31.5.14

QUAN REP EL DEL MIG I NINGÚ NO SE'N FA RESPONSABLE



Tot i que la paraula diàleg s'utilitzi a tort i a dret, la pràctica de la cultura del diàleg és gairebé inexistent, i no parlo d'alts nivells polítics sinó del dia a dia quotidià i proper. Els fets de Sants han tornat a polaritzar els ànims i en aquests casos, com en d'altres més greus com ara les guerres, sembla que has de ser dels uns o dels altres, cosa que també passa amb la qüestió de l'independentisme o fins i tot del futbol. En general, els dogmàtics del signe que sigui, creuen que han vist la llum, saben què has de pensar i no dubten de res del que creuen, pensen que no t'has adonat de la realitat i per això hi ha una tendència abusiva a convèncer la gent de forma contundent, i no parlo tan sols del poder dels estats sinó de qualsevol petit poder veïnal, fins i tot. Hi ha una tendència predicadora al país que es manifesta en molts àmbits socials. Has d'anar al tanto amb el que comentes perquè et poden dir de tot menys guapa per qualsevol opinió que no respongui a allò que s'identifica com la veritat. Per això jo crec que, en general, més enllà dels radicalismes i dels oportunismes progres, que també, hi ha una gran prudència a l'hora de comentar en els blogs i articles determinats fets d'actualitat, sobretot si no comparteixes la visió que toca compartir, és clar.

Com és ben sabut, quan en les reunions sobre temes religiosos, habituals durant la meva joventut, plantejaves algun dubte sobre les explicacions oficials, fins i tot reconvertides en religió progressista i postconciliar, sempre hi havia qui se n'anava per allò que en diuen els cerros de Úbeda, per la tangent o per on fos. Era allò de què doctors tenia l'església, vaja, ni que t'ho amollessin d'una forma més fina i dialogant. Un dels temes recurrents era el de la predestinació o, per exemple, la qüestió de la presència del mal en el món, se suposa que Déu era responsable de les coses bones que et passaven i li havies de donar les gràcies però les dolentes eren causades pels homes o bé proves que t'enviava l'amo per veure com te'n sorties sense perdre la fe.

Fa anys em va passar el mateix amb gent d'una corda molt diferent, pares i mares comunistes o gairebé comunistes de l'escola, que avui no sé com hauran evolucionat més enllà del fet que alguns es van col·locar prou bé en el camp aleshores emergent de la política professional. Qüestionava jo com s'explicaven uns fets sobre la manca d'algun mestre a l'escola, ja que els pares i mares que manegaven l'AMPA estaven disposats a treure tot el barri al carrer i fer soroll, com es va esdevenir de fet, i em van dir de forma una mica agre que el capitalisme tenia els seus recursos per fer-me passar bous per bèstia grossa. Els problemes, tot s'ha de dir, es magnificaven políticament quan manava, per exemple CIU, i es minimitzaven quan manava l'esquerra o allò que en diuen esquerra. CIU és una formació política que ha canalitzat sovint les ires indiscriminades de determinat progressisme radical i també de cert espanyolisme ranci, i de vegades, com es pot observar, les dues coses convergeixen i s'uneixen. Crec que hi ha gent que els vota però no ho diu mai de forma pública, per tot això que comento.  Altrament no s'explica la seva vigència al llarg dels anys mentre formacions com aquell PSUC tan popular i populista han fet moixoni o gairebé.

Davant dels doctors de l'església i de les estratègies del capitalisme i/o el catalanisme ranci i burgès en el poder poca cosa es pot raonar. En tot cas les veritats, si és que existeixen, sempre són molt susceptibles de manipulació i al capdavall admeto que mai no pots saber qui mou els nostres fils de titelles mediocres i febles, la veritat. Jo ja crec més en persones concretes que no pas en tendències i etiquetes, a tot arreu hi ha de tot i he conegut gent molt vàlida d'idees molt diverses i en ocasions ben diferents de les meves, si és que en tinc algunes, que ja no ho sé.

En tot cas, quan dos es barallen rep el del mig, i aquest pobre del mig, que no sap d'on li plouen les bastonades, a més a més no serà mai reivindicat per ningú, perquè no té fusta d'heroi ni de màrtir ni de res, fins i tot en el cas en el qual acabi sent heroi i màrtir de grat o per força. Fa uns dies comentava amb algú el llibre i la posterior pel·lícula L'hora 25. La novel·la és de Constantin Vigil Gheorghiu, romanès, un autor avui poc rellegit, tot i que força interessant. Hi ha moltes vides lligades de forma dramàtica a la geografia política i l'Europa de l'est també ha rebut sovint per totes bandes. És la història d'un pobre home jornaler, interpretat de forma magistral per Anthony Quinn en el cinema, que rep per totes bandes, durant la segona guerra mundial, i que no pertany a cap grup de res en concret, ni és jueu, ni és comunista, ni és nazi, ni és soviètic, ni patriota i tan sols intenta sobreviure com pot. Un antiheroi, vaja.

Gheorghiu, fill del seu temps, va ser també antisemita de jove  i després ell mateix va admetre, sense negar el seu passat, que s'avergonyia de moltes de les coses que havia arribat a pensar, de gran va fer-se sacerdot de l'església ortodoxa romanesa. De fet L'hora 25 (res a veure amb una pel·lícula recent amb el mateix títol) no té res d'antisemita.  


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

una novel·la que en va impresionar profundament.L'home desvàlid davant els esdeveniments, i coincideixo amb tu en la gran interpretació d'Anthony Quinn.
ës el que ens sol passar, ens colpeja la història sense ser-ne art ni part.

salut

Enric H. March ha dit...

Amén, Júlia. Res a dir perquè res sé. Una anècdota: l'altre dia, la Terribas estava contenta a la ràdio perquè havia aconseguit una trucada d'una veïna de Sants que parlava malament dels de Can Vives.

No he llegit la novel·la de Constantin Vigil Gheorghiu. La pel·lícula segur que l'he vista, però no la tinc present.

Temujin ha dit...

Lo que no se es porque con la ingente cantidad de sabios y genios que tenemos en este pais estamos como estamos. Debieramos ser la primera potencia mundial. Hay una tendencia a poner etiquetas al personal, a no escuchar nada más que en funcion del origen sin valorar el mensaje. En alguna ocasion en mi blog he puesto pedazos de discursos de gente no politicamente correcta y en muchos casos lo aplaudieron, cuando les mencionas el autor, echan humo. Hay que valorar las ideas sin etiquetas, esa es mi opinion.

Enric H. March ha dit...

Volia dir "Can Vies".

Júlia ha dit...

Francesc, és trist però ha passat molt sovint.

Júlia ha dit...

Enric, el que trobo a falta és un discurs una mica moderat, la veritat.

Júlia ha dit...

Temujín, es así, por desgracia, aquí las etiquetas y los tópicos funcionan a maravilla.

Olga Xirinacs ha dit...

El llibre ja el tenia el meu pare penso que era en la col·lecció Reno, on hi havia força novel·les interessants. El vaig llegir molt aviat i té bons moments, dels que no s'obliden.
Ara, això que reben els tercers, o els del mig, és una veritat del tot comprovada. No sé si els del mig són bons o dolents; la Bíblia diu que els tebis (ni freds ni calents) Déu els vomitarà de la seva boca. Aquests ni carn ni peix, i mitja figa mig raïm, no sé si defineixen el poble ras... tinc els meus dubtes.

Júlia ha dit...

Olga,em referia més que res a la bona gent que en moments difícils de visceralitat enfrontada no vol ni pot prendre partit o que té amics a un costat i l'altre.