23.6.14

L'HUMOR DE VONNEGUT, HUMANISTA, HUMÀ, NEGRE I ÀCID





VonnegutHomeSense



Aquests dies m'he endut alguns llibres per llegir, entre els quals el darrer de Kurt Vonnegut, un escriptor inclassificable i profundament humanista. És un llibre que es va publicar en català i castellà ja fa sis o set anys, cosa que em fa pensar que tothom el deu haver llegit ja menys jo mateixa perquè som en un món de consum immediat i oblit ràpid. En una ressenya que he trobat per la xarxa algú es pregunta com s'ha parlat tant de Hessel i tant poc d'aquest text vonnegutià, indignat de forma seriosa amb el món i la societat. Vonnegut va morir als vuitanta-cinc anys, a causa de les complicacions produïdes per una caiguda, poc temps després d'escriure aquest text. 

Malgrat que era fumador empedreït va morir gran i el tema del tabac i les diverses amenaces amb les quals ens tenen controlats per totes bandes és un dels molts que esquitxen Un home sense pàtria. Les pàtries em fan la mateixa angúnia i em desvetllen les mateixes reticències que a Vonnegut, la veritat, encara més quan em demanen sacrificis diversos, ni que no siguin sagnants com en el seu cas, en el qual la segona guerra mundial i el bèstia bombardeig de Dresde el van marcar a fons.

Un home sense pàtria acull les reflexions d'un vell rebel i repatani que ja pot dir el que li vingui de gust sense manies.És clar que l'humor, un recurs de l'escriptor, no sempre consola quan la realitat es fa evident, com en el cas del seu admirat Mark Twain, qui malgrat ser també un humanista humorista no va poder continuar ironitzant sobre el món després de la mort de la gent que estimava, un bon amic, la dona, dues filles. Les notícies són tan dolentes, a nivell individual i col·lectiu, que l'humor fa aigües de tant en tant. En el fons, una gran part de les rialles les produeix la por.

Podria estar copiant moltes frases d'aquest llibre inclassificable, amanit amb dibuixos de l'autor, que també va ser un artista plàstic remarcable. En copio una en concret pel fet que m'ha recordat com fa algun temps, comentant la sort d'un polític català que s'ha retirat encara jove amb una setmanada envejable, algú em va dir que és d'aquells que quan era una criatura ja es presentava a escola i a l'institut per a ser delegat de classe:

A la nostra preciosa Constitució hi ha un error tràgic i no sé què es pot fer per corregir-lo. És la següent: només els rucs volen ser president. Això ja era cert a l'institut. Només persones clarament pertorbades es presentaven a delegats de la classe.

Vonnegut ironitza a fons sobre tota mena de coses i de vegades cau en el sarcasme intel·ligent a l'entorn de molts temes, la política, la família, la religió, els mitjans de comunicació, el sexe i, sobretot, el seu país. De tota manera en salva aspectes i personatges estimats perquè com ell mateix diu en un altre paràgraf, ni tot el socialisme és Stalin ni tot el cristianisme, la Inquisició: 

Tant el cristianisme com el socialisme, de fet, prescriuen una societat dedicada a la proposta que tots els homes, dones i nens són creats iguals i no han de passar gana

El cristianisme ha produït coses tan admirables com el Sermó de la Muntanya, bandejat a favor dels deu manaments, de forma oportunista i interessada. De fet, els poders tergiversen sempre les grans frases en el seu interès propi, com remarca Vonnegut fent referència entre d'altres aspectes al famós opi del poble, el qual en el temps en el qual Marx el va identificar amb la religió era un dels únics calmants efectius que es podien prendre i ell mateix li agraïa l'alleujament provisional que li havia proporcionat en diferents ocasions. Va ser un tòpic dit de passada, no una màxima solemne.

Sobre el seu país, en el qual en alguns moments de la seva joventut havia tingut fe, és despietat a l'hora de remarcar-ne les mancances i defectes tot i que en salva persones i fets i elements com ara el blues, aportat pels pobres esclaus, entre els quals i potser a causa de la música hi havia, expliquen els entesos, menys suïcidis que entre els seus amos.

Així doncs, els Estats Units que jo estimava continuen existint, tot i que no pas a la Casa Blanca, ni al Tribunal Suprem, ni al Senat, ni a la Cambra de Representants ni als mitjans de comunicació. Els Estats Units que jo estimava continuen existint als taulells de les Biblioteques Públiques. I sense bandejar el tema dels llibres: les nostres fonts d'informació (els diaris i la televisió) són ara tan covards, tan poc considerats amb el públic dels Estats Units, tan poc informatius, que tan sols pels llibres ens assabentem del que passa.

Aquí podríem canviar els Estats Units pel país que us sembli, fins i tot pel nom d'una nació sense estat. Pel que fa als llibres, també trobem molta palla en l'actualitat però sempre et pots ensopegar, com em va passar a mi, amb algun singular home sense pàtria i amb ganes de treure del pap tot allò que hi fa nosa: pues amarga la verdad/ quiero echarla de la boca/ y si al alma su hiel toca/ esconderla es necedad. Espanya també és moltes més coses que no pas reis i ministres i Quevedo molt més que no pas un criticador de Catalunya. En tot cas per més coses que pugui dir sobre el llibre que comento me'n quedaran un munt al tinter. No recomano mai lectures però si podeu i no ho heu fet encara, llegiu-lo, i si no us fa el pes no m'ho tingueu en compte.




10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No he llegit mai Vonnegut i m'has fet aixecar per veure si tenia cap llibre a la biblioteca. Sí, veig que conservo "Matadero cinco" de fa segurament 40 anys, dormint el son dels justos.

Pel que expliques d'"Un home sense pàtria", sembla un llibre escrit al teu gust :)

Me'l miraré.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vonnegut és un desconnegut per a mi. (acudit de iaio) JA BUSCARE COSES D'ELL.

Salvador Macip ha dit...

Secundo la recomanació: Vonnegut té un humor, una mala llet i una intel·ligència únics, que es noten en tot el que escriu. Aquest llibre de comiat no és el millor, però són escrits interessants.

miquel ha dit...

Avui, que és revetlla de Sant Joan (potser millor demà) i dieun que tot és possible, seria un bon moment per començar Matadero cinco

Miquel ha dit...

Buscaré algo de él. A ver si em fa el pes.
salut

Júlia ha dit...

Enric, el moment en el qual ho llegeixes també compta, és un llibre poc convencional, com una sèrie de reflexions i apunts diversos sobre moltes coses, en clau gairebé d'humor negre i molt crític.

Júlia ha dit...

Francesc, internet és una mina.

Júlia ha dit...

Salvador, és que és una mena de garbuix, interessant pel fet que a la seva edat Vonnegut ja es permet tirar en directe 'com les ases els pets', que deien a casa, amb perdó.

Júlia ha dit...

Miquel, era un llibre raret i el recordo poc, l'hauria de 'revisitar'

Júlia ha dit...

Miquel, contra gustos... és un libro irregular pero interesante.