15.5.14

ISIDRE MERLO I QUINTANA, SANT, PAGÈS I MADRILENY


Avui és Sant Isidre, patró dels pagesos, molt mal vist en l'actualitat pels sectors puristes de la cultureta agrària i urbana. Jo li tinc molt de carinyo, la veritat. Com que fa tants anys que escric en aquest blog ja l'he reivindicat en d'altres ocasions. S'ha dit de forma inexacta que és gairebé un sant borbònic, per exemple. Un meu avi, carreter de Mieres, a la Garrotxa, era el paborde del seu altar, ell es deia Isidre i se'n diu també el meu germà, ja que som d'una generació en la qual encara es respectava la tradició de posar noms familiars a les criatures i no les coses rares o els noms de moda que se'ls posen ara. 

Sant Isidre va ser un sant modern, canonitzat per Gregori XV, al costat d'altres pesos pesats com ara Felip Neri, Teresa de Jesús, Ignasi de Loiola i Francesc Xavier. Ignasi i Xavier són noms que encara mantenen un cert prestigi, les Tereses van de baixa, llàstima perquè és aquest un nom que m'agrada molt. Avui posar Felip a una criatura és contribuir a la seva marginació futura, la veritat. Fins i tot diuen que gent sàvia va aconsellar el rei nostre senyor no batejar amb aquest nom l'hereuet, però ja es veu que es va passar els consells pel folre. Pel que fa als Isidres i  les Isidres, fins i tot als Isidors i Isidores, nom del qual sembla que el nostre pagès va rebre el seu, són residuals al país. Es podria pensar que el tema ve de la filiació madrilenya del patró però no ho sé, només cal pensar en com ha disminuït l'afany barceloní al madronatge.

Sant Isidre m'agrada perquè és un sant convencional i casat com Déu mana, amb una altra santa. No va ser frare, ni capellà ni res de tot això. Els sants van haver de patir, un cop difunts, allò tan pintoresc del culte als seus cossos, més o menys incorruptes. Hi havia reis que quan estaven piocs dormien envoltats de cossos i ossos de tot el santoral. Les relíquies dels sants van ser molt viatgeres durant segles. Al pobre llaurador madrileny expliquen que li van arrencar un dit d'una mossegada i que també li van treure una dent per tal de tenir-ne un record de culte. Per sort tot ho va patir després de finar, car els martiris patits per molts sants són sovint terribles. O sigui, que el nostre pagès no va ser ni màrtir ni verge, cosa que ja és tot un grau de normalitat, i es va poder guanyar la vida fins al punt que la dona, Santa Maria de la Cabeza, sempre feia una mica més de brou per a la pobrissalla afamada.

Em temo que si un dia som independents es voldrà bandejar aquest sant del patronatge, em sabria molt de greu però és possible que ja no sigui a temps de veure aquesta mena de coses. Molts centres i institucions de la geografia nostrada porten el nom de Sant Isidre i jo no miraria prim vers el seu imprecís i manipulat passat, sinó cap al seu present, tot i que també està molt tergiversat. Així, mentre a Catalunya s'intenta marginar-lo, a molts escrits en castellà s'oblida i silencia la seva relació amb Catalunya, tan important, fins al punt que va donar nom al famós Institut Agrícola.


Fue beatificado por Pablo V el 14 de junio de 1619 y canonizado el 12 de marzo de 1622 por Gregorio XV, junto a san Felipe Nerisanta Teresa de Jesússan Ignacio de Loyola y san Francisco Javier, aunque la bula de canonización no fue publicada hasta 1724 porBenedicto XIII (...)
Durante años se creyó que su cuerpo incorrupto tenía poderes sanadores y la Familia Real española se valió de esta cualidad a lo largo de la historia. Por ejemplo, cuando Felipe III enfermó de unas calenturas al regresar de Portugal y se vio obligado a permanecer en Casarrubios del Monte, en Toledo. La villa de Madrid organizó entonces una procesión por la curación del monarca y el cuerpo del Santo fue trasladado a esta localidad toledana. Durante el reinado de Carlos II también se confió en el Santo para que intercediera por su salud, trasladando sus reliquias al Alcázar Real de Madrid en 1696.
Los Borbones mantuvieron la creencia en los poderes curativos de la momia y, en 1760, se llevó el cuerpo al Palacio Real durante la enfermedad de la reina María Amalia de Sajonia. El cuerpo también ha sufrido mutilaciones motivadas por el fervor religioso, como cuando una de las damas de Isabel la Católica arrancó de un mordisco un dedo de su pie, o cuando el cerrajero personal de Carlos II, llamado Tomás, arrancó un diente al santo y se lo regaló al monarca, que lo guardó hasta su muerte bajo la almohada.

Font: WIKIPEDIA


2 comentaris:

Relatus ha dit...

Ara que la cuina i els productes ecològics estan tant de moda podria posar-se de moda

Júlia ha dit...

Oh, el que passa, Loreto, és que això de ser patró de Madrid té un gran i feixuc pes.