24.7.14

AQUELLS HOMES, AQUELLS TEMPS, AQUELLS DIARIS I AQUESTS DIARIS





He rebut aquests dies, per email i en un parell d'ocasions, un article de la politòloga Aurora Almendros sobre el present i les intencions del Grup Godó. Potser molts ja l'haureu llegit, m'imagino que les informacions són fonamentades però no ho sé pas. Podeu clicar a l'enllaç per tal d'accedir-hi.

Precisament l'escrit m'ha arribat enmig de la lectura de la  Història de La Vanguardia, de Gaziel. Per casualitat vaig llegir amb pocs dies de diferència opinions i recomanacions sobre aquest llibret i el seu autor, una de les darreres a l'espai dels dissabtes del senyor Morán a la mateixa Vanguardia. No és avui un llibre fàcil de trobar. En un parell de biblioteques remotes el tenien i me l'han deixat sense cap mena de problema, encara bo, de vegades hi ha llibres d'aquests, una mica escassos, que et diuen que  no saben on són o estan exclosos de préstec. La primera vegada es va publicar l'any 71 a les Edicions Catalanes de París i la segona a l'Editorial Empúries, l'any 94. L'edició que m'ha arribat és la de París. Fins i tot a l'interior m'hi he trobat un paperet on, a llapis, hi havien escrit llibre interessant.

L'article de la senyora Almendros, politòloga a qui fins avui m'acuso de desconèixer, també cita Gaziel. Gaziel va ser durant anys director del diari, va aconseguir tirades impressionants però després de la guerra es va trobar, com qui diu, al carrer. Gaziel va ser un personatge inteligentíssim i inclassificable, d'aquests que sempre estan entre l'espasa i la paret quan van mal dades, i destinats a rebre per totes bandes si no fos que va tenir sort i també relacions i coneixences. En temps de perill les coneixences i la sort atzarosa d'ensopegar-te amb bones persones o dolentes és definitiva per a la supervivència. En el temps de la guerra va poder guillar de les amenaces de mort faieres gràcies a un tal senyor España, de la Generalitat. Durant la postguerra immediata se'n va sortir gràcies al general Kindelan,  fets que explica al llibre, car denúncies d'aquelles habituals durant l'època l'havien posat en el punt de mira de la repressió abans i després. En molts llocs el titllen de periodista de dretes, cosa que seria matisable i discutible. S'ha escrit molt sobre ell i a la xarxa en podeu trobar la vida i miracles.



El fet és que Gaziel no va publicar aquests greuges vanguardístics en vida, sinó que es van poder llegir quan ja era mort. En aquest volum, breu i atapeït, hi ha aspectes molt interessants sobre La Vanguardia i els seus amos, però també hi ha revanxisme i, al capdavall, quan al director anterior -el pobre Miquel dels Sants Oliver- te l'han mort a disgustos i a sobre era amic teu, no s'acaba d'explicar que acceptis el seu càrrec després, la veritat. Bé, si que s'explica, car tots som humans i tenim les nostres ambicions, petites o grans. Coses com les referències cruels a les mancances físiques del primer comte de Godó de vegades freguen el mal gust, és clar que avui hem canviat pel que fa a aquest tema però encara és habitual desqualificar algú comentant-ne aspectes físics diversos. Per sort, segons el llibre, fins i tot es van acabar estimant, tots dos.

En tot cas, el primer comte va ser un geni pel que fa als negocis, com el mateix senyor Lara, i això resulta innegable, així com la pervivència de la publicació i la seva reconversió en gran grup de la comunicació al llarg dels anys, amb una grapa anguilesca molt pràctica, mentre que un bon nombre de grans empreses quan desapareix el geni creador fan fallida i els successors no tenen la saviesa necessària per a la pervivència o bé es converteixen en hereus escampa. També ens recorda el llibre el paper rellevant de Sánchez Ortiz en els inicis de la reconversió d'una publicació tan poc avantguardista, malgrat el nom, en el que va ser i és encara.

El llibre de Gaziel i l'article que m'ha arribat per correu, més la lectura de Servitud, llibre que Gaziel desqualifica una mica i potser té raó, ens diuen, sobre la inefable Vanguardia i la seva gent coses que sabíem i que intuíem. A l'article es fan suposicions que amb el temps veurem si es materialitzen o no. Tot depèn de com vagi el tema polític i les relacions de poder. No sé si són manies meves però a l'espai del senyor Cuní vaig percebre un canvi important pel que fa al tractament positiu sense matisos del senyor Mas abans d'aquelles eleccions que va convocar amb motiu del procés independentista i el tractament que se li va donar després, molt més crític i matisat i de vegades força aspre.

Molta gent, ja ho he comentat en diferents ocasions, ha bescantat en algun moment La Vanguardia i fins i tot l'ha deixat de comprar durant una temporadeta. Mentrestant molts diaris i revistes han nascut, han crescut, han minvat i han mort. L'operació de publicar-la en català va ser tot un gol fet en un moment decisiu i de forma molt hàbil. Un altre punt al seu favor és l'hemeroteca i la seva llibertat per consultar-la de forma gratuïta. Les misèries diverses que el poder mediàtic d'aquest gran grup belluga no són molt diferents, a gran escala de les de diaris, revistes i diariets dels quals se'n podrien explicar fets lamentables sobre marginació de gent, acomiadaments, censures subliminals. El poder corromp o al menys, pot corrompre, i de vegades, quan més petit, més mala llet comporta.

La corrupció, per desgràcia, està present a tot arreu però l'escala és diferent, no ho negaré pas. A un professor meu de la universitat, contractat de forma temporal, el van fer fora d'un diari nostrat, fa anys, perquè no va lloar prou el llibre d'un senyor de la casa amic de la patum cultural de poca volada que remenava les cireres de la secció intel·lectual en aquell moment. Precisament aquesta patum mediocre li va argumentar, quan es vist que La Vanguardia critiqui la seva gent? Són coses que no es poden demostrar o que, si es poden demostrar, no es volen demostrar pel fet que la feina és escassa i quan ets al mercat laboral no et convé tancar-te cap porta, la veritat. Per això hi ha aquestes condemnes pòstumes que ja no fan ni fred ni calor. I també molt boca-orella, ja que els enterats gaudeixen d'allò més explicant el que saben de bona tinta i suposen que tu ignores. Recordo dues entrevistes pòstumes molt punyents i crítiques amb els polítics i els poders intel·lectuals o educatius, una al Joan Oliver i una altra a la professora Rubiés. Van passar de puntetes i sense fer soroll pels nostres verals i tothom es va quedar feliç descansat. Ignoro si en aquests casos la publicació pòstuma va ser decisió dels entrevistats o de les publicacions que les van donar a conèixer.



Sobre el tema de La Vanguardia res no em sorprèn. El meu pare i el meu avi, sense ser ni periodistes ni polítics ni intel·lectuals, ja sabien i repetien, malgrat llegir-la sovint, que era un diari dels que manen. No sé si l'article que he comentat al principi pretén obrir-nos els ulls sobre una realitat evident. En tot cas, més enllà dels comentaris que ens provoqui i de les ires catalanistes temporals que esperonin les conspiracions centristes de la caverna a l'entorn del seu personal, no crec que res tingui una gran transcendència a la curta o a la llarga, com no ho té gairebé res, fins i tot coses que fan molt soroll en un moment determinat i després s'esvaeixen com la boira. 

En un altre article d'internet sobre Gaziel he vist citat un altre gran oblidat del periodisme d'alta volada d'aquells temps gloriosos d'abans de la guerra, Chaves Nogales. De Chaves Nogales, -res a veure amb el Chaves polític-, s'ha anat publicant aquests darrers anys la seva obra immensa, diversa i lúcida. Molt crític amb el tracte que es donava a la capital espanyola el catalanisme, no deixava de reconèixer que a Catalunya el catalanisme polític també era sovint, amb gran èxit, una mena d'aglutinant de les classes conservadores en els moments oportuns. Sobre les classes conservadores es podrien fer moltes puntualitzacions, car hi ha un conservadurisme transversal que poca gent vol admetre, i que en el camp infantil es va materialitzar en d'altres èpoques amb el nombre de seguidors del Patufet. I ho dic amb gran respecte, això del Patufet, en els bons temps dels blogs algú va qualificar el meu de patufetista.

Més enllà del tema del diari i els seus amos, el llibre de Gaziel és molt interessant perquè reflecteix una Espanya i una Catalunya semblants, amb matisos evidents, a les del present. Per això és Calvet encara un escriptor incòmode, no respon als discursos oficials fins al punt que un breu, brevíssim pròleg, al llibre que comento, puntualitza sobre coses com ara la crítica de Gaziel als exiliats enriquits gràcies al robatori. Aquí hi veig la mà espiritual del senyor Benet, molt curós a l'hora de ser objectiu o no amb el tema català. Hi ha qui creu, de bona fe, que amagant els defectes i errades, per exemple, del president Companys, de Ferrer y Guardia o de qui sigui, es fa un bé a la comunitat i la pàtria oprimida. Bé, tot són opinions i potser ha de ser així perquè aquí passem de sacralitzar algú a condemnar-lo o a oblidar-lo sense manies. Només cal pensar en el poc que s'ha debatut el tema dels calerons republicants i tot allò del Puig i Ferreter, que segons deia ell mateix, no va ser pas l'únic en sucar.



Els llibres I els articles d'opinió no poden ser mai objectius ni imparcials ni perfectes, pel fet que els humans i les humanes no som mai res de tot això. Pel que fa a un tema anecdòtic, o potser no tant, Gaziel situa per error la famosa i tràgica fàbrica de jute que va propiciar la fortuna godoniana al Poble-sec quan era al Poble Nou, on encara en queden les restes arqueològiques. Del llibre de Gaziel en podria copiar ara moltes frases però crec que sovint les cites tretes de context perden pistonada o, senzillament, fins i tot arriben a dir i expressar el contrari d'allò que pretenia el seu autor. Això m'ha passat a mi en llegir cites d'aquest mateix llibre i de tants altres. Cadascú es queda amb allò que li abelleix i rebutja la resta.

Sobre els grups d'opinió i els grans amos, fa anys un amic em feia una comparació tipus paràbola, tots portem alguna pedreta a les mans, més gran o més petita. Els qui les porten grans fins i tot poden esclafar les petites però al capdavall totes les pedres estan destinades a construir la piràmide dels amos. Al magnífic llibre, ja tot un clàssic,  La foguera de les vanitats, el protagonista fa una comparació semblant utilitzant el pastís i les molletes del pastís. Les pedres grans i les molles substancioses són molt cobejades i hi ha qui arriba a pensar que és l'amo de la piràmide o del pastís quan no és res més que un treballador més o menys qualificat el qual, en qualsevol moment, podrà ser substituït, oblidat o bandejat. De tota manera les pedretes grans i les molles substancioses donen nom i prestigi i currículum i això explica que no es tinguin manies a l'hora de posar-se al servei d'aquelles persones o empreses que bescantem o que bescantarem, ni que sigui amb tota la raó, però segurament en el moment en el qual no ens perjudiqui la crítica. Recordo una sèrie anglesa de fa anys, la història d'una cuinera que va acanar per tenir un rotllet de grat o per força amb el futur Eduard VII, del qual en sortia amb allò que en deien un bon passar, en un moment determinat la protagonista manifestava que els rics eren com l'oli, sempre te n'untaves els dits i que pagava la pena servir-los. Això explica temes com tot això del Palau de la Música, ara resulta que tothom sabia que el senyor Millet feia això i allò però quan manava tot eren reverències i silenciar el que no tocava.
Gaziel reflexiona sobre Catalunya i moltes de les seves consideracions sobre el tema són ben actuals, una certa megalomania provinciana, un cert menyspreu pels altres, sense matisos, proclames incendiàries sense base sòlida i un gust per la poesia retòrica que sorgeix de tant en tant sense cap mena de vergonya. Sobre el tema d'Espanya, el mateix i més. De tota manera a les veus lúcides no se les ha escoltat mai, encara menys en temps de soroll i entusiasmes, què hi farem. I conèixer els perills del futur no els evita de cap de les maneres, ni aquí ni a les antípodes. No crec que en conèixer el passat no el repetim, el passat no es coneix mai bé del tot ni s'aconsegueix evitar qualsevol disbarat, ni que sigui en unes altres circumstàncies i amb variables lligades a l'època pertinent. Continuarem ensopegant amb les mateixes pedres. De tota manera, aquests llibres són imprescindibles i podrien provocar debats intensos, cosa que no passa ni passarà. Molts homes d'aquells temps -les dones eren un zero a l'esquerra fins fa quatre dies, amb poques excepcions- encara ens sorprenen amb el seu bagatge cultural, la seva intuïció i el seu coratge. I també amb les seves misèries, limitacions i tragèdies personals. Aquest llibre mereixeria una reedició, és una vergonya que sigui tan difícil de trobar.


13 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Pots pujar-hi de peus, que hi ha 'llistes negres' a La Vanguardia, i que alguns estem ben vigilats, via internet, telefònica, etc. Però això ja ho sabíem abans d'escriure la primera ratlla.

Júlia ha dit...

Teresa, a La Vanguardia i a molts llocs, tan sols que ells potser tenen més diners i més mitjans, i, efectivament, això ja ho sabíem, he, he.

gloria abras pou ha dit...

Es diu que Joan Carles I va telefonaar al senyor Godó per queixar-se de 8tv i RAC1. Es diu que Godó va triar reprimir 8tv per temor a haver-la de tancar i va "pactar" quedar-se amb RAC1 perquè hi guanyava més diners. No he seguit 8tv últimament però em sap greu que l'inefable i d'altra banda excel·lent periodista Josep Cuní no hagi plantat cara a l'amo abans de ser infidel a sí mateix i deixar-se espantar amb el discurs de la por. Jo he seguit escoltant RAC1 els matins i segueix la seva línia oberta a tota mena d'ideologies inclosa la sobiranista.
Molt interessant el que ens expliques sobre Gaziel, un escriptor que, com bé dius, s'hauria de re-editar.
Salutacions, Júlia.

Enric H. March ha dit...

Em sembla que no ens en sortirem mai d'aquesta mania d'etiquetar la gent. Som un país de bàndols i cal que tothom n'ocupi un.

Cadascun dels autors que cites, i tants d'altres que has citat i tenim al cap, formen part del patrimoni moral del país. No sé de què ens hem d'escandalitzar: potser el que fa mal es veure's reflectit.

La Vanguardia és i ha estat un diari de referència, per a bé i per a mal.

Júlia ha dit...

Glòria, es diuen moltes coses i si llegeixes l'article que linco, moltes més, i tot és possible, Gaziel i els de la seva època no eren pas més 'purs' que els actuals. En tot cas són interessants les relacions i tripijocs que hi ha al darrere dels mitjans de comunicació i que sovint no acabem mai d'entendre del tot.

Júlia ha dit...

Enric, no ens hem d'escandalitzar de res però encara hi ha mites intocables, tots en tenim algun, potser sense ser-ne conscients. I sobre La Vanguardia, totalment d'acord i reflecteix el país molt millor que el Patufet.

miquel ha dit...

Totalment d'acord amb la percepció del teu pare i del teu avi sobre La Vanguardia. Jo encara afegiria que els diaris es poden dividir en aquells que són dels qui manen i els que són dels qui aspiren a manar. Després, hi ha petites publicacions periòdiques.

Júlia ha dit...

Miquel, no sé si els diaris són dels qui manen o els qui manen són dels diaris que manen o manen perquè tenen determinats diaris o... (bé, avui ja no són diaris, són 'grups').

Francesc Puigcarbó ha dit...

NO SE SI MANEN O NO, però la Vanguardia és potser l'ùnic diari que miro amb interés dels que hi ha: és el més dens, te bons col·laboradors i bastant plurals i la contra que potser ha perdut una mica però que lleggeixo cada dia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

volia dir que no se si son dels qui manen o no, o quin són els qui els manen als de la Vanguardia.

Júlia ha dit...

Francesc, tens raó, és l'únic amb gruix interessant, i el cert és que no s'ha sabut fer res alternatiu d'una certa volada o que no fos un pamflet. Sobre qui mana o no, ves a saber, els calerons, al capdavall.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Certament, com diu l'Enric, La Vanguardia és un diari de referència, per a bé i per a mal. Sigui com sigui, té altura.

Júlia ha dit...

Efectivament, Teresa.