8.6.14

OPINIONS, EVOCACIONS I MITGES VERITATS




Hi ha pocs periodistes d'opinió actuals que em facin el pes. Que en facin el pes no vol pas dir que estigui d'acord amb tot el que diuen. Per exemple, com a molta altra gent, m'agrada llegir els articles del senyor Moran, sempre tan visceral, quan hi toca de ple i quan fa afirmacions que es podrien rebatre o matisar o incideix en mitges veritats explicades a la seva manera. Crec que La Vanguardia dels dissabtes es ven a causa del seu article, com fa anys va passar amb l'enyorat Avui amb els textos independentistes de Pedrolo per cert, aleshores molt criticats a dreta i esquerra (el cas Pedrolo és digne d'estudi aprofundit, literari i sociològic), o amb aquelles inoblidables contraportades de tota una època amb Espinàs, Roig, Pons i alguns altres. Els articles del senyor Moran s'han de llegir en castellà, per cert, i perden pistonada en la versió catalana del diari i és que jo sóc encara una devota de les versions originals.

Un altre periodista per qui tinc una certa devoció és l'Enric Juliana, sempre tan aparentment moderat i sempre tan ben informat. Algun matí de la setmana me l'ensopego al debat de la primera cadena, envoltat de persones d'aquestes de l'Espanya profunda, i sempre se'n surt d'allò més  bé i es nota que tothom el respecta i el pren en consideració. Avui acabo de llegir el seu article a La Vanguardia on recorda com la monarquia va trobar suport al principi en els nacionalistes bascos i catalans i en el partit comunista de Carrillo. El PSOE, aleshores, era aspre i reticent amb el tema i segons s'ha vist ara, en certs aspectes, més trencador que els de Podemos, però després ja sabem com va variar la cosa i com va anar perdent pel camí del poder tot allò de ser socialistes i obrers per quedar-se amb l'espanyolitat i encara gràcies. Bé, ho sabem més o menys perquè, com admet Juliana, el segle XX és ja tan complicat d'entendre com el XIX. L'article inclou un referent als darrers i pintorescos programes de la Ràdio Pirenaica que, per cert, va emetre des de la inefable Romània comunista durant molt de temps.

La història s'explica poc, malament i de forma interessada, a escoles i instituts. També passa a la universitat però aleshores ja tens una altra edat i pots aprofundir, si vols, en el que sigui. Tot i que a la universitat també tenen molt de pes els professors convincents i brillants i caus en el parany de creure que allò blanc era negre i a l'inrevés, també de forma absoluta i fervent. No hi ha res innocent ni neutral i en el cas del professorat superior sempre he tingut més aviat debilitat i respecte pels professors i professores complidors i responsables, més enllà de la seva manera de pensar  i parlar i considero per la meva experiència que no són pas la majoria. Parlo del camp de les lletres (història, pedagogia, filosofia...), que és el que he conegut, és clar, i que és en aquell en el qual s'hi pot barrejar més ideologia, fatxenderia i fantasmada, de fet. Una arxivera i historiadora em va comentar fa algun temps, i li dono la raó, que a la universitat es potenciaven molt més els treballs fets per estudiants sobre la guerra civil -ara que ja no en queden supervivents- que no pas sobre el tardofranquisme o la transició, períodes sobre els quals queden encara molts testimonis, fins i tot a dins mateix de les institucions acadèmiques.

Aquests dies es poden llegir moltes bestieses espontànies i acudits dolents i grollers sobre reis, monarquies, transicions i fins i tot vides privades dels implicats. Això de fer servir la vida privada de la gent per demostrar-ne la ineficàcia política és una manera de fer recurrent i anecdòtica, molt del gust del públic popular, però absurda. Que el rei fos faldiller quan a la gent li queia bé fins i tot feia gràcia. La vida privada dels grans personatges catalans, com ara Companys i alguns altres santificats per la iconografia, tots ells amb moltes ombres per cert, no la toquis que et peguen amb les torxes. Però passa allò que diuen, a perro caído todo son pulgas. I no és que una sigui monàrquica ni juancarlista, la veritat, però hi ha bretolades que sobren i coses que fan força angúnia, com ara el retorn cruel al malaurat accident de la infantesa del rei, en el qual va morir un germà seu. Franco era auster en temes sexuals, segons sembla, i mireu... Danton ironitzava sobre Robespierre a causa de l'austeritat d'aquest en tots els camps, ja sabem com va acabar tot allò, és clar, tot i que la Revolució Francesa és un d'aquells mites intocables i beatificats. En tot cas, a la vida real, m'estimo més ensopegar-me amb un Danton faldiller i corrupte que amb un Robespierre, el dogmatisme purità és molt perillós.

Ja sóc grandeta i com li va passar als meus pares i als meus avis els canvis, inevitables en la vida, privada i pública, no em vénen de gust, el meu mal no vol soroll. Després les coses passen o no passen, ens afecten o no ens afecten, es millora o s'empitjora, això no es pot saber ni tan sols intuir. Amb això de l'independentisme uns ens volen dur a la terra promesa de la pàtria recuperada i d'altres a l'infern dels condemnats heretges. En tot cas a l'hora de la veritat les persones anònimes som joguines del temps i dels poders i de l'atzar i com va dir algú, sempre hi haurà un llibre d'història ben fet, aquí o allà, que podrà justificar totes les derrotes. I fins i tot magnificar i canonitzar les victòries o les suposades victòries. Ja és ben estrany que quan jo preguntava amb insistència a gent ficada en política d'esquerres, fa anys, perquè no s'incidia més per part dels partits en demanar un canvi urgent de la monarquia a la perduda i tan lloada i poc estudiada segona república, se'ns sortissin per la tangent o pels cerros de Úbeda, vaja.  Tot es fa a deshora i d'aquí plora la criatura. Ni tan sols s'han recuperat els plans d'estudi republicans, tan ben fets.

Per cert, els articles que menciono i molt més es poden trobar a la web Caffe Regio, no cal ser suscriptor de La Vanguardia, diari molt criticat però del qual sovint no convé prescindir a causa de les bones firmes que aplega pel fet que, segons diuen, paga bé. Ara m'ha vingut el cap que això va argumentar Joan Fuster quan li van recriminar que hagués marxat de l'Avui per anar a Can Godó. A veure si em fan una oferta.



13 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

El País de la década de los 80, impreso en Madrid, se vendía los jueves porque había un señor en su página de cultura que se llamaba Gabriel García Marquez. Cuando dejó de escribir , los jueves era el día que menos vendía ese periódico.

La Vanguardia , aún pueda parecerlo, no se contradice con Gregorio Morán, es el que le hace vender ejemplares y el que da al diario una pátina de eclepticismo liberal. Hoy por hoy es uno de los mejores periodistas.

Por lo demás concuerdo contigo que el dogmatismo puritano es muy peligroso.
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

La Vanguardia és possiblement el millor diari per la qualitat i pluralitat de col·laboradors que té, Moran, Monzó, Rahola, Juliana i molts altres. De fet,la Vanguardia dins el món de l'opinió, és de moment un autèntic oasi. UNA RARA AVIS...

Júlia ha dit...

Miquel, incluso muchas veces no coincido con él en diversos aspectos pero me encanta leerlo y, como digo, en castellano, además mé recuerda un tipo de redactado que se está perdiendo. Mis padres aunque no eran seguidores del toreo escuchaban a Julio Gallego Alonso porque les gustaba como hablaba por la radio.

La Vanguardia ha sido siempre un periódico que va a caballo ganador y ficha lo que le conviene más allá de ideologías, un lince de periódico, es el caso de Monzó y otros, más allá de gustos personales. Y la pela es la pela, quién se resiste?

Si has leido Servitud de Puig i Ferreter, un señor controvertido pero que también escribía muy bien, habrás visto que ya en los inicios apuntaba maneras, no es extraño que haya sobrevivido a tantos avatares y periódicos diversos.

Le tengo cariño, mira, además lo que ha hecho con la hemeroteca es de condecoración, el Avui tenía una buena hemeroteca y ha 'desaparecido'

Sin embargo admito, como decía mi padre, que es un periódico 'de los que ganan'

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Cert, Francesc, i això és perquè ha primat el negoci per damunt de les ideologies, ben mirat, i això fa qui sigui plural a l'hora de la veritat, més per oportunisme que no pas per convicció, però li ha funcionat, molta gent la critica però la llegeix i a molts diaris els ha matat la servitud ideològica excessiva i el dogmatisme antiliberal

Júlia ha dit...

Jo de vegades m'havia enfadat i no la volia ni veure però sempre hi he tornat, tot i que de forma intermitent.

Anònim ha dit...

Sempre són d'agrair les opinions ponderades i conseqüents. Un autor pot prendre partit, però quan parles o escrius posant sobre la taula tots els elements que conformen un fet, és més fàcil tenir criteri i esperit crític. A aquestes alçades és difícil que ningú ens convenci de res, però s'agraeix l'opinió il·lustrada. Hi ha autors que saben conversar amb el lector.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enric, tot i que de vegades els incendiaris tenen més èxit mediàtic.

Montse ha dit...

Et mereixeries, i de llarg, l'oferta de Can Godó, Júlia!

ara no puc demostrar que no sóc un robot, perquè no es veuen els números, ai las!...

Montse ha dit...

bé, ho he aconseguit. Ara em dóna un 886 nítid i sense contradiccions :)

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, això de les demostracions és una llauna.

miquel ha dit...

Com se sap, continuo sent lector de La Vang, entre altres coses perquè malgrat enfocaments discutible en la informació trobo pràcticament tot el que m'interessa, i una diversitat d'opinions notable.
A Juliana, a vegades l'entenc perfectament i trobo consistència en els seus articles, i a vegades em sembla que, ben bé ben bé, no diu res. Aquests darrers casos els atribueixo a la meua incompetència lectora o al fet de no estar prou al cas de determinats temes.

Júlia ha dit...

Miquel, potser és així, jo més aviat el trobo 'subtil' i conciliador i sentint el que sento la gent que no fa soroll cada dia em cau millor.