14.5.14

CULTURETA TURÍSTICA

Abans d'ahir llegia al facebook un comentari sobre la ràbia que li fa a un veí de Sants ensopegar-se mil i un turistes diaris que li pregunten on és La catedral del mar. Mentre jo i algú més li vam donar la raó no van faltar opinions contràries, o sigui, de persones que trobaven molt bonic el nom donat a l'antiga església a partir del llibre, que creien que gràcies a l'èxit de la novel·la la gent visitava més l'església i d'altres opinions entusiastes. Ja he comentat en més d'una ocasió com se sol prendre com a dogma de fe històrica qualsevol relat de ficció basat, de lluny o de prop, en coses que se suposa que van ser reals. Per a qui vulgui aprofundir en el relliscós món de la narració del passat, fins i tot de la més seriosa en aparença, el remeto a una ressenya que he escrit sobre un llibre recent. Encara més, en això de la història ens agafem sovint a allò que ens convé, els altres poden haver mentit o conspirat per amagar la realitat, realitat que, per altra banda, és impossible de conèixer, però nosaltres, els catalans, de cap manera. 
A mi també m'han preguntat en alguna ocasió per aquesta catedral novel·lesca. M'he trobat pel carrer amb d'altres preguntes singulars per part de turistes ben intencionats. Un grup sorollós i rialler de jovent estranger,  no sé ben bé de quina nacionalitat, em va aturar fa uns dies i em va demanar, intentant parlar castellà, cosa que ja és tot un mèrit car molts forasters no es molesten pas en fer-se intel·ligibles quan sol·liciten ajuda:
-Dónde está el 'colegio'?
Com que jo no entenia a quin col·legit volien arribar em van mostrar uns papers. Eren fotocòpies d'un d'aquests treballs habituals que es fan fer als estudiants, petits i grans, quan se'ls treu a pasturar i estava escrit en castellà, cosa que em va fer pensar que la colla devia fer algun curset de llengua cervantina. Jo també n'havia elaborat a escola, de treballs d'aquesta mena, així que no entraré a fons en com i de quina manera s'amollen i es realitzen les imprescindibles i sovint inútils activitats educatives. El colegio era el Col·legi d'Arquitectes i, és clar, els demanaven que es fixessin en la façana i en els famosos esgrafiats que un temps van ser polèmics i avui ja són antics i assumits pel paisatge urbà nostrat.
Una simpàtica parella castellana, d'uns quaranta anys, també forasters, em van preguntar en una altra ocasió recent por una especie de Rambla en la cual hay un toro de hierro. Vaig acabar per entendre que el brau cercat era l'avui popular gat del senyor Botero, felí que ha trobat a l'indret el seu lloc de glòria i protagonisme després d'haver estat canviat de lloc un parell de vegades i bescantat per determinades elits d'aquestes que pontifiquen sobre estètica actual. Tant de bo pugui restar allà pels segles dels segles car és objecte de fotografies i de jocs infantils i estic segura que se sent molt feliç havent assolit un paper protagonista evident a la Rambla del Raval. Bueno, es un gato, els vaig comentar, als visitants, cosa que els va fer la mar de gràcia.

Sobre preguntes turístiques, crec que amb una mica més de temps podré elaborar un llibret semblant a aquells que publicaven els professors de batxillerat a l'entorn dels disbarats que havien trobat a les respostes fetes per l'alumnat en els exàmens i que van esdevenir gairebé tot un gènere. Hi afegiré un apartat sobre explicacions pintoresques escoltades en itineraris i rutes, per cert. Ahir ja escrivia sobre això de la pobra Enriqueta Martí, que no sé si ha generat ja, i en poc temps, més literatura de tota mena que la Carmen Broto, un altre mite nacional de la crònica negra. Tot fa calaix, que diuen. 


10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Has el libro ¡¡ Será un exitazo ¡¡
Te enviaré algunas preguntas sublimes ...Y además, verás que el museo más visitado y más pedido por nuestros turistas no es el de Picasso, sino el del Barça.

Júlia ha dit...

Cert, Miquel, tot i que crec que el Picasso és ja una marca turística com el mateix Barça, curiosament els indrets i museus més visitats són els més cars mentre els econòmics es moren d'avorriment.

Sícoris ha dit...

M'apunto el llibre de Murado que, pel que has explicat, sembla prou interessant i desmitificador.
La qüestió de certes rutes turístiques i de segons quins guies faria riure si no fos una manera ben lamentable de distorsionar la història. Però ja se sap: poderoso caballero es Don Dinero...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vet aquí perquè cal insistir en no llegir la Bíblia al peu de la lletra, sinó en sentit mític i metafòric... De les històries que s'expliquen a la Bíblia poques es poden contrastar.

Júlia ha dit...

Sícoris, està bé i és relativament breu.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, però en d'altres temps gairebé ens les pintaven com reals del tot.

jaka ha dit...

Hola, conec una familia que el proper dissabte el fill es casarà a la "Catedral del Mar" habien llegit el llibre i van fer la ruta literaria i ja ho veus quin boato... ara, son gent que el hi agrada això de la "història".

fins aviat,

Júlia ha dit...

Jaka, admeto que de rutes n'hi ha de moltes menes, he vist de tot. En certa manera sembla que s'ha posat de moda des de fa uns anys Santa Maria del Mar, la recordo força oblidada, fa algunes dècades, tot fa calaix.

Hi ha història, històries, historietes,llegendes urbanes i cuentos xinos, ep...

Marta ha dit...

Teniu raó amb això de les preguntes turístiques. No hi ha dia que no hagi d'atendre també als despistats que busquen la Casa Vicens, el parc Güell o quan va estar de moda en Ruíz Zafon, la famosa torre de l'Avgda. Tibidabo. O bé una vegada que en plenes obres de la Pl.Lesseps, amb un gran forat al mig, una parella em va preguntar pel Green Park, ja que el plànol que portaven estava marcada de color verd. Suposo que anècdotes ni han per donar i vendre!

Júlia ha dit...

Marta, tot això es fomenta força, el bar Alaska entra en les rutes criminals per allò de la Broto, per exemple. Quan feien una sèrie per la tele tothom deia que anava a Vent del Pla quan anava a Breda.

El tema és que ja s'escriuen novel·les amb la intenció de fer 'la ruta'. Què hi farem...