l'ús del català amb gent humil però si un futbolista d'elit no se'n surt no se li té en compte mentre faci gols. Em malfio dels qui afirmen sense vergonya i amb convenciment fatxenda que són d'esquerres o que no són racistes, això no cal dir-ho, es veu pels fets i és molt fàcil caure en contradiccions de tota mena. També hi ha qui diu de forma provocativa que és de dretes i a l'hora de la veritat no ho és gens i actua com una bona persona, generosa, progressista i tolerant . Hi ha de tot a tot arreu però sembla que això costa d'acceptar.




16 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"Hi ha de tot a tot arreu ", no cabe ninguna duda.
Tampoco me gusta aplicar la palabra "tolerente", dado que da a significar una especie de gracia concedida por el interlocutor a quien interpela, pero como bien dices hay de todo en todas partes, de manera que te puedes encontrar con personas de "derechas" más dialogantes que las de "izquierda" y eso da pie a matizar muchas de los puntos devergentes.
Tampoco yo suelo hablar de política en casa. Se politiza en extremo y mi hijo se enerva y lo hace también su señora, y como lo que quiero es verlos (aunque sea los fines de semana alternos) no me puedo dar el lujo de expresarme como deseo .
Lo que si denoto es que lentamente se está levantando un muro entre las mismas familias, se que no soy el único caso, y que esto debo agradecércelo a quien hoy gobierna nuestro país...y no hablo de España.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, el clima es algo inquietante, estoy de acuerdo, y muchos silencios responden a esa inquietud. No es nuevo, los vascos saben mucho de todo eso y en un contexto mucho más grave. Sobre la palabra 'tolerante' tienes razón en que es algo ambigua, pues hay cosas intolerables, pero eso sucede con muchas otras, me temo.

De tota manera en aquest context em sembla entenedora, mira:

http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=toler%E0ncia

Júlia ha dit...

En castellano, lo mismo:

http://lema.rae.es/drae/srv/search?key=tolerancia

Júlia ha dit...

Els polítics llencen llenya al foc si els dóna rendiment polític però no són els principals culpables de moltes coses, les instrumentalitzen al seu servei en molts casos però són opinions que suren en l'ambient popular sovint de forma inquietant.

Anònim ha dit...

Gairebé tot està mediatitzat; tot depèn de l'ús que en vol fer qui manipula fets i actituds. Això sí, quan sento que "els nostres" o nosaltres tenim uns valors per sobre de la moral comuna, em vénen basques.

Júlia ha dit...

Enric, em passa el mateix, m'agafen ganes 'd'esborrar-me'.

Júlia ha dit...

Motius per emprenyar-te en trobes molts, aquí i allà, la veritat, tenir el cap fred costa molt, de tota manera pel que fa a això dels silencis constato que en els blogs on entro el tema 'polític' està desapareixent del mapa o es toca de passada i en ocasions puntuals i glorioses.

Júlia ha dit...

ara amb el futbol ens esbravarem

Ramon ha dit...

Perilloses les polaritzacions que és el que es porta. Si es fes l’esforç de voler veure les coses des de punts de vista diferents; de posar-se en la pell del que pensa d’una altra manera i s’abandonés la mandra per analitzar les coses buscant arguments de pes…. el món seria molt millor i el risc d’acabar a bufetades disminuiria. Des de les famílies i des de l’escola hauria de ser prioritari fer-ho veure als infants i practicar-ho amb ells.
Amagar o mig amagar com si ens avergonyís que els mèrits d’un artista que considerem “nostre” han estat reconeguts pels “de l’altra bàndol” és veritablement patètic.

Júlia ha dit...

Ramon, no sé si s'ha volgut amagar, tampoc no ho crec, però és cert que no se n'ha dit gran cosa, posar-se al lloc dels altres en teoria està molt bé però a l'hora de la veritat això de l'empatia és molt difícil. I a l'escola, com a tot arreu, també hi ha de tot i hi hem de comptar.

Allau ha dit...

De totes maneres la medalla la dona el Círculo de Bellas Artes que és una institució privada o semiprivada; potser és exagerat buscar-hi lectures polítiques. Si l'Ateneu Barcelonès li donés una medalla a José Luis Gómez (per posar un exemple), exigiríem la presència de membres del govern espanyol i català?

Francesc Puigcarbó ha dit...

n'hi ho sabia. Ja ho deia Schopenhauer: la veritat és als blocs. je, je

Júlia ha dit...

Allau, potser tens raó però, tot i que la memòria és traïdora crec que en d'altres casos,com en el d'Hanecke es va donar molta més 'cobertura mediàtica'. Crec que fa uns anys se n'hagués fet més 'propaganda'. Per altra banda és un bon gest per part de la institució privada en els temps que corren i Raimon té un simbolisme que no té Gómez a l'inrevés, tot i que em temo que avui els simbolismes van de baixa.

Avui -i potser sempre- no hi ha res que no tingui 'lectura política', em temo.

Júlia ha dit...

Francesc, me'n vaig assabentar per casualitat i en una cadena 'castellana'...

Júlia ha dit...

No sé si la veritat és als blogs ni tan sols si és enlloc però és cert que gràcies a aquests mitjans t'assabentes de més coses i fins i tot de la lletra petita de les coses convencionals.

Júlia ha dit...

mireu per on, si que deu simbòlic, ara me li han donat el premi d'honor...