14.6.14

EL MÓN FELIÇ DEL PARAL·LEL, TORNAT A VISITAR




El consum cultural es mou a tongades i a modes. El Paral·lel està de moda, sobretot des que al, CCCB van fer una exposició molt vistosa i visitada que va descobrir, com si diguéssim, la sopa d'all. Aquesta tarda, amb un company de CERHISEC fem un itinerari sobre el Paral·lel per a un grup de persones de Tarragona. També tinc emparaulada una xerrada sobre el tema pel curs que ve -encara compto el temps en cursos- per a una associació cultural. Hi ha molta gent en l'actualitat fent itineraris de tota mena per la ciutat. Entre itineraris, turistes jubilats, turistes escolars i turistes normals sembla que tothom es desplaci en ramat, de vegades. Els itineraris diversos agraden a la gent pel fet que es passeja, es fan coneixences i -se suposa- s'aprenen coses sobre història, art i filosofia urbana. 

Com que qualsevol tema té tants aspectes i matisos es fa difícil concentrar el que sigui en una ruta d'una horeta i mitja, ni tan sols de tres hores. El Paral·lel i les seves circumstàncies és fàcil que caiguin en la mitificació i la llegenda. He sentit explicar moltes coses, en aquesta mena de rutes, que no són veritat o que són mitges veritats. Sobre el Paral·lel s'han publicat molts  i molts llibres, des de fa anys, i un que encara s'utilitza és la famosa Biografia, escrita a l'exili a base de records per dues persones, Màrius Aguilar i Rafael Moragas, les quals van utilitzar el pseudònim de Luis Cabañas y Guevara. Al llibre hi ha errades, pel fet que la memòria és traïdora i que sovint la realitat necessita d'una mica de pebre i all per ser més literària, però això passa amb molts llibres d'història, de records i de memòries. 

El record del Paral·lel ha passat per alts i baixos i en una època de baixa es va publicar el molt copiat i utilitzat llibre del senyor Miquel Badenes, qui en una primera edició se'l va haver d'autoeditar. El senyor Badenes crec que mereixeria una d'aquestes placetes del futur, més que no pas el senyor Rubianes, que va treballar molt poc al Paral·lel, que jo sàpiga. El llibre de Badenes critica aspectes del de Cabañas y Guevara i incideix, per exemple, en el tema d'una famosa taverna inexistent, la qual hauria donat nom a l'avinguda. El que passa és que Badenes, com fem tots, cau en allò que critica i també especula sobre altres temes relacionats amb la història paral·lelera. Com que la gent refregeix i copia sense manies, quan en un llibre es publica alguna cosa sovint allò ja queda fixat per a la posteritat i es fa molt difícil la rectificació. També cal entendre que fins fa quatre dies no es disposava de tantes fonts a l'abast, ni de tantes biblioteques, ni de les facilitats que dóna internet per a les consultes de tota mena.

Una afirmació que he escoltat en algunes rutes a les quals he anat per fer espionatge itineràric és que els noms d'Avenida del Marqués del Duero i carrer Conde del Asalto els van posar els franquistes. Això no és cert, els carrers es van dir així de forma oficial des dels seus inicis. El Marqués del Duero va ser un vencedor dels carlins i el del Asalto un vencedor de la guerra de Cuba. El tema militar tenia més prestigi en d'altres èpoques i avui segons com està mal vist sempre, és clar, que el militar no sigui català de soca-rel, millor encara si va tenir alguna relació amb tot això del 1714Un altre tema és que la gent en digues carrer Nou i Paralelo, ja que això de Paral·lel, amb l'horrible ela geminada tan estimada pels ortodoxos ortogràfics, no s'havia dit mai. Si en un temps es va caure en l'espanyolització, la catalanització abusiva també ha acabat amb els noms reals i populars. Així, per exemple, no hi ha hagut manera que l'antic Teatre Español recuperés el nom original i ha passat per tot un rosari de noms diversos en les seves diverses transformacions.

El Paralelo es va dir durant la guerra civil Avinguda de Francesc Layret i jo crec que el personatge mereix algun reconeixement més enllà del monument gairebé desconegut de la Ronda, així que fins i tot no m'hauria semblat malament la seva recuperació. El carrer Conde del Asalto va merèixer, amb el seu nom canònic, fins i tot un tango, calle Conde del Asalto, vida errante y milonguera. No negaré pas l'espanyolització franquista, que, expliquen, va convertir el Bataclán amb Rataplán i el Moulin Rouge en el famós Molino.  He escoltat catalanistes fervents que defensaven batejar-lo com Molí, a aquests extrems arribem de vegades rere el purisme idiomàtic. De fet, posats a recuperar noms antics es podia posar allò de La Pajarera Catalana, i explicar d'aquí molts anys que la seva crescuda en alçada evoca una gran gàbia d'ocellets. 

Es menysté sovint la segona etapa popular de l'avinguda, la de després de la guerra i de la immigració. L'època del cinema barat i de la revista resistent i de patacada, amb l'excepció de l'Apolo, que sempre ha tingut aspiracions de més volada pel que fa al gènere. La meva època, vaja.  Després de la guerra també es va fer, com abans, teatre de text i de qualitat en el Paral·lel/Paralelo, tot és complex, divers i variable. El Paral·lel popular era un tot però avui la gent de Sant Antoni en reivindica la part de baix com a pròpia quan durant anys no en va voler saber res. Això ja passa, és normal i comprensible. La història del Paral·lel també és un tot, perquè el canvi va amb nosaltres, que també canviem. Com tots els espais lligats a l'imaginari individual i col·lectiu cada persona té la seva pròpia llegenda del Paral·lel i sap anècdotes diverses que potser no sap ningú més. 

Avui hi ha una mica de soroll amb això del pla sobre la remodelació de l'avinguda, més aparent que real, crec jo. Poques coses que facin els ajuntaments tenen l'aprovació general del públic, la veritat, i segons qui mana a la casa gran sembla que hi ha una certa obligació de protestar. És clar que això ho dic jo que sóc conformista i poc protestona, ho admeto. A mi m'hi sobren les bicicletes, hores d'ara, però aquest és un tema que no pots mencionar segons on. El Paral·lel no pot tornar a ser el que havia estat i fins i tot el trobaríem molt atrotinat i decadent si tornés a ser el que havia estat en determinats moments de la història. 

El pas del temps millora els records i reinventa els paisatges. Molta gent del meu barri està tipa, per exemple, del gran nombre de sorolloses terrasses que al carrer de Blai-Blay han substituït l'antic petit comerç de la zona però d'aquí cent anys, si la cosa canvia, algun iaio d'aleshores recordarà l'època esplèndida en la qual, com el mític Paral·lel, el carrer de Blai era ple de terrasses i terrassetes i de gent a totes hores i tots els dies de l'any i el meu barri una mostra de convivència pacífica i multicultural remarcable i esplèndida. 

En un llibre, crec que de Ruth Rendell, un personatge manifestava que si tens un peu al passat i un altre al futur t'acabes pixant -amb perdó- damunt del present. El mateix passa amb els elements arquitectònics i amb el que sigui, hi ha dos elements que revaloritzen els espais, els edificis, les obres d'art: que en quedin pocs i que siguin antics, no pas vells. Tot passa per la categoria de vell abans de tornar-se antic. De vegades s'ha de fer com aquell personatge d'un anunci de sabó per a la roba que venia del futur i mirar el present amb ulls arqueològics per tal de copsar-ne les meravelles que potser es perdran amb el pas inevitable de les estacions. 

Sobre el Paral·lel encara s'escriurà molt i es farà literatura al seu entorn. Jo també n'he fet. El Paral·lel sempre tindrà aspectes a recuperar i descobrir. Un tema que encara no s'ha explotat  a fons és el dels famosos xarlatans, els quals baixaven a escoltar gent dels pobles propers molts diumenges. S'havien fet concursos de xarlatans, que es podrien recuperar al teatre i tot. Sobre els itineraris, donen feina a molta gent i tal com està el sector laboral, encara més aquell que es relaciona amb la història, els deixarem tranquils, tot i que hi he escoltat moltes coses rares, la veritat. 

Encara més, quan jo en faig algun pel barri sempre surt algú que em rectifica perquè va anar a un altre itinerari i no li van dir ben bé el mateix. Per sort de gent així n'hi ha poca i la majoria ve a passejar i no té un interès excessivament aprofundit en el tema. Jo crec que aquestes persones són d'aquelles que ja en el parvulari rectificaven la mestra quan es deixava el punt de la i. En tot cas, anar a xerrades, itineraris, conferències o classes sobre el que sigui, si en saps més que el qui s'explica, demana una certa dosi d'humilitat elegant i no fer quedar malament al ponent o al monitor. És clar que el capteniment personal també va lligat a la simpatia o antipatia que la persona et provoca, ep. 

En tot cas la història recreativa ajuda a viure i gaudir de tot allò que ens envolta. No sé si no hauria de fer la ruta disfressada de vedette, per cert... O d'obrera reivindicativa. Bé, val més que em disfressi de mestra jubilada de l'any 2014 i no cridi l'atenció, les innovacions que les facin els joves.

Paral·lel

Llavor de revolta,
plomalls, lluentons,
pecats a la porta,
i trets de canons.

Misèria i tristesa.
La rauxa, al carrer,
i la roba estesa
i un vell carreter.

En la boira espessa
del cafè concert
el desig s’esquerda
i el miracle es perd.

Monges fugisseres,
soldats sense nord,
sotgen les voreres
pel camí del port.

La pau i la guerra
als pobres fan mal
i la nit aterra
el crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,
ploren els fusells,
i fan capitombes
mil actors novells.

La història d’un dia
es fa eternitat.
S’escapa un tramvia
a l’altra ciutat.

Júlia Costa, Indrets i camins, edicions joescric.com (2005)

12 comentaris:

Miquel ha dit...

"...El Paral·lel sempre tindrà aspectes a recuperar i descobrir..." Cert
Salut

Enric H. March ha dit...

Un dels "problemes" del Paral·lel és que forma part de l'imaginari de la gent que l'ha viscut abans de la guerra i després; de la gent que hi ha viscut i de la que hi ha anat de visita; de la que n'ha sentit parlar i no hi ha anat mai. És un referent barceloní i això el converteix en un record voluble.

Però bé, millor que se'n par-li i es facin coses que no pas quedi en l'oblid. Els errors hi seran sempre i esmenar-los és una nova ocasió de parlar-ne. Aquesta aura misteriosa i equívoca també és el Paral·lel.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Miquel, com qualsevol lloc i qualsevol persona, he, he.

Júlia ha dit...

És així, Enric, i ara encara queden 'supervivents', al menys de l'època de la postguerra i transició, quan ja no en quedem encara es farà més literatura...

Amb els anys una de les coses que et sorprèn més és com canvien les modes d'oci, les culturals, fins i tot les modes 'històriques' i la consideració dels indrets diversos o els aspectes que es valoren en cada moment.

Enric H. March ha dit...

Podríem parlar amb supervivents d'abans de la guerra. En coneixes cap?

Júlia ha dit...

N'he conegut molts, del temps dels meus pares, sogres i avis, però ja en queden pocs i estan una mica 'delicats', quan vam començar amb el CERHISEC fa uns quinze anys encara en venien uns quants a totes les xerrades. Com que els havia escoltat explicar tantes coses em sobta que sembla que això del Paral·lel fos una mena de tema 'desconegut', la veritat, això segons els de l'exposició...

Júlia ha dit...

Passa com amb el tema de la guerra civil i com s'explica ara, que ja no queden pràcticament supervivents 'directes'

Enric H. March ha dit...

Doncs és així, Júlia. Jo em sorprenc sovint amb els apunts de Bereshit, però aquesta setmana ha esta inaudit. No havia parlat fins ara del parc de la Ciutadella perquè em semblava que tot era prou conegut, però la sorpresa ha estat meva amb el tema del dipòsit d'aigua. Quina quantitat de gent que no en sabia res i així m'ho han manifestat en el FB! I en un sol dia l'entrada ha tingut 1000 visites perquè ho han fet córrer arreu!

Enric H. March ha dit...

Doncs és així, Júlia. Jo em sorprenc sovint amb els apunts de Bereshit, però aquesta setmana ha esta inaudit. No havia parlat fins ara del parc de la Ciutadella perquè em semblava que tot era prou conegut, però la sorpresa ha estat meva amb el tema del dipòsit d'aigua. Quina quantitat de gent que no en sabia res i així m'ho han manifestat en el FB! I en un sol dia l'entrada ha tingut 1000 visites perquè ho han fet córrer arreu!

Francesc Puigcarbó ha dit...

del Paral·lel és més la llegenda, el que ens han explicat que el que realment n'hem vist, però el que era, el que havia estat, com les sensacions del moment ja no es podrà recuperar.

Júlia ha dit...

Enric, encara queden molts misteris per esbrinar, la Ciutadella sempre m'ha semblat misteriosa, per cert. Una companya de feina que ballava amb l'Esbart Verdaguer va assajar durant un temps a una sal de sota de la cascada, per cert. Fa molts anys d'això.

Júlia ha dit...

Tot canvia i evoluciona, Francesc, no s'hi pot fer res.