1.5.14

LA INESPERADA I ATZAROSA VIDA DE LES PEL·LÍCULES ESPANYOLES


Quan jo era jove la gent que es creia culta, desvetllada i intel·lectualment feliç criticava l'afició del poble a mirar pel·lícules suposadament intranscendents, xarones o sense substància. En temps difícils la majoria de la gent es vol distreure i fins i tot contemplar luxes, bestieses i amors que acaben bé. Durant la guerra civil expliquen que la pel·lícula més contemplada, a les dues espanyes, va ser Morena Clara. Determinat cinema americà, ben fet i amb guions elaborats amb cura, mostrava luxes i fineses que es trobaven molt lluny de la realitat propera. Les pel·lícules que palesaven la realitat trista no eren gaire del gust de la gent humil. Fins que no vaig ser una mica grandeta no suportava les pel·lícules que acabaven malament. Pel que fa a Catalunya, no tan sols les curses de braus tenien molt d'èxit entre els autòctons sinó també el folklorisme andalús tradicional reflectit en les pantalles o cantat per la ràdio.

Tot això ho comento perquè sembla que molta gent s'estripa les vestidures en copsar l'èxit dels vuit cognoms bascs aquests, una historieta que ha esdevingut molt més que cinema, un fenomen sociològic, vaja. Tòpics recurrents, inspirats en els èxits francesos amb seqüela italiana, els quals també sembla que han fet riure molt la gent d'allà i d'aquí. Els tòpics de vegades tenen una minsa base real i tots en fem servir, sigui com sigui. Si a això hi afegim amors que acaben bé, frases que fan riure encara que no vulguis i uns actors convincents, la cosa sembla que funciona de forma reeixida.

Si la història hagués estat, per exemple, la d'un pobre treballador andalús immigrant captat per l'ETA a causa del seu amor per una terrorista  basca i la cosa acabés molt malament, ben segur que no hauria tingut el mateix èxit de públic, tot i que aneu a saber, hi ha un munt de pel·lícules serioses sobre el tema del País Basc, diverses i que han tingut un ressò variable i limitat. 

Pel que fa a les aficions populars sobre cine o teatre, dos llibres em vénen al cap així, d'entrada, Un calor tan cercano, on Maruja Torres evoca la dèria de la seva mare pel cinema d'evasió i La Rambla fa baixada on l'autor, Néstor Lujan, ironitza sobre els gustos burgesos, però també populars, en matèria d'espectacle i cinema, davant de les proclames catalanistes i arrauxades d'un dels personatges. I per fer-ho parteix de la realitat de les cartelleres d'espectacles de l'època, per cert. No s'inventa res.

He anat a veure aquests dies La vida inesperada, una altra pel·lícula espanyola, que sense ser res de l'altre món manté una certa dignitat i es pot veure, tot i que no crec que faci història en el meu imaginari. No diré que Javier Cámara no sigui un bon actor però ara sembla inevitable a tot arreu. El seu personatge és el d'un actor que se n'ha anat a fer les amèriques i no ha triomfat com esperava, però que sobreviu com pot i al pis del qual es presenta un seu cosí. De forma força convincent i gràcies als subtítols gairebé es pot dir que a la història s'alternen l'anglès i el castellà de forma prou natural. Una amiga a qui no agrada veure cinema amb subtítols es preguntava si no la doblarien cosa que en aquest cas és impossible, és clar. Pel mig, paelles, pernil, vins hispànics i algun tòpic sobre americans típics i sobre el pas del temps i de la joventut.

Més que la vida inesperada aquí la vida dels protagonistes és esperable, el retorn a la realitat tangible i al convencionalisme que toca. Pel mig, les inevitables històries d'amor, una mica introduïdes amb calçador i aquesta mania de fer sortir la paraula follar de tant en tant per tal que la cosa sembli desacomplexada i algú que va al lavabo i fa pipí de forma visible (vist pel darrere, si és un home, ep) mentre escoltem el sorollet pertinent i tot. Fins i tot vaig arribar a pensar que en una mena de gir surrealista els dos cosins, a còpia de dormir plegats, acabarien per embolicar-se, ni que fos de forma puntual, tot recordant algun episodi inconfessable de la seva infantesa, però res de res. Hauria estat bé. Sobre això del pipí sembla que està d'actualitat, fa anys es va posar de moda cinèfila fer sortir al cinema gent que vomitava i recordo que en algun article molt divertit en van fer un llistat força complet.

També hi ha més tòpics, com ara el de la mare que parla amb el fill per la pantalleta i li explica bestieses diverses, per exemple, que té descomposició. Un anunci de cafè recent, inspirat en allò dels torrons i del noi que retornava a casa per Nadal, inclou una frase que fa, més o menys, en referència a una mare que té el fill treballant a l'estranger: fins i tot la mare ha après a navegar per internet. O una cosa així. El tòpic de la mare tonta (en aparença) sembla que encara funciona i fa gràcia. Per cert, és estrany que la mare de la pantalleta no sigui Carmen Machi, devia tenir feina. Tot i que s'ha de dir que Gloria Muñoz és una molt bona actriu, les coses com siguin, i fins i tot en algunes crítiques l'han destacat com la millor dama de la pel·lícula. Per cert, amb això dels bascos i les mares em ve al cap una matriarca terrible i poc convencional, l'excel·lent Montserrat Salvador de La muerte de Mikel, ja fa trenta anys d'aquella pel·lícula, com passa el temps.


15 comentaris:

Anònim ha dit...

El tòpic sempre funciona. Permet que la gent reconegui sense gaire esforç allò que creu saber de la vida, o l'acudit fàcil. El mateix passa amb els drames, que sovint són la font d'inspiració de les coples. O el cinema americà i la vida d'aquells famosos aristocràtics amb glamour de les revistes. Tot són pinzellades costumistes que entretenen perquè tenen alguna cosa de determinista. Com la religió. Allò que és difícil és construir un relat en què totes les peces tenen sentit i on cal posar atenció a tots els elements perquè el conjunt acaba explicant una manera d'interpretar el món. A la gran massa li agrada reconèixer-se per semblança o per rebuig, però no veure's com a part integrant d'un sistema perquè això demana implicar-se.

Francesc Puigcarbó ha dit...

JÚLIA, es que els apellidos bascs es dolenteta, plena dels típics tòpics i feta d'una manera bastant barroera. En cao moment la història és creïble, i aixó és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula.
Aquesta del Càmara Nova York, la crítica no la deixava massa bé, i havent vist el tràiler com passa moltes vegades,em sembla que ja he vist la pel·lícula.

Tot Barcelona ha dit...

Con FRancesc.
Hay un par de pelis, una francesa y otra italiana que se mueven por los mismos senderos. Bienvenidos al sur y bienvenidos al norte...Así se llaman, pero tocan el tema de otra manera.
Otra cosa que me hace gracia de los ocho apellidos...es donde gira la obra y en parte el argumento...¿ qué diferencia tienen los tablaos a las eerikotabernas?...Todo gira en torno al bebercio...El bar es el centro de la obra, donde se conocen, donde se encuentran, donde se habla, se citan, donde trascurre el 70% de la película...
No encuentro diferencias sustanciales.
No me gustó nada, solo salvaría el medio minuto de los ojos del tipo cuando se despierta y ve la figurita del guardia civil.
Lo demás es un camelo barato y desustanciado.
Salut

Sícoris ha dit...

La pel·lícula dels bascos em fa una certa mandra, i amb el preu que tenen les entrades de cinema em repenso molt i molt què vaig a veure.
Com que no l'he vista (ni tampoc la del J. Cámara) no puc opinar. De tota manera, pels tràilers emesos, diria que de l'abús del tòpic potser en fan un gra massa. Si el tòpic no és un recurs que serveixi de punt de partida per explicar alguna cosa més, com succeïa a "Míster Marshall", en fi, no ho sé pas...
(Ah!, i ara es veu que el Martínez Lázaro té pensada una segona part centrada a Catalunya).

miquel ha dit...

Jo, la veritat, i sé que m'arrisco a què no se'm derigeixi la paraula, em vaig divertir amb "los apelllidos", malgrat l'abús dels tòpics l l'esperpentisme en alguns moments, o precisament per això. Evidentment, no vaig anar amb la intenció de veure una dissecció sociològica que aportes novetats sobre el coneixement de bascos o andalusos. I tinc curiositat per veure com enfocaran l'equivalent català.
Quant a Benvinguts al nord que esmenteu, em va semblar molt visible, especialment en la versió original francesa; res a veure amb la infumable seqüela italiana.

Júlia ha dit...

Enric, hi ha molts factors, però un dels més importants és que fa falta distreure's.

Júlia ha dit...

Francesc, no faig cas de les crítiques, ni tan sols de les dels coneguts, de vegades s'ho han passat bé veient la peli i després diuen que no, en tot cas 'algo tiene el agua cuando la bendicen', que deien en el meu temps.

Júlia ha dit...

Miquel, sin embargo ha funcionado y yo creo que es por esa necesidad de distracción y de no comerse el 'coco' que también tiene su mérito.

Júlia ha dit...

Sícoris, jo no hi he anat per manca de temps però hi aniré, tinc curiositat i tot, he, he.

Júlia ha dit...

Miquel, és el que volia dir, de vegades no s'ha de demanar massa ni anar amb prejudicis.

Olga Xirinacs ha dit...

Dissortadament, la marca "España" és present a moltes pel·lis i a tots els serials de 'prime time', barroers, grollers, que fan venir vergonya aliena. I en un castellà castís que demana traducció.
Els artistes actuen encarcarats (els catalans també, en la seva majoria), sense espontaneïtat. Parlo de tele.
Actualment, si es troba una pel·li bona és una agulla en un paller, i normalment estrangera.
Hem de gravar a altes hores si volem alguna cosa que sigui només de mitjaneta categoria. També he de dir que no tenim televisió de pagament i, com a rucs que som, ens donen la palla.

Júlia ha dit...

Olga, hi ha una mediocritat ambiental força generalitzada. De vegades em sorprenc en recordar coses que havia vist en aquella tele en blanc i negre de la meva infantesa, teatre i sèries una mica intel·ligents, el mateix pel que fa als primers programes en català que es van emetre pel segon canal.

Júlia ha dit...

Però el cinema català,pel meu gust, és també mediocre tot i que de tant en tant es promociona alguna cosa i se la sobrevalora, això segons la meva opinió, ep.

Anònim ha dit...

Ahir vaig anar a veure "Ocho apellidos vascos". La veritat, una comedieta sense gaire substància. Se li podia haver tret més suc i podia haver estat més incisiva. Té pinta d'aquestes sèries que fan a Antena3 o no sé on.

Júlia ha dit...

Enric, això m'han dit i així penso que deu ser però sembla que com ironitzava algú per la ràdio, el món es dividirà entre aquells que hem vist la peli i els que encara no, he, he.