8.4.14

LES GUERRES DE LA FI DEL MÓN



Ahir vaig veure per la televisió un home i una dona junts, l'home admetia haver mort la família de la dona i la seva filla petita durant les matances de Rwanda, de les quals ja fa vint anys. No és habitual trobar aquest grau de penediment públic, la veritat. En recordo molt pocs exemples recents. Tot i que quan les tragèdies col·lectives han planat damunt d'una comunitat alguns éssers humans se sentin avergonyits dels disbarats comesos. Encara em sorprèn la capacitat que tenim per creure que la violència no va amb nosaltres, sempre tenen la culpa els americans

Una companya de feina, en aquell temps del genocidi, em va explicar que havia fet cooperació durant un llarg temps en aquell país i en tenia molt bons records, em va dir que obserrvaves que es tenien una certa mania entre ells però que no es podia sospitar ni de bon tros una cosa com aquella. Recordo que des de l'escola telefonava gent coneguda i com es va assabentar de la mort terrible d'alguns dels seus amics i col·laboradors. Fa un temps, en una xerrada sobre Àfrica, una persona que també hi havia estat en diferents ocasions em va admetre que al darrere de moltes de les coses que s'hi esdevenen hi ha o hi ha hagut l'estat francès, cosa poc divulgada o explicada sempre a mitges. Giscard ja rebia molt bons pernils en forma de diamants d'aquell estrany monstre que va ser Bokassa. I Ben Barka va desaparèixer passejant per París. No vull dir amb això que els francesos o els seus governants siguin pitjors que uns altres, sinó que quan s'entra una mica a fons en la història del passat i del present no es pot trobar innocència enlloc.

L'escena de l'home i la dona que intenten afavorir la reconciliació nacional, admetre culpes i perdonar i tirar endavant, em va recordar una parella que surt al llibre La guerra del fin del mundo. Avui crec que Vargas Llosa és menys llegit que en el meu temps ja que com és sabut es va tornar anticatalà i de dretes i aleshores, tots som humans, projectem damunt de la literatura els nostres prejudicis ideològics. Però el llibre és excel·lent, un dels millors d'ell. S'inspira en un fet poc conegut de tants com n'hi ha hagut al món, la Guerra de Canudos, en la qual l'intent d'establir una mena de societat utòpica va topar amb la realitat del poder abusiu d'un estat que no admetia gaires invents. 

Tenim poca memòria, encara hi ha qui intenta justificar coses com ara el genocidi jueu amb arguments eteris com ara que aquella pobra gent va anar a l'escorxador de forma covarda o fins i tot que potser s'ho mereixien, horrible comentari que he escoltat en ocasions i fet, sempre com si fos en broma, per gent de la qual no l'hauria esperat. Aquell és avui un genocidi molt conegut, fotografiat i documentat, d'altres es van oblidant o no s'han conegut mai. Hitler hauria acabat per exterminar fins i tot la seva gent, de fet va començar pels mateixos alemanys dissidents o febles, com explica Haffner en el seu llibre Observacions sobre Hitler, per a mi un dels millors que he llegit sobre causes i efectes de tots aquells disbarats.

El rei Leopoldo, que té moltes estàtues al seu país i els descendents del qual encara governen, va matar més gent que Hitler, al seu Congo. I la cosa per part belga no es va acabar amb allò. Soldats que eren jovenets i feien el servei militar en el temps de la mort de Lumumba també van explicar, ja de grans, el que s'havien vist obligats a fer, i això en època d'aquell Balduino afabiolat a qui volien fer sant. Per no parlar de Pol Pot, de Stalin i d'altres. Amb certa ironia em comentava en una ocasió un historiador que els espanyols, catalans inclosos, no som tan disciplinats com els alemanys ni tan sols en la barbàrie, ells prenien notes, amidaven, retrataven. Per això en sabem tantes coses, del que van fer, portats per aquests vents de la història que passen per on passen i quan menys s'espera. 

Hi ha moltes guerres de la fi del món desconegudes i algunes a tocar de casa. A nivell individual és fins i tot possible, en algunes ocasions, un cert penediment redemptorista. Però els qui pateixen aquest sentiment i intenten refer la seva vida i la seva societat acostumen a ser la gent anònima, els qui manen matar i creen les estructures necessàries per tal que la tragèdia funcioni se n'acostumen a sortir, amb poques excepcions. I és que ben sovint hi ha una gran tendència a contemplar el passat horrible des de dalt d'una mena de muntanya i no pas mirant cap al fons de nosaltres mateixos per tal d'admetre que la natura humana té foscors que ens resulten molt desagradables. Encara hi ha qui vol creure que tots els almogàvers eren mercenaris aragonesos, ves. Creure'ns diferents o millors pel fet de ser d'algun lloc o d'algun grup humà és un gran absurd però forneix vots i ens dóna una estranya seguretat, com si tingués algun mèrit haver caigut per atzar aquí o allà.


7 comentaris:

Miquel ha dit...

me gusta leerte porque según mi criterio das en el clavo.
No te miras el ombligo mi lanzas las culpas a los del frente.
Hoy, en mi casa no se habla de política, no queremos enfadarnos.
Esta semana he ido a casa de los consuegros (buena gente donde las haya), y me pidieron por favor que nada de política, porque vendría otro matrimonio, amigos suyos, y eran de una tendencia muy delimitada (no importa aquí si de derechas o izquierda, si catalanista o no, lo importante es el hecho), y por supuesto se habló del tiempo y de la primavera...
El del diario de cada día no habla de política, me dice que no quiere perder la clientela...y así con muchas personas.
esta es una etapa parecida al del tardo franquismo. Hay miedo a hablar y a perder relaciones. A que te tachen de anti o de pro y a salir malparado.
esto es lo q ue no quiere llamarse fractura, pero yo la percibo. Igual que hay dos Españas...hay hoy en día, dos Catalunyas.

Salut

Oliva ha dit...

ALLO VA SER MOLT BESTIA.
PERO FRANCAMENT,NO CREC QUE TOTE LA CULPA SIGA DELS EUROPEUS. ELS RAMPELLS TRIVALS,SON D'"AUPA"...NOMES CAL MIRAR.LO QUE ELS CIVILITZATS EUROPEOS HEM SIGUT CAPAÇOS FER...UCRANIA ARA MATEIX.

dospoals ha dit...

Jo també em vaig sorprende d'aquest penediment i perdó posterior: potser perquè hi ha una mentalitat "religiosa" diferent? M'adone que a Espanya, tan cristiana i tan catòlica, no es perdona com deia aquell; tot és més de boqueta, però no d'acció. DE retruc, lliga açò amb els dos perdons que hi ha a Espanya també: els de la dictadura de Franco ("perdó ràpid i imposat") i els de les víctimes d'ETA (se l'ha cridat, però no se l'espera...)

Júlia ha dit...

Miquel, si sólo fuesen dos. Lo mismo que de Españas, hay un montón. Otra cosa es que nos tengamos que pelear por eso...

Júlia ha dit...

Oliva, el tribalisme existeix a tot arreu, precisament tot i que no sé si m'he explicat volia dir que els homes i les dones no són gaire diferents en un lloc o un altre pel que fa a fer disbarats.

Júlia ha dit...

Dospoals, jo crec que a Espanya també s'ha perdonat i s'han penedit persones de tota mena però a nivell individual, com en aquest cas,en els penediments oficials i oportunistes no hi crec gaire, i tampoc crec en que siguem diferents aquí o allà, blancs o negres, espanyols o d'on sigui, les circumstàncies i el moment històric tenen molt de pes, un altra tema és que les històries oficials ho expliquin tot com els sembli. I sempre hi ha disbarats que ens semblen més justificables que no pas uns altres, si els fan 'els nostres' o els de la nostra ideologia, en temes com el problema basc o la guerra civil he sentit moltes bestieses.

Júlia ha dit...

Precisament de petita vaig viure aquesta mena de reconciliacions individuals quan els veïns recordaven la guerra, a les tertúlies del terrat, i con els havia arrossegat fos al bàndol que fos. Avui tot sembla un conte de bons i dolents.