8.7.14

DISBAUXES FORANES




Tot i que quan et fas gran poques coses et sorprenen em sobten aquests dies els comentaris escandalitzats a l'entorn de comportaments festius passats de rosca i relacionats, també, amb el tema sexual. La literatura d'ahir i de sempre reflecteix a bastament capteniments col·lectius que fan angoixa a la gent moderada però no és el mateix llegir que veure les coses en directe, ho admeto. És quan una cosa es veu que ens escandalitza. Fel·lacions a discoteques, noies grapejades... I aquest és un altre dels motius d'escàndol, la presència femenina en les disbauxes. En aquest tema es barreja una mena de feminisme proteccionista amb la consideració, encara vigent, de la dona com a sexe més fràgil en aquests contextos. Mentre segons quins comportaments van ser coses d'homes i les dones utilitzades eren poca cosa més, no ho oblidem, que prostitutes marginals amagades als seus cataus, tot semblava més alegre i lluminós. Però noies joves, normaletes, que podrien ser les de casa, degradant-se... Aquesta és una paraula que sovinteja a l'entorn dels criteris morals, la degradació, la pèrdua d'una etèria dignitat. També hem canviat pel que fa a la sensibilitat de la relació amb els animals, és clar. I en el tema dels sanfermines això té un pes.

Fa un temps vaig escoltar una persona, una dona, que comentava com en el seu temps del Bocaccio, ja que era de la colla d'allò que en van dir la gauche divine i que potser no era ni una cosa ni l'altra, es bevia a dolls. Fa poc vaig llegir alguna altra cosa sobre la qüestió amb motiu de la mort d'una escriptora de culte, com si el fet de beure massa fos una mena de gracieta. Però les actuacions d'aquells personatges no ens arribaven en directe per la televisió. A Solitud se'ns explica un horrible aplec a la vora de l'ermita que no estaria gaire allunyat d'aquestes festes que ens angoixen quan les contemplem per la tele. Avui, és clar, tot s'ha massificat, tothom va a tot arreu, les gresques no es queden al poble ni al barri i és molt senzill retratar i filmar i difondre. Pel que fa als comportaments sexuals encara es considera diferent allò que fan els homes del que fan les dones, les quals se suposen més fràgils i indefenses i potser és així, no diré que no.

Cada dia m'agraden menys les festes col·lectives excessives, àdhuc les nostrades. Mirat des de la nostra pròpia tradició tot sembla normal i no ens agrada que ens toquin els bemolls. Des de fora hi ha costums pròpies que podrien semblar bàrbares, com ara fer enfilar una criatura a dalt de tot d'una torre humana o atiar bous ben peixats encara que no ens els carreguem. El comportament actual que tracta els animalons domèstics com a criatures, i que no troba gens estrany castrar-los i disfressar-los, per exemple, sembla ben normalet. Tot és relatiu i temporal. Conec gent de tarannà tranquil que fa anys va anar a Pamplona per les festes i en va tornar esverada però, és clar, no vèiem segons què per la tele i la festa era més masculina que femenina. Ara s'ha reinventat el Canet Rock però també conec persones que en van tornar ben escaldades, en els temps gloriosos, a causa del que van veure i contemplar en aquelles trobades entranyables. Sexe, droga i rock en roll ni que tot fos en català. 

Fa anys al meu centre parroquial va arribar una colla de nois navarresos, estudiants, amics o parents de no sé qui. Aleshores amb la meva colla viatjàvem en tren i pujàvem als cims refilant les cançons a flor de llavi a mitja veu i ells cridaven i cantaven amb contundència xarona coses com ara allò dels estudiants navarresos quan van als hostals i pregunten pels dormitoris de les criades o d'altres referides a les virtuts de les intoxicacions etíl·liques. Eren uns xicots excel·lents i en poc temps es van avenir amb nosaltres malgrat el primer refús que van causar a la gent fina i excursionista. Les diferències culturals no s'entenen viatjant, com diu algú, sinó fent coneixences i amb un intent seriós de practicar l'empatia desacomplexada.

En tots aquests temes s'oblida que no s'obliga ningú i que, com diu la dita, qui no vulgui pols que no vagi a l'era. A la llarga i a la curta amb tanta escandalització i moralina s'aconsegueix que els poders públics acabin per endegar lleis, restriccions i controls que ens fan sentir tots menors d'edat i que acaben per perjudicar la gent innocent i obedient ja que els esbojarrats continuaran trobant la manera d'esbravar-se sigui com sigui, o de transgredir, que és una paraula molt estimada en determinats contextos. Transgredir, avui, surt molt barat si a la transgressió se li dóna una dimensió política, ni que sigui agafada pels pèls.

Pel que fa al tema de la beguda, ni és d'avui, ni és cosa de jovent. Durant la meva infantesa era molt habitual ensopegar-te amb borratxos de totes les edats pel carrer, en els barris humils. Crec, com he comentat al principi, que el tema ha inquietat més quan les sortides de joves han inclòs les noies, la veritat. La beguda ha fet estralls entre les dones però l'alcoholisme femení havia estat en moltes ocasions del passat un tema familiar intern. Les croades contra el vici no han aconseguit erradicar-ne el consum i potser qualsevol dia arribarà la restricció alcohòlica, em temo, i tot plegat passarà com amb el tabac, les limitacions del qual han arribat a límits absurds i ridículs. Avui es continua fumant on es pot i no tan sols tabac. Drogues que durant la meva joventut eren patrimoni de determinats sectors o no existien ara són presents a molts més indrets. Però, és clar, allò que no es veu en directe i per la tele o en el mòbil, no ens inquieta de la mateixa manera. Això passa també pel que fa a la violència, a les guerres, per això els qui les controlen saben que una manera de continuar controlant-les és fent-les invisibles, enquistades. Allò que no es veu, no es ven.

Hemingway, l'inefable escriptor, va contribuir a l'èxit de les festes navarreses amb la seva novel·la i amb la seva presència habitual a l'esdeveniment, abans i després de la guerra. Era un gran admirador de les corrides de toros i un caçador convençut. És curiós que algú que se suposava que havia de ser crític amb el règim dictatorial vingués a contemplar l'esperit salvatge dels espanyols en dies de festa, sense manies i molt a gust. For Whom the Bell Tolls és una novel·la molt bonica però el seu autor va ser un cuentista en molts aspectes. Recordo com un ex-combatent republicà explicava en una ocasió que en una de les seves visites al front, ben protegit, l'escriptor va voler anar a tirar un parell de trets perquè no fos dit que no havia contribuït a la causa. Va ser odiat i admirat i ell mateix va bastir un mite personal. 

Com que en tantes coses se'l pot considerar, avui, políticament incorrecte, hi ha qui l'ha bescantat literàriament i l'ha titllat d'escriptor mediocre, però el fet és que va crear estil i que ha estat molt imitat, de vegades fins i tot de forma inconscient o vergonyant. Ja sabem que bevia un gavadal, l'alcohol és una part important de la seva llegenda. Es va suïcidar per motius diversos, un dels quals podria ser fins i tot genètic, no va ser l'únic de la seva família en morir d'aquesta manera. El suïcidi és un tema tabú, que s'amaga o es disfressa, al damunt hi cau encara el pes de la condemna religiosa i la suposició que la vida és un bé inqüestionable que hem de conservar a tot preu en tant que el cos aguanti. Mentre en la vida quotidiana els alcohòlics, els drogats i els suïcides ens fan angúnia, pel que fa als escriptors, escriptores, cantants o actors, aquests temes contribueixen d'alguna manera a les mitificacions posteriors. S'ha escrit molt sobre Hemingway i es continuarà escrivint sobre ell, amb alts i baixos, perquè va ser tot un personatge a més a més de -segons la meva opinió- un escriptor importantíssim per moltes raons. 

Un parent meu tenia un record juvenil i lluminós de Pamplona. Després de la guerra va fer el servei militar en aquella ciutat i va tenir un atac fulminant d'apendicits. Va tenir sort, tant els metges com els seus caps de l'exèrcit el van tractar d'allò més bé i se'n va sortir. Era pagès i ramader i sortia poc de viatge però de tant en tant tornava a Pamplona, a visitar la gent que coneixia, per les festes. Llogava un bon hotel per a ell i la dona, ben cèntric, per poder veure els toros des del balcó sense problemes. Era de l'edat del meu pare i de petits havien anat junts a escola, tot i que eren nebot i oncle, coses d'aquelles famílies nombroses d'abans. Sempre el recordo, en aquests dies.

De petita i de joveneta, tot i que no te n'expliquessin de la missa la meitat, t'avisaven del perill de ser grapejada, freqüent entre les multituds festives o a llocs com els cinemes, tramvies i autobusos. Alguna companya meva d'escola portava sempre agulles de cap per poder punxar els possibles tocadors de senyores i criatures. Després he sabut que coses així passaven també als noiets, però semblava menys greu perquè la virtut masculina no ha gaudit mai de tanta consideració i sacralització com la femenina, agreujada per allò dels embarassos. Per exemple, m'imagino que durant aquestes festes també hi deu haver noies que quan en porten més al cap que no pas als peus deuen palpar sense manies allò que en diuen el paquet dels xicots, però la cosa ni es comenta. 

Passar pel costat d'una obra en construcció, d'adolescent, t'exposava a un xàfec de grolleries per part dels paletes de l'època. De vegades hi ha qui pensa que venim d'un temps pur i virtuós i que hem entrat en una època de decadència moral generalitzada. Fins i tot hi ha qui pensa que tots els costums grollers són d'arrel hispànica i que els catalans som néts, cultes, desvetllats, feliços, poc sorollosos i compromesos amb el medi ambient de forma natural. És una sort comptar amb tanta autoestima relacionada amb quelcom tan atzarós com el lloc on hem vingut a raure per casualitat biològica, la veritat. Per sort, Vallmitjana ahir, -fins i tot Víctor Català-, o els Mirets d'avui ens retornen de tant en tant a l'evident universalitat de la nostra cultura.



8 comentaris:

Temujin ha dit...

Creo que como siempre, hay cosas que se ponen de moda. Ocurre que cuando hay chicas las cosas no se ven igual y no se ven igual porque en estas fiestas tambien hay autenticos idiotas que se creen que porque una chica deja que le soben un poco la teta ya se tiene que acostar (o no) con ellos. Tengo tres hijos un chico y dos chicas y no me gustaria ver a mis hijas en una de estas fotos, como tampoco me gustaria que mi hijo fuese complice de ellas. Son comportamientos minoritarios con fotos para buscar el titular, la mayoria de la gente no es tan idiota como para dejarse hacer una foto y mucho menos contribuir de esta forma a la "fiesta", pero esos no salen en los titulares.
Estas fiestas he llevado a mis hijas a los toros, tienen ocho años, y cuando iban a matar al toro, me preguntan ¿papa le van a matar? y les respondi que si y que luego se vende la carne para comer, tan sencillo como eso.
Creo que muchos se escandalizan con todo, para asi mostrarnos sus falsas virtudes, como los curas babeantes de infantiles sexos que denostaban el sano ejercicio sexual entre personas adultas.

Júlia ha dit...

Temujín, todo lo que dices es cierto, nada qué añadir más allá de que a menudo sabemos poca cosa de lo que hacen o pueden hacer los hijos además de que los padres también idealizamos nuestra juventud al explicarla.

El tema de los toros es complejo, todavía más por aquí, lo que se critica es el espectáculo ya que si fuese la muerte del animal todos seríamos vegetarianos, el hecho es que no tenemos clara desde hace años nuestra relación con los animales de todo tipo, los personalizamos en general, aunque no a todos, claro.

Francesc Puigcarbó ha dit...

gairebé per casualitat hi vaig anar a parar Pamplona un 9 de Juliol, alló s'ha de veure i viure pèr entendre-ho. Si t'hi trobes, la visió és molt diferent.

Miquel ha dit...

Muy interesante por parte de todos.
he aprendido más en esta entrada que en todo lo que me quieren explicar de los sanfermines.
Nunca he estado, no me gustan este tipo de fiestas, pero siempre escucho, leo, miro y luego pienso.
Un abrazo y salut

Júlia ha dit...

Francesc, si t'hi trobes i encara més si ho has vist sempre, tot té sentit aleshores.

Júlia ha dit...

Miquel, és lo que le digo a Francesc, las cosas son distintas si eres de allí, ibas de pequeño y etcétera, o lo odias a tope o lo amas de forma incondicional.

Oliva ha dit...

LO QUE EN UN PRINCIPI,ERA UN ESCLAT ETNIC, ES CONVERTEIX,EN MANS DE QUATRE "DESINFORMADOS" EN DISBAUXA POCASOLTA.. ELS SAN FERMINS,DE LAS MARES PENJAN ELS MOCADORS DELS FILLS AUSENTS,EL CARRER DE LA ESTAFETA,QUEDA TAN LLUNT...

Júlia ha dit...

Malauradament, Oliva, a moltes festes populars els ha passat això, han mort d`èxit i ja són disbauxa pocasolta, a Menorca amb els cavalls també hi ha problemes i a la mateixa Patum, massa gent a tot arreu. I crec que no és d'ara, ja fa anys que la cosa rodola cap avall.