24.4.14

I NAUFRAGAR M'ÉS DOLÇ EN AQUEST MAR...


L’INFINIT


Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. Així en aquesta 
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.



          (Trad. Narcís Comadira)


Malgrat tot i contra les meves conviccions ahir vaig comprar dos llibres. Va ser en passar per la Llibreria Documenta, a la qual li queda un mes i escaig per traslladar-se a la nova seu, vaig pensar que estaria bé tenir uns darrers llibres comprats en aquell espai quan la llibreria actual sigui ja un record i aneu a saber què hi vendran aleshores, tot i que m'ho imagino.

Em vaig comprar el Pasado imperfecto de Judt, autor del qual comentava fa poc Postguerra. Tracta del compromís intel·lectual i dels condicionants polítics que fan congriar silencis culpables, sobre tot quan els disbarats els fa gent de la nostra corda. En concret, incideix sobre tot en els francesos del temps de la postguerra, Sartre i la resta de la colla. Aquí encara ningú no ha fet examen de consciència sobre tot això ni sembla que s'hi posin pedres al fetge tants intel·lectuals de fa alguns anys que ens feien passar garses per perdius a revistes de culte, com ara Triunfo, sense cap mena de manies. Una persona, una mestra compromesa, em va explicar un dia, fa anys, tot el que havia copsat en un viatge a Rússia però que tot allò no es podia explicar aquí donades les circumstàncies. Per no parlar del culte pedagògic a la Cuba de Fidel o a les lloances a Ceasescu o a  les descripcions del suposat paradís albanès. 




També em vaig comprar la biografia recent de Leopardi, tant l'home com les seves circumstàncies i l'època en la qual va viure m'interessen força tot i que crec que m'interessa gairebé tot, cosa que representa un problema segons com es miri. No conec a fons la poesia de Leopardi, en català se n'han fet algunes bones traduccions, com les de Comadira. Les biografies poden estar molt bé o ser avorrides, depèn de la grapa de l'escriptor i ja la comentaré més a fons quan l'hagi llegit. Per cert, el turmentat poeta va patir allò del Mal de Pott, avui en recessió, afortunadament.  De petita escoltava els pares comentar en alguna ocasió sobre persones remotes que havien patit aquest mal i em pensava que el nom venia dels pots abonyegats i no pas del nom de Percival Pott. Quan ets petit fas estranyes relacions de continguts i això no vol dir que et manqui cultura i tot això, cosa que s'esgrimeix en els temes relacionats, per exemple, amb el catolicisme i que serveixen per intentar mantenir la seva presència a l'educació primària.




Cants

De fet em vaig limitar a fer la volta de la Monyos i un tomb pel meu barri, on a la Plaça dels Ocellets també hi havia paradetes. Quan vaig enfilar el carrer Sant Pau, de retorn cap a casa, a la Rambla ja no hi cabia ni una agulla. La gent badava contemplant cares de gent que els sonava, de la plèiade d'autors i autores que aquest dia van d'un taulell a l'altre. Vaig sentir, més o menys, coses com ara, per part d'una colla de senyores lletraferides: sí que el tinc vist, aquest, de la tele... No diré noms, tan sols que en aquest cas es tractava d'un personatge català, historiador i polifacètic, tertulià ocasional, el qual durant un temps va tenir relacions intimes amb el Barça. Les cues per menjar xocolata desfeta a les granges cèntriques eren importants i potser és dels pocs dies en els quals pots veure més gent autòctona que no pas turistes, per l'eterna Rambla, encara amb flors però ja sense ocellets.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'hi vaig passejar una estona, per la Rambla, cosa que no feia des de feia anys. Llibre no en vaig comprar cap. No em surt de dins: la resta de l'any no paro.

Com en el cas dels fenòmens de fira, en l'època que ens va tocar viure ens ho crèiem tot. Dins tot era molt trist i fora semblava tot més lluminós. Amb els russos no hi vaig estar mai (jo era de Nin); sobre Albània tinc moltes anècdotes; França serà sempre França, amb Sartre o sense; i Cuba és un cas a part. De tota manera, cal viure les coses des de dins per saber-ne alguna cosa, i encara.

Júlia ha dit...

Be, el Nin va tenir molt mal i injust final però també n'havia fet de molt grosses, la veritat, de fet tot té moltes cares i ni tan sols des de dins ho pots saber tot, a vegades encara en saps menys, fan falta moltes visions de cada cosa i de cada circumstància i l'època també compta, per això m'he tornat escèptica, agnòstica i adhuc cínica i tot, en el sentit bo de la paraula, que també el té.

De vegades des de dins encara en saps menys perquè mames el discurs oficial ' de dins' i poca cosa més.

Per damunt de les ideologies hi ha les persones.

Júlia ha dit...

Jo cada vegada en compro menys de llibres, de nous, de vells en compro sovint per la xarxa, coses que no es troben, em fan gràcia. Però mira, ahir en vaig comprar, contradicció humana.

Francesc Puigcarbó ha dit...

quest tipus de llibres , els solc trobar als encants del diumenge i em surten per 1 euro o per així, com et deia l'altre dia que vaig trobar el perquè de tot plegat per 1 euro.