26.5.14

EUROPA, LA BELLA, I EL BRAU MANAIA


No sé si algú s'ha sorprès dels resultats. No em tinc per mèdium ni bruixota però gairebé mai no m'han sorprès els resultats electorals. Només cal observar i escoltar una mica per esbrinar què en pot sortir, d'unes eleccions. Dissabte, a l'exposició sobre la família Salvador i meditant en les èpoques històriques que els va tocar de viure pensava en el fet que sovint la política és més aviat patida que no compartida. A Postguerra, de Tony Judt, s'evidencia que la gent normaleta, això que en diem el poble, té poca cosa a fer davant de les decisions dels qui remenen les cireres, a vegades fins i tot davant d'un estrany caos atzarós que mou el món.

Hi ha qui s'ha sorprès d'això de la dreta francesa però ja el 1984, quan nosaltres encara no érem ben bé europeus, aquesta dreta va tenir una pujada remarcable. Nosaltres vam començar a votar en aquestes eleccions el 1987, quan el PSOE remenava les cireres. He comprovat que en aquells anys una participació del 60 per cent es considerava lamentable, avui les coses han davallat encara més. Hi ha una majoria silenciosa, indiferent o lúcida, qui sap, que no vol votar, i aquesta és també una opció ben comprensible i que es pot raonar a fons si toca. Tot i que sempre hi ha predicadors que troben horrible l'abstenció. De tota manera en això de les eleccions no sempre qui parla més i despotrica fa allò que diu que ha fet, per sort el vot encara és secret i personal.

Ahir vaig tornar a l'exposició sobre la Mediterrània, tenia ganes de tornar-ne a gaudir abans no s'acabi. Allà, entre d'altres mites, s'hi evoca el d'Europa, qui com molta gent sap o hauria de saber, era una bonica donzella davant de la qual es va presentar el carallot, però poderós Zeus, disfressat de brau blanc, ja que en això de disfressar-se, sempre amb finalitats sexuals i penetratives, aquest déu tenia més recursos que el Mortadelo. 

Zeus va acabar raptant la dama i fent-li tres criatures. Europa es va adaptar més o menys a la situació, davant dels poders fàctics una Europa hi pot fer poca cosa i se'n va sortir prou bé. Va aconseguir un marit de compromís i una bona posició social. Segons les lectures diverses del mite la noia va ser seduïda o violada. En tot cas tenia poca cosa a fer davant d'un déu disfressat de brau. A algunes altres seduïdes pel mateix senyor les coses els van anar molt pitjor perquè la dona oficial, Hera, els feia la punyeta d'allò més. Les representacions iconogràfiques gairebé sempre ens mostren una Europa molt tranquil·leta, malgrat la situació, acaronant les banyes del brau i la resta.

El mite té avui molt de sentit. Davant dels poders reals les donzelles polítiques i simbòliques s'han d'adaptar a un cert possibilisme, altrament ho tindran molt pelut. Si després se'n surten amb un marit de conveniència i una llar amb aire condicionat o a bastonades, ja no és cosa seva sinó de la geopolítica i els mercats. És clar que sempre hi ha qui opina que la noia devia ser toixa, analfabeta, ignorant, poc lluitadora i que hauria d'haver fet la revolució feminista. En tot cas els seus poca cosa van poder fer per recuperar-la, si és que ella volia que la recuperessin, aneu a saber. 

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Lligant-ho amb l'apunt anterior, només calia veure quina cara posava la meva cosina quan escoltava els cantants que li agradaven per saber que volia ser segerestada i duta a la Costa Blava, a Capri o a l'Adriàtic.

Somiar és bo. Els que es creuen Morfeu i senyors dels somnis dels altres, uns malalts amb molt poder.

Júlia ha dit...

Ep, Enric, només cal pensar en l'èxit eròtic que van tenir 'Siete novias para siete hermanos', raptades, sí, però amb educació i per un xicot de bon veure