5.5.14

REFLEXIONS SOBRE MARES I DIADES COMMEMORATIVES



No tinc gens d'afició a això dels dies d'alguna cosa. No m'agrada ni tan sols que pel fet que hi hagi la tradició de regalar la rosa s'hagi acabat etiquetant Sant Jordi com el dia català dels enamorats. Recordo molt bé quan això dels dies del pare i de la mare van començar a fer-se populars amb la remuntada del consum, jo devia tenir uns deu anys. Durant un temps es va celebrar el dia de la mare per la Immaculada Concepció però sembla que això de les immaculades concepcions no casava bé amb la maternitat real i es va passar a la data actual, la del primer diumenge de maig. És un dia que no està consensuat a nivell universal, per cert. Les figures dels models religiosos dels dies del pare i de la mare ja són una mica estranys, Sant Josep, pare putatiu, i la virginal Mare de Déu. Una família de fill únic, el pare treballador autònom reconvertit en patró obrer i, en tot cas, un pare i una mare que ens podrien remetre a l'adopció i la inseminació artificial a nivell espiritual, a un cert refús enigmàtic de la biologia convencional, vaja.
mm8

Pel que vaig poder veure per les xarxes socials és aquest un dia molt celebrat, fins i tot per gent que jo titllaria de moderna i poc amiga de xaronades. Sembla que com en el cas de les processons estem en un procés d'un cert retorn als convencionalismes i a les tradicions, antigues, inventades o reinventades. Hi ha mares i pares que es mosquegen si els fills no ho celebren i no els fan un regalet o si no volen participar en un dinar familiar. Sobre maternitats i paternitats s'ha escrit molt des de sempre i n'hi ha per a tots els gustos. De manuals on es teoritza sobre la qüestió en trobem de tota mena. Parlar de la maternitat, en abstracte, és no dir res. Com és ben sabut no hi ha malalties, sinó malalts, i en això de la família cada casa és un món i cada persona un misteri. Amb l'afegitó que no sempre som iguals, canviem al llarg de la vida i la nostra relació amb mares i fills evoluciona, de vegades per millorar però en ocasions, també, per empitjorar, en conec uns quants casos.
La societat sempre ha exercit molta pressió sobre el món familiar. Dir que no es volen tenir fills encara és una raresa i la reivindicació del dret a la maternitat o la paternitat és encara molt forta. El context històric i social té un gran pes a casa nostra i a molts països no tenir fills mascles és encara mal vist i no poder tenir-ne, un greuge que amarga la vida de moltes persones. El germà gran del meu pare, per exemple, va tenir un veritable problema personal en tenir només filles i no comptar amb l'inevitable hereu. 

El tema de la reproducció ha generat negoci, maternitats assistides, adopcions internacionals. En certa manera la maternitat ha perdut la càrrega biològica d'altres èpoques, en les quals es deia sovint allò de allà on no hi ha sang, botifarres no s'en fan. No sabem com seran totes aquestes noves generacions de fills i filles amb una procedència biològica i familiar tan diversa. Hi haurà de tot, com sempre, pel fet que el món és divers i sorprenent i sempre ensopegarem amb les mateixes pedres encara que siguin pedres d'avantguarda.

No fa gaire temps no voler tenir fills era vist com un senyal de mesquinesa moral. Recordo una entrevista del senyor Bassas al cantant Raimon en el qual l'entrevistador li va dir això de l'egoisme al cantant, en manifestar aquest que no n'havia sentit la necessitat. Molta gent sembla que es creu qualificada per dir-te si has de tenir fills o si n'has de tenir dos o tres i no pas un de sol. En el cas de les dones la cosa és més complicada ja que la vida fèrtil, de moment i malgrat els invents de la ciència, resulta més breu. El mite del fill únic aviciat es desmunta fàcilment amb estudis seriosos però encara cueja. En canvi, si algú partidari de no tenir fills digués això mateix de l'egoisme a algú que en té o en vol tenir la cosa semblaria molt lletja. Per exemple, una cosa com ara: ets ben egoista per portar fills a aquest món de mones, tan temporal i complicat, la veritat..
De forma ben curiosa, per altra banda està mal vist tenir una afició excessiva a les criatures i pretendre formar una família molt nombrosa, com les d'abans. En aquest cas et preguntaran si ets d'alguna secta estranya, segur. La relació de la procreació amb l'economia també és relativa, en èpoques difícils hi ha hagut remuntades natalistes i a l'inrevés. Els fills, les criatures, semblen aportar certa esperança en èpoques que segueixen a desgràcies col·lectives, tot allò del món nou i la resta.
Avui encara ens trobem instal·lats en la moda de la parelleta, amb una clara tendència al fill únic. No crec gaire en això dels instints, de forma generalitzada, tot i que he d'admetre que les dones tenim més tirada al tema de la reproducció i a la cura dels infants, amb excepcions, que també n'hi ha. La pressió social ha fet que fins i tot sorgís darrerament això del grup de les males mares, una ironia social, que defensa el dret a no ser una marona excel·lent. Que t'agradin les criatures i estimar-les és fàcil, tenen un gran encís, són ben sovint les nostres joguines, com admet la Nora de Casa de Nines, tot i que aquell final, deixant la canalla a cura del servei, -pel fet que té servei-, a la recerca de la realització personal ens resulta avui una mica excessiu, la veritat, per molt trencador que fos en la seva època. 
Després de la bonica infantesa la cosa es complica i els fills arriben a l'adolescència i es fan grans i potser tindran problemes que no els hi podrem arranjar. No podrem fer res pels fills quan envelleixin i morin, ja haurem finat i potser abans de fer moixoni els haurem donat molta tabarra amb una lamentable vellesa feixuga i qui sap si amb guilladura senil inclosa. La tendència a perpetuar l'espècie és ben curiosa i per més desgràcies que la humanitat visqui la cosa revifa, com ho fa la natura durant la primavera.
Sobre les trampes i les fal·làcies de l'instint maternal s'han escrit llibres seriosos que el posen molt en dubte. A més a més ara sembla que també els pares han de fer de mares, per això de la igualtat, un tema espinós, sobre el qual s'ha publicat fa poc un llibre interessant escrit per un pare que confessa que fa el que ha de fer però no li fa cap gràcia. Hi ha criatures que tenen mala sort, cauen en una mala família, amb pares i mares maltractadors, abusius, explotadors. De vegades un excés de cura, protecció i intervencionisme també pot ser empipador per als fills. Per sort la vida dóna molts tombs i hi ha fins i tot qui se'n pot sortir, d'una mala infantesa. També hi ha pares bona gent que tenen mala sort, els cau un fill gandul, cruel, feixista, poca-solta. 

Ens agrada pensar que tot és cultural, educatiu, que si t'han estimat estimaràs i tot això però la vida d'una persona té molts condicionants, entre els quals un de molt greu, l'època històrica que li toca viure. La llibertat sempre és relativa, genera inseguretat, i se li té por, cosa que explica la tirada de determinades persones a les religions que encotillen la conducta humana o a les creences polítiques que fan el mateix i a més a més sense el consol d'un més enllà eteri i feliç.
Els contes tradicionals van canviar les mares per les madrastres, així la història, on s'hi barrejava sovint la competència sexual, no semblava tan dura. Les madrastres d'abans tenien mala fama però la realitat és que hi havia de tot. Emilia Pardo Bazán, que va dur una vida més lliure del que es reflecteix en ocasions als seus llibres, acaba el de La Madre Naturaleza amb un contundent: naturaleza, te llaman madre, deberían llamarte madrastra. El cert és que la natura no té cap culpa del conflicte que es genera a la novel·la, un incest entre uns germans de pare que no sabien què ho eren i als quals els amarguen la vida. A la pobra parelleta no se li acut, per exemple, emigrar a Amèrica i deixar tothom amb un pam de nas. Això de l'incest entre germans i les culpes que generava va ser un tema literari recurrent, fins i tot en un text modern com Poble Nou sortia això dels germans que ignoraven que ho eren i s'enamoraven i patien d'allò més, cosa que en el present em sembla molt passada de rosca.
En tot cas em sembla bé que la gent celebri això del dia de la mare i fins i tot que es faci tanta escudella a l'entorn de la maternitat sacrificada i tot això. La realitat no sempre és tan plaent tot i que les relacions familiars, en general i per sort, han millorat força en la nostra societat i la majoria de famílies de la meva edat que conec compten amb uns llaços afectius admirables entre pares, mares, fills i filles, les coses com siguin. La literatura i el cinema són plens de mares dolentotes, egoïstes o dominants i de pares padrone. Però també trobem infants perversos i retorçats i cruels. No és que els adults semblem nens, que de vegades, també. És el món dels infants aquell que reflecteix amb prou versemblança, en qualsevol aula de pàrvuls, totes les relacions bones i dolentes que es donen en el món de la gent gran. Per sort a escola tot es troba, en aparença, una mica controlat. O així ho volem creure.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a casa com en general no som de cel·lebrar res, el dia de la mare tampoc el toquem, ara, en el fons tot es una questió comercial, com el dia del pare, dels enamorats etc etc, cada dia és el dia de: alguna cosa.
La maternitat és un acte natural sense més, un acte que ara si que ha ampliat la gamma, com tu dius, entre separacions, ajuntats, fecundacions, adopcions hi ha molts tipus de mare, encara que en el fons totes en són una, com ha estat sempre.

Júlia ha dit...

Francesc, la família que et toca és una loteria, per sort hi ha molta gent normal però també n'hi ha de rareta. I sembla que això del consum amb excuses de tot tipus funciona prou bé.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Costa acabar amb els prejudicis: si, si tot i que com dius la mitjana de fills tira a 1 si només en tens 1 també s'ha de justificar davant de preguntes com: no vols que tingui un germanet? no la malcriareu? Tothom opina sobre un tema que hauria de ser una decisió ben personal i lliure

Allau ha dit...

Afortunadament la meva mare no va insistir perquè la celebréssim (els seus fills). Tampoc he sentit cap temptació per deixar descendència: a l'Àfrica del mig o a Bangla Desh la biologia encara es propaga sense consultar opinions.

Júlia ha dit...

Loreto, és que d'això i de tantes coses sembla que tothom hi entén i es veu amb prou criteri com per dir a la resta allò que ha de fer. Lliures del tot no ho som mai,encara que ens costi de reconèixer-ho, la societat té molt de pes.

Júlia ha dit...

Allau, això passava aquí fa anys, venien i ja està, és el problema dels ben peixats, a tot li donem voltes.

Nosaltres és que no celebrem res de tot això però no per cap convenciment filosòfic sinó perquè sempre ens han semblat bestieses. Som poc celebradors, en general.

O sigui, com diuen els feliços: jo el dia de la mare el celebro cada dia.

De tota manera té èxit i respecto els celebradors.

Miquel ha dit...

Tampoco somos de celebrar nada en casa. Recuerdo que me encontré una medalla de esas de de oro, en el suelo, en la calle Aribau camino al trabajo a eso de las 6 de la mañana, no tendría yo más de 13 años. Y recuerdo que se la regalé a mi madre...Y sigo recordando que la fuimos a vender al Regulador de la calle Hospital esquina Ramblas...Y recuerdo que me compró unos tejanos...Aquello si que fue un regalo para los dos...
En fin.
Salut

Júlia ha dit...

Eso era como tocar-te la loteria, Miquel!

Júlia ha dit...

Sobre els perills del fill únic, són un tòpic, com tantes coses, precisament hi ha estudis seriosos que demostren ben bé el contrari, el fet de no haver de competir a casa fa gent prou generosa i grans personatges han estat fills o filles únics. No vull generalitzar però una observació seriosa a l'escola mostra el que dic, amb excepcions, que sempre n'hi ha i que sembla que s'eleven a la categoria de veritat absoluta amb molta facilitat.