18.4.14

LA SOLITUD CENTENÀRIA I NOSALTRES, ELS D'ALESHORES


La mort de García Márquez ens ha sorprès en aquests dies de Setmana Santa tot i que no resulta gens estrany que una persona de vuitanta-set anys passi a allò que amb un eufemisme recurrent en diem millor vida. La notícia de la suposada mort de García Márquez, així com una mena de testament apòcrif, va córrer durant un temps per les xarxes socials però aquests fets no són privatius de la tecnologia del nostre temps, sempre han passat coses d'aquest estil, fins i tot a través d'això que en diuen boca-orella.

No escriuré pas de moment sobre les virtuts literàries d'algú avui tan inqüestionable en la literatura com Gaudí en el camp de l'arquitectura. Hi ha personatges que arriben a un punt vital en el qual esdevenen canònics i irreversibles i qualsevol matisació sobre realitats objectives fa que et mirin de cua d'ull com si fossis una excèntrica pedant. L'època d'allò del boom de la literatura hispanoamericana va coincidir amb una etapa de la meva joventut en la qual tot semblava bullir. Va ser gràcies al professor Tusón, aleshores encara no catalanitzat i que de forma casual i sorprenent va caure per aquella inefable Escola Normal del meu temps, que vam conèixer aquest autor i també alguns altres com, és clar, Vargas Llosa. Jesús Tusón i Ricard Salvat, els quals a mi no em van arribar a conèixer mai, la veritat, més enllà de corregir-me l'examen corresponent, crec que van ser els professors que més em van influir en aquells anys de canvis i descobertes culturals.

En perspectiva, més enllà dels valors específicament literaris de l'obra d'aquells escriptors, crec que l'èxit va venir orquestrat per una campanya eficaç de propaganda, a tots nivells. Els autors peninsulars es feien grans o havien restat encotillats per les limitacions d'un règim molt ranci i decadent, emergien narradors i poetes populars en català, però tot plegat semblava mancat de la força amb la qual ens va arribar l'esclat d'uns narradors i poetes llunyans i propers a la vegada. Malgrat el seu origen la gran majoria, que no provenia pas de les capes pobres i desafavorides de les seves societats, tenien i havien tingut un munt de relacions de tota mena amb la cultura europea. García Márquez i Vargas Llosa havien viscut a París, havien aterrat a Barcelona i els vèiem retratats sovint a les revistes de culte transicional en companyia de les grans patums culturals del nostre entorn. Encara avui un programa de BTV sobre coses que van passar en un indret determinat de la ciutat mostren el lloc de Sarrià -podia ser en un altre barri?- on van residir aquests autors, després flamants premis Nobel.

El primer llibre del boom que vaig llegir va ser La ciudad y los perros. El professor Tuson ens va explicar que l'embolic narratiu de la història reflecteix la forma com pensem en realitat, sense linealitat. Vargas Llosa, sense perdre la seva grapa inicial, va retornar més endavant a una certa convencionalitat estructural. Cien años de soledad devia ser la segona obra d'aquell conjunt en arribar a les meves mans. No crec que ningú amb una mica d'afició a la lectura restés indiferent davant del llibre, aleshores. He llegit moltes altres novel·les de García Márquez després però, com em va comentar una persona molt aficionada a la lectura ja fa anys, la resta de la seva obra no té el mateix pes específic, talment com si s'hagués cremat en aquella tasca de creació. Això passa amb molts escriptors i creadors diversos, però tenir la fama consolidada amb un èxit gros en concret fa que es respecti la resta, això també passa amb cantants, amb músics, amb pintors. Serrat ironitza quan li diuen i repeteixen que les seves millors cançons van ser les primeres però en el comentari hi ha un pòsit de veritat important, tot i que ningú no discuteix que tingui algunes cançons posteriors, en mig de molta palla, tan bones com les primeres.

Avui ja es fa molt difícil arribar en estat virginal a aquells llibres. S'ha escrit, molt, massa, sobre tots ells, sobre els autors, sobre interpretacions de cada frase, són lectura obligatòria acadèmica en molts casos. Una mica em va passar, més de prop, amb La plaça del Diamant, per exemple.  Hi ha poca gent que llegeixi un llibre o vegi una pel·lícula sense haver-ne fet un judici previ, les nostres opinions sempre estan contaminades per moltes altres opinions i potser en aquell moment també ho estaven a causa de la devoció que vam sentir en tot moment pel senyor Tuson, que ens les va fer conèixer. De jove encara ets molt més influenciable que de gran.

La moda del moment va fer que sorgissin, com bolets, un gran nombre d'autors d'Hispanoamèrica, de tots aquells països tan conflictius, tan complexos, tan desconeguts encara. Argentins, cubans, colombians, uruguaians, fins i tot del Brasil, tot i que allà no es parli castellà, com Jorge Amado, també premi Nobel. Pels nostres verals se'ls va intentar copiar i imitar, sense massa èxit, la veritat. Una mica com passa avui amb la novel·la negra vam tenir realisme màgic a dojo. La transició i els problemes polítics de les dictadures dels seus països ens van portar, a més a més, un gran nombre de cantautors i grups diversos d'aquelles contrades. Els llibres que llegíem, sumats a la poesia d'Espriu i a alguns himnes nostrats de Raimon o Llach, per exemple, van conformar-nos un imaginari col·lectiu, compartir i venerat. Com passava amb el cinema, aquells llibres eren objecte de converses suposadament profundes i etèries, inoblidables.

Molts altres autors eren tant o més bons que aquells primers i fins i tot en èpoques passades s'havien publicat llibres molt interessants escrits per gent d'aquelles terres però l'impacte provocat per allò que diuen, que qui pega primer pega dues vegades, ja no tenia discussió. Un amic em va raonar una vegada com i perquè, segons el seu gust, Alejo Carpentier, per exemple, era millor que García Márquez, però això és igual, hores d'ara. Una cosa és la qualitat literària, sempre subjectiva i lligada a modes, tendències i fins i tot situacions històriques o promocions ben fetes, i l'altra el resultat objectiu de com determinats llibres arriben a esdevenir per a nosaltres i la nostra vida personal molt més que literatura. 

Vargas Llosa va fer una mena de decantació imprevista vers la dreta, agreujada, en el cas nostre,  per manifestacion anticatalanes, cosa que li va procurar l'abandonament de possibles admiradors. Recordo una conversa entre dos joves estudiants, fa més de deu anys, al metro, en la qual un dels quals afirmava de forma rotunda que no pensava llegir res d'aquest senyor. Els motius eren polítics, ideològics, tot pesa, ens agradi o no. Potser avui ja n'ha llegit alguna cosa, tots canviem i la majoria ens anem tornant més comprensius amb els pecats dels altres.

Les relectures de vegades entusiasmen i d'altres sorprenen o deceben. He rellegit Tolstoi en l'actualitat i m'ha agradat però l'Anna Karènina no m'ha desvetllat les mateixes emocions que durant les primeres lectures ni m'ha semblat tan genial. De jove saps molt poc, de gran una mica més. Tot es relativitza. També passa a l'inrevés, llibres que ens van avorrir ens agraden en el temps de la maduresa i el mateix passa amb el cinema. Els temps i la normalització ensopida i dogmàtica van portar-nos coses estranyes, com ara la traducció al català de Cien años de soledad o fins i tot de El Quijote. Posats a fer... 

Avui em temo que ens publicarien el llibre de forma simultània en les dues llengües i els amics de fer país a qualsevol preu optarien per la catalana. Som en una època en la qual les versions originals no tenen la consideració sacralitzada d'altres temps, greu error. Si l'atzar, la història i la política, de grat o per força, ens han fet bilingües o el que sigui, cal aprofitar les circumstàncies per a finalitats positives,  crec. Al capdavall, el llatí també ens el va imposar l'imperi romà. Les traduccions mai són exactes ni fidels, tot i que n'hi hagi de molt bones i en alguns casos n'hi ha hagut que han superat els originals, com ha passat amb les còpies millorades de quadres emblemàtics.  Una  vegada el poeta Espriu es planyia del fet que la majoria de gent, la qual, en aquells anys, havia fet francès a escola, llegís els autors francesos traduïts al castellà o fins i tot al català. Avui tot és tan surrealista que he escoltat joves italians i catalans parlant-se en anglès macarrònic entre ells...

Descansi en pau García Márquez. Els comentaristes culturals tindran avui l'ocasió d'esmerçar erudició en els glossaris i obituaris oportuns, que sovint ja resten esbossats i a punt, quan el finat té una edat avançada i ha patit problemes de salut. García Márquez ja era quelcom ben diferent d'un escriptor, era un personatge de culte. D'aquí uns quants anys, quan el record hagi reposat, si som vius i en tenim ganes, tornarem a viatjar a Macondo, ni que sigui amb mundo sénior, i ningú no sap amb quin estrany país ens podrem trobar en aquell moment imaginat d'un futur improbable. El temps diuen que és un bon crític malgrat que tampoc no és fidel a la realitat objectiva i resta condicionat a moltes circumstàncies lligades a cada efímer present.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Te doy toda la razón. Toda. A veces pienso que somos iguales a loa papanatas afrancesados.
Por cierto, no se si has leído un cuento que tiene 17 páginas, se llama Isabel viendo llover en Macondo.
Es de lo mejorcito.
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

tens molta raó en el que dius, Júlia.

el conte que diu en Miquel el pots trobar aquí, però agafa les ulleres de veure-hi a la vora, la lletra és petita<.

http://inabima.gob.do/descargas/bibliotecaFAIL/Autores%20Extranjeros/G/Garcia%20Marquez,%20Gabriel/Garcia%20Marquez,%20Gabriel%20-%20Isabel%20Viendo%20Llover%20en%20Macondo.pdf

Júlia ha dit...

Miquel, creo que lo he leído casi todo, de este señor, en paz descanse, además con los títulos de sus libros y con los títulos de Pedrolo hemos hecho mucha broma, recuerdo que en la época pasamos unos días de verano en la playa con unas amigas y siempre llovía, y repetíamos lo de Isabel que ve llover en Macondo. A la càndida Erendira la hice una de las protagonistas de una obra de teatro inédita, en la cual todos los personajes son de la literatura catalana, excepto ella, claro.

Sin embargo creo que Cien años de soledad sigue siendo el sol y el resto, los planetas, vaya, para mi gusto.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Francesc, el dec tenir per casa, com molts altres, tot i que ves a saber on...

Enric H. March ha dit...

A mi també m'ha passat trobar-me amb italians i francesos (però sobretot italians) que em parlen en anglès.

Al final, de tots aquells temps del boom el que ens ha quedat és el despertar a una nova manera de relacionar-se amb la cultura. És cert que podem trobar autors tan bons o millors que aquells, però el boom de veritat va ser que de cop i volta semblava que participàvem de la literatura naixent a través dels mitjans de comunicació.

Quan a García Márquez, "Cien años de soledad" quedarà com un monument. I per molt que canviem difícil serà que no ho reconeguem.

Júlia ha dit...

Enric, el moment i la sort tenen molt de pes en la transcendència cultural dels productes, és allò de ser en l'instant oportú en l'indret adient, després ve la mitificació.

Però, sí, admeto que Cien años de soledad té un pes específic fins i tot centrant-nos tan sols en això que en diem 'literatura' i això és molt important per a un autor, ja resta lligat a aquella obra encara que la resta no tingui la mateixa volada. Així mateix hi ha autors molt dignes que no han aconseguit fer 'l'obra', i l'època també compta, és clar.