28.7.14

COSES QUE PASSEN I QUE PASSARAN


Fa anys va tenir un cert èxit una novel·la de Josephine Hart que Louis Malle va portar al cinema. La novel·la comença amb unes reflexions del protagonista, un expolític, sobre la seva vida i com hauria deixat un record ben diferent si hagués mort abans de la seva davallada vital a causa d'una passió amorosa irrefrenable i corresposta, per la nòvia del seu fill. El sexe i els calerons són els peus de fang de moltes grandeses però també de moltes mediocritats. Per cert, ara he vist, en cercar informació per la xarxa, que Hart va morir el 2011, abans de complir seixanta anys. Morir de forma heroica a mans de l'enemic també fa que et perdonin les errades, per cert. 

Vivim en un país petit, eixerit i complicat. Tenim una tendència recurrent a creure'ns portadors d'una sèrie de virtuts diverses que evolucionen i canvien amb els anys i les tendències morals. Tant s'ha afirmat allò de què els catalans sempre hem estat pacífics i d'esquerra com que Catalunya serà catòlica o no serà. Les xarxes socials fan més evident aquest tarannà dedicat a reinventar-nos, a sacralitzar determinats personatges i a condemnar-ne d'altres sense cap mena de pal·liatius i així s'estén la sensació que formem part d'un cistell d'esponeroses pomes del qual s'han de treure les podrides, encara més si no ho semblaven.

Ahir escrivia sobre La Vanguardia i les devocions i irritacions que provoca. Crec que al partit convergent li ha passat força el mateix al llarg de la seva trajectòria, ja una mica llargueta. El senyor Pujol era objecte de devocions incondicionals, servilismes i odis diversos. No pots dir de bona fe que algú convergent, de segona o tercera fila -car jo amb les elits no hi tinc cap mena de relació- ha fet alguna cosa bé, sense que et mirin amb suspicàcia, en general, un bon nombre de coneguts i saludats: què dius, ara? La crítica política televisiva o teatral cada dia és més estripada, grollera i poc subtil. Fa anys molta gent li reia les gràcies al senyor Boadella quan es ficava amb el senyor Pujol i ara també podem comprovar com ha derivat un actor tan agosarat i brillant.

Jo no crec que els polítics siguin tots iguals, o sigui, dolents i aprofitats, pel fet que no crec en partits sinó en persones. El mateix ho aplico a sectors com ara l'església. La gent milita en un lloc o altre per moltes raons però després són les actituds i trajectòries individuals el que compta. Això es fa palès en èpoques difícils, com les guerres, on en ocasions t'has de refiar de gent amb la qual no combregues ni de bon tros.

A Convergència li van cantar les absoltes des del primer dia, sobre tot els seus oponents propers a casa nostra, el PSC. Que ja havia tocat sostre, que si sense el senyor Pujol s'enfonsaria. Qualsevol petita davallada en els vots durant les eleccions es viu com una victòria per part dels oponents. Quan els pecats els cometen els nostres la cosa és ben diferent i es mira de justificar el que sigui i com sigui. O d'oblidar que els havíem sacralitzat sense manies. He escoltat defenses sobre determinades actuacions de l'infumable segon tripartit que farien trencar de riure si no fessin plorar. Ara ha arribat l'hora de la venjança, ep, els rumors, tants i de tant gruix, s'han confirmat, encara que no pas tots, car n'he sentit de molt grosses, de l'alçada d'un campanar, que encara estan per comprovar. Del senyor Pujol m'irritava la tendència moralitzadora i predicadora, que ara se li ha girat en contra però que també rumbegen molts personatges catalans, petits i grans, d'ahir, d'ara i de sempre. 

El país és de mida reduïda i tothom es coneix o coneix a gent que coneix a algú que sap alguna misèria de personatges d'aquests tan mitificats, en el camp de la política i en molts d'altres, de dreta, d'esquerra, de centre i d'extrema esquerra i de l'esquerra alternativa. Sempre he pensat que pocs mites aguanten una biografia seriosa i objectiva. Els humans som com som i els pecats capitals sempre han tingut èxit. És clar que una cosa és que et diguin segons què, l'altra que el tema es demostri i l'altra que es demostri a través d'una confessió patètica. Potser perquè sóc tan escèptica no m'ha fet ni fred ni calor el tema estrella d'aquests darrers dies. Tampoc no em sorprenen les reaccions abrandades, indignades i condemnatòries per part de gent que, suposo, deu ser d'una ètica personal i professional a prova de bombes. Tot es barreja, com sol passar. Invalida el fet que un mecànic de cotxes sigui un estafador la seva tasca professional? Potser no, però ja no ens refiarem, si és que abans ens en refiàvem. 

Els polítics purs no existeixen i potser una persona moralment inqüestionable, si existís, seria un mal polític, ja que el nostre món és imperfecte i els qui manen s'han de moure en una mena de selva de gran volada. El pitjor és que les petites selves quotidianes no són pas millors tot i que llegint les estripades de vestidures de gran part de la comunitat nostrada que passeja pel facebook i d'altres verals sembla que tothom porta una vida d'allò més ètica i pura. Els incorruptibles em fan més por que els corruptes o que ho poden ser, car a un corrupte sempre el pots comprar d'alguna manera i et pots escapar de moltes coses. Robespierre, un pur incorruptible, de poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. 

Llegeixo coses com que quan siguem independents, que segons alguns serà gairebé demà passat, farem fora tota la corrupció i tota aquesta gent, i anirem d'allò més bé. Això, dic jo, si és que queda algú al país després d'aquestes escabetxines que vull pensar que es volen pacífiques tot i que darrerament també llegeixo moltes crides a la guillotina i als afusellaments. Dels altres, és clar. Malauradament em temo que els defectes de la societat van de baix a dalt i en podria posar moltes proves, enxufes, pagaments i cobraments en negre... 
Les comunitats petites no funcionen pas millor que les grans o que el país, a vegades ben bé al contrari. Als minsos claustres de professors de les escoles de primària, a les comunitats de veíns o a molts centres socials d'estar per casa es donen els cops de colze, les enveges, les crítiques sense sentit a allò que diu qui no ens cau bé i les traïcions ràncies. Ara tot està més controlat però conec casos de gent d'escoles que sucava en el tema dels menjadors, dels llibres. En una ocasió vaig ser testimoni de la conversa telefònica entre un director d'escola i el representant d'una editorial, el director tenia un sector en contra i volia saber si era possible que se sabés la seva petita corruptela a l'hora d'influir en la tria de llibres de text, fet pel qual cobrava algun tipus de comissió. No es podia demostrar res, li va assegurar el comercial. Parlo del sector professional que conec però sé que passa en molts altres, tot això. Petites misèries, d'acord. Però tot un símptoma. L'excusa és que els de dalt suquen més, en general.  Molt mala excusa, per cert, ja que qui roba un ou roba un bou, sobretot si pensa que el podrà amagar en algun indret a prova de tafaneries i indiscrecions. 

El tema de la famosa confessió arriba en molt mal moment,  a una societat enterbolida que encara demana lideratges brillants perquè sembla que necessitem pastorets i pastoretes que ens portin on cal. Els bons pastors, però, es dediquen avui a d'altres coses més rendibles, si poden. En el fons creiem que ens condueixen pastors professionals però tan sols ens condueix alguna ovella més ambiciosa i espavilada que les altres. En una altra pel·lícula, La heredera, quan el pare de la xicota va a veure la germana del caçafortunes i li fa evidents els defectes del noi, ella li comenta: no espero mai res de la gent, així no tinc desenganys. O una cosa així. 


12 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Diria que en qualsevol organització el "factor humà" acaba per pesar més que les ideologies o els programes, és clar. Jo també conec els petits claustres escolars...
El que pot estar passant ara és que un model de lideratge arriba al final i en sorgeixen de nous. En tot cas, el model de lider del qual el Pujol ha estat un exemple claríssim mostra els seus defectes més escandalosos i això ajuda a avançar en les fórmules cooperatives.
Els humans aprenem a cops, malauradament, però cal confiar en què aprenem...

Clidice ha dit...

Doncs ... sí. O gairebé.

Salutacions!

Orio43 ha dit...

Malgrat els corruptors, dels que en parlem molt poc, o mai, i els corruptes, tenim un petit país, que ha sigut, és i serà. Ja que “Catalunya serà cristiana o no serà” segons sembla diu Torres i Bages o potser “Catalunya serà, cristiana o no, serà” segon diuen que va dir la Maria Aurèlia Capmany.

Júlia ha dit...

Lluís, no voldria dir que no s'avança però a empentes i rodolons, aquí caic aquí m'aixeco i amb moltes ensopegades. Sobre experiències diverses, al llarg de la història se n'han fet unes quantes i han acabat com el rosari de l'aurora i no sempre per culpa dels enemics exteriors.

Júlia ha dit...

Clídice, contenta de veure't per aquí.

Júlia ha dit...

Bé, Toni, els països també es fan i es desfan, com tot el que existeix, i el futur és imprevisible, m'agradaria tenir més fe, això es va atribuir a Torras i Bages però sembla que no ho va dir ben bé així tot i qu està escrit a les parets de Montserrat, la Capmany, un altre producte del país, admirat, odiat, envejat, amb llums i ombres, una intel·ligència sovint mal aprofitada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La caiguda dels déus no és una metàfora, forma part de la realitat quotidiana.
El cas 'Pujol' i família caldria estudiar-lo des de la psicoanàlisi, no per sucar-hi pa, com és la temptació, sinó per entendre els mecanismes que mouen a fer segons quines coses. He dit família, perquè es tracta de la família de Pujol, inclosa la mare consentidora amb els fills enfront d'un pare absent. Això no l'exonera, però explica bona part del daltabaix.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, les relacions familiars tenen servituds difícils d'entendre.

gloria abras pou ha dit...

El meu, diguem-ne, discurs és molt breu: Penso que la Història el jutjarà i el què ha fet de bo per Catalunya ha de quedar escrit per sempre. L'herència que reben els fills i l'esposa resulta molt emprenyadora en aquest moment però no se m'acudeix quan ho podia regularitzar.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, els judicis de la història no sempre són imparcials però, certament, el temps ajudarà a fer una valoració política.

Enric H. March ha dit...

I de la psicoanàlisi pujoliana que esmenta la Teresa al del país, fill també de moltes servituds.

Júlia ha dit...

Fill i a la vegada pare i mare, segons com es miri.