25.4.14

QUE S'HA FET D'AQUELLES FLORS I AQUELLS LLIBRES QUE ENS REGALAVEN A LA CAIXA???





El dia de Sant Jordi vaig anar a tallar-me els cabells. Vaig ser clienta durant molts anys a la mateixa perruqueria del barri, en algun moment del passat remot hi va haver problemes entre les persones que formaven la petita societat que la menava i va desaparèixer, però un grup dissident es va establir no massa lluny de casa, tot i que per anar-hi havia de travessar el Paral·lel. A aquesta segona perruqueria hi va emigrar molta gent de l'anterior i ja duia més de vint anys a la nova seu quan en tornar de vacances, aquest estiu, vaig comprovar amb pena del meu cor que havia tancat. Cada dia em sap més greu que els establiments coneguts tanquin i em costa més canviar d'hàbits, la veritat. 

Ara fa poc temps he començat a anar de tant en tant -de fet puc passar mesos sense pelar-me- a una altra del barri. Les perruqueries han canviat, com gairebé tot, moltes de les modernes, noves i petites tenen poc personal i t'atenen a hores convingudes, ben poques mantenen aquell ambient de tertúlia sense pressa d'abans. A aquesta on vaig ara hi treballen tan sols dues persones i no sempre hi són totes dues. Una d'elles és una noia jove. 

A casa comentàvem l'altre dia els temps en els quals les caixes d'estalvi regalaven, per Sant Jordi, llibres i roses. Li vaig explicar a la perruquera jove això dels regals antics i es va estranyar, ella no ho havia vist mai. Tot passa i coses banals que pertanyen a la nostra memòria, suposadament col·lectiva, ja són generacionals. Això dels llibres i d'altres regalets que feien les caixes d'estalvi va durar uns quants anys, en ocasions anava condicionat a una imposició modesta. Hi havia persones que feien l'ingrés, agafaven el llibre, i al cap d'uns dies tornaven a retirar els calerons. Les roses, al principi, eren més cares que no pas ara, i es regalaven clavells, flor aleshores més modesta i assequible. Els llibres també eren un bé més valuós i car i per això, cobejable. Les caixes i bancs van obrir en pocs anys tot un munt de sucursals i sucursaletes que han anat tancant i també moltes entitats de crèdit han desaparegut en els darrers temps.

Sovint ens queixem dels canvis en els establiments diversos del nostre entorn i de que hi posin un altre tipus de comerç. Durant un temps la gent es queixava del fet que tot el que obrien per tot arreu, en tancar una botiga, eren sucursals de les caixes i bancs. Talment com van florir van marcir-se i el present ha vist desaparèixer interiors en els quals s'havien esmerçat diners i pretensions decoratives. La Caixa de Sabadell repartia per Sant Jordi el llibre del premi Sant Joan, un premi que s'ha continuat atorgant, de tota manera. Encara que jo no hi tenia compte, un familiar que hi treballava me'l guardava sempre. Si tenies un conegut a alguna sucursal d'alguna caixa era fàcil que et fes arribar el llibre regalat.

A moltes cases hi veies, als prestatges del menjador, els llibres regalats per les caixes i para de comptar. No eren uns grans llibres pel que fa a l'enquadernació, la veritat. Avui, en una tauleta que tenen a la biblioteca a la qual pots portar llibres que no vols a casa en veig sovint d'aquells de les caixes. A la gent més gran que jo, que no havia pogut tenir accés a molts llibres, els feia il·lusió l'obsequi i, en general, qualsevol obsequi. Tot i que era un obsequi condicionat a augmentar el passiu de l'entitat, ni que fos de forma temporal. Quan es buiden pisos de gent gran que ha desaparegut moltes coses van a la brossa, entre les quals els llibres de les caixes, avui un record entranyable tot i que durant anys els més joves vam ironitzar amb el tema. Ningú s'hauria pogut imaginar la davallada de tantes caixes i bancs o la seva absorció pels peixos grossos i els taurons supervivents. L'oficina del barri de la caixa que fos era tota una institució i algunes, poques, encara ho són, tot i que també els canvis en el personal, que avui sovintegen,  han fet perdre pes al seu paper de punt de referència familiar.

Molta gent anava a una caixa en lloc d'una altra pel fet que a la sucursal del barri triada l'atenien millor. Havia comprovat la gran paciència d'alguns -no pas de tots- els empleats locals, escoltant narracions d'avis de quan jo no era àvia, que repartien, per exemple, una part de la seva migrada pagueta de jubilats entre les llibretes dels néts i nétes i aprofitaven l'avinentesa per explicar allò que en diuen les històries del iaio Cebolleta al sofert administratiu de torn. Com la meva vella perruqueria, moltes sucursals de les caixes han tancat. Al meu barri en queden un parell, les més antigues, i que durin, són, és clar, de la caixa de pensions, que encara belluga. 

Les entitats d'estalvi que semblaven tan serioses jugaven amb una certa picaresca que al capdavall crec que en va perjudicar la imatge. Per exemple, si uns avis tenien uns estalvis una miqueta substanciosos i anaven a demanar augment d'interessos els acostumaven a concedir una millora en el rendiment. Però si els avis eren tímids i no deien res ningú no els explicava que era possible augmentar aquell rendiment. Després, com es sabut, s'han fet coses molt pitjors. Una solució és tenir els estalvis sota el matalàs o no tenir-ne però sempre s'ha de comptar amb una pometa per a la set, que diuen. 

Quan jo vaig néixer era habitual que t'obrissin una llibreta a la caixa, ni que fos amb deu cèntims. A les escoles de l'època s'havien fet campanyes per fomentar l'estalvi. Aquelles llibretes d'estalvi es feien a mà, de forma artesanal, i anar a portar alguna coseta a la caixa era tot un ritual. La meva mare, per exemple, s'estimava més quan jo era petita portar els diners a la central, la de la Plaça de Sant Jaume que no pas a la sucursal del Paral·lel i fèiem la ruta de la Monyos de tant en tant i semblava que anàvem a un indret sagrat i misteriós. Treballar a una caixa va estar bé durant molt de temps, els empleats tenien unes quantes paguetes extres i unes molt bones condicions en demanar una hipoteca, cosa que va propiciar que en determinats blocs de pisos una mica de bon veure els habitants fossin tots ells empleats d'alguna caixa.

Tot ha passat i també a aquelles santes institucions els han arribat els temps de les vaques magres. Els llibres ja no són el que havien estat i les caixes d'estalvi, aquelles que sobreviuen als naufragis, encara menys.

14 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

de Caixex ja no en queden, se n'han anat totes - menys 'La Caixa' - a can pistraus.

Júlia ha dit...

Francesc, tots els imperis s'esberlen un dia o un altre...

Enric H. March ha dit...

Jo encara tinc l'àlbum de cromos que regalaven a la Caixa de Pensions als anys 60. Cada cop que feies un ingrés en regalaven cromos.

Pel que fa als llibres, tens raó, alguns eren força bons, no només d'enquadernació, sinó també de contingut: no era mala cosa que les cases s'omplissin de Picasso, Gaudí i llibres diversos sobre Barcelona (en conservo un de poemes sobre Barcelona).

Les converses de perruqueria (de senyores) sempre em van resultar molt interessants, però les de caixa d'estalvis em posen molt nerviós.

Com va anar la lectura de poemes d'ahir?

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En aquest apunt has tingut la virtut de fer-nos recordar coses que tenim ja ben oblidades... No perquè hagi passat massa temps, sinó perquè aquell món està ben desaparegut!
Amb tot, crec que no s'han de regalar llibres així com així, és per aquest camí que s'han desvaloritzat.

Miquel ha dit...

Ahhh ¡¡¡ mi caja fue una vez la de Sabadell..
que por arte de la magia, se me volvió de Terrassa,
para rebautizarse como Unimm
y morir en un BBVA...

¿ donde tengo mis dineros ?
¿ quién lo sabe y lo sabrá ?

Júlia ha dit...

Enric, hi havia de tot, però és cert que, com diu la Teresa, aquests regals van contribuir a frivolitzar una mica el tema del 'llibre' com a regalet ocasional.

També n'hi havia que estaven bé, no ho negaré.

Sobre les converses, les de caixa d'estalvis d'aquells anys no eren gaire diferents de les de perruqueria, molts iaios hi anaven a passar l'estona, també. No sé si encara passa però em temo que tot ha canviat.

Les perruqueries i els barbers eren una mina d'experiència vital.

Júlia ha dit...

Per cert, no recordo això dels cromos, de què era l'àlbum? Jo en tinc un de Gaudí, em sembla, quan encara no era tanta moda com ara i és d'alguna caixa, però no en recordo d'altres.

Júlia ha dit...

Teresa, tot passa de forma ràpida. I també crec que aquells costums van contribuir a la frivolització del llibre, tot i que hi ha hagut d'altres elements i molts canvis en les mentalitats de la gent, també. I l'abaratiment generalitzat de tantes coses...

Júlia ha dit...

Una mica també va passar amb les roses, així que les van començar a donar a la caixa o al súper ja no van tenir el valor de singularitat amorosa d'abans, em temo.

Júlia ha dit...

Miquel, con la solera que tenia... Mi hermano trabajaba en ella y cuando me licencié en Humanidades por la UOC hicieron el acto d'entrega de títulos en su sede de Sabadell, además nos ofrecieron una visita teatralizada sobre los orígenes de la institución. Nada dura cien años y vete a saber donde están tus ahorros y para qué los utilizan, vale más ignorarlo.

Júlia ha dit...

En la de Terrassa tuve también la hipoteca de mi primer pisito, en Molins de Rei, su educado director me daba el libro o lo que fuese aunque no hubiese ido a buscarlo, era muy amable.

Enric H. March ha dit...

M'he equivocat, no és la Caixa de Pensions, sinó la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona. És de l'any 1967.

http://1.bp.blogspot.com/_2GQvuEKpbb4/THalX81J1gI/AAAAAAAAcPg/n_A5t_Zni88/s1600/FOTOS+107.jpg

Loreto Giralt Turón ha dit...

A casa meva passava això que expliques: els únics llibres que hi havien eren els de La Caixa. I me'ls vaig llegir, alguns molt abans que em toquessin per edat i pogués entendre'ls (recordo "La gran aventura de un pueblo", "Papillon" i "Tuareg") També un recull de poemes i cançons tradicionals catalanes que me'l vaig llegir moltíssimes vegades i fins i tot copiava els textos i els dibuixos.

Júlia ha dit...

Ja veus Loreto com aquells llibres han fet història, van desvetllar aficions lectores.