12.5.14

SENTORS EVOCADORES QUE VAN SER PUDORS QUOTIDIANES









En el meu altre blog, Un balcó al Poble-sec, he penjat algunes imatges de les moltes activitats amb les quals, de forma intencionada o casual, em vaig ensopegar durant aquest cap de setmana, a més a més de la detenció a cavall que comento en l'entrada anterior.

A Montjuïc em vaig trobar amb la concentració de carros i cavalls per a la súperdesfilada dels Tres Tombs unitaris. La gent que hi participava arranjava la seva indumentària per a l'ocasió. Com en tants casos tot és teatre, ni els carreters eren carreters,  ni les pagesetes morenetes camperoles esforçades, ni tampoc el carro de la llet duia llet ni el dels morts, morts. La palla era decorativa i la llenya, si fa o no fa. Com en el cas de les fires medievals, modernistes, extraterrestres, renaixentistes o romanes, tot és atrezzo. 

Però els cavalls, vius i ben apeixats, no s'estaven de fer les seves necessitats biològiques habituals, que no han variat en excés des de temps ancestrals, cosa que em va retornar de forma momentània a la sentor d'aquests excrements biològics, molt freqüent durant la meva infantesa, en la qual el nombre de cavalleries i carros autèntics era encara molt habitual pel Paralelo.

Les olors ens evoquen moltes coses però també ho fan les pudors, avui molt més controlades que durant el passat, fins i tot durant el passat recent. Em passa una mica també amb la pudor que fan les clavegueres quan ha de ploure, avui molt més subtil però encara perceptible. Els excrements apilotats de les cavalleries es subhastaven, car es venien per femar camps, en d'altres temps. No sé si les caques equines que es van produir ahir, abans i durant la desfilada, tindran l'honorífic destí de contribuir a la bellesa floral dels jardins urbans, que han millorat molt, tot s'ha de dir, al llarg del temps.És possible però no ho sé.

Quan era petita em van explicar un acudit o xiste que em va semblar agosarat i que després em feien explicar a mi, perquè quan ets una criatura et fan fer moltes bestieses per a gaudi dels adults, cosa que no ha variat en excés i que es pot comprovar a youtube. Explicar aquest acudit, cantar La chica del diecisiete i recitar els poemes del Trobador Català em van procurar grans èxits familiars i  veïnals. L'acudit no té gaire gràcia però ja que estem posats en el tema i tot i que és regional, el transcric com el recordo.

A un poble de València hi va haver un casament. La núvia va sortir al balcó a saludar i els veïns del poble es van posar a cridar:
-Que cante la nòvia, que cante la nòvia...
-Xe, si no sé -feia la xicota.
Finalment davant dels precs populars, va entonar aquesta  jotica:
Caguera de bou, quan cau s'espatarra, la de burro no, que cau apilotada.
I quan va acabar va fer una reverència i va exclamar: Vatxa, xe, ja he cantat.




4 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

Explicar l'acudit i entonar aquesta jota ha de ser divertit... i tendre si ho fa una nena petita.

Francesc Puigcarbó ha dit...

BO L'ACUDIT de la jotica.

Quan als semovents, a Marrakech porten una espècie de lona que recull les defecacions, no cauen al terra però fan la mateixa pudor o potser més.

Júlia ha dit...

Devia ser així, Loreto, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, com he explicat, una pudor evocadora, sempre que sigui a petites dosis.