2.7.14

ENGINYERIA DOMÈSTICA I ARQUITECTURA ETÈRIA





Hi va haver uns anys en els quals molta gent es comprava el diari AVUI per la contraportada, en la qual s'aplegaven Montserrat Roig, Espinàs i Agustí Pons. Pel meu gust Montserrat Roig va madurar molt com a periodista d'opinió al llarg del temps, va ser un personatge pre-mediàtic i és encara molt recordada. Crec que el carisma personal hi té molt a veure en la petja que va deixar. Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, cadascuna a la seva manera i al seu estil, van marcar una època per més que la Rodoreda hagi acabat venent més llibres. No vull entrar en temes d'excel·lència literària, ep, sinó en temes d'imatge,  grapa personal i comunicació. Rodoreda avorria i decebia força en les entrevistes i a Roig i a Capmany donava gust escoltar-les, l'entrevista que l'una va fer a l'altra a Personatges és encara tot un monument periodístic. Les seves veus encara em ressonen a l'oïda i em són molt presents. No és estrany que totes haguessin treballat també en el teatre.

Aquests dies preparava una xerrada al barri sobre les cases del Poble-sec, moltes de les quals construïdes entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX i vaig recordar que en un dels seus escrits Roig incidia en el tema de l'adaptació de les llars als usos domèstics, als quals es dedicaven -i crec que encara es dediquen- molt més, les dones. L'he pogut recuperar perquè l'Ajuntament de Girona compta amb una web on hi ha moltes revistes i diaris digitalitzats, entre els quals l'AVUI antic. El que passa és que el buscador no resulta excessivament eficaç, la veritat. 

L'article es diu Les enginyeres domèstiques i és del 3 d'octubre de 1990. Impressiona pensar que poc més d'un any després l'escriptora ja havia desaparegut de forma prematura. Precisament per aquella època jo havia fet una visita, encara amb un grup moderat de gent i sense els ramats actuals d'encuriosits, a la Casa Milà i qui la comentava, una noia molt documentada, va incidir en el tema de la despesa que va generar la construcció de la casa i en com la senyora Milà es va empipar quan va comprovar les dificultats de neteja que aquells sostres i aquelles baranes impossibles propiciaven. I això que tenia servei! Van fer aleshores unes reformes destinades a convertir l'espai en més funcional, ara ja s'ha tornat a deixar com l'havia pensat Gaudí, només faltaria!

El tema de la neteja, tan necessari, sempre ha semblat secundari, inexistent. La gent amb possibilitats ha comptat amb servei o amb allò que en deien la senyora de fer feines, definició que agradava molt a la Capmany, per cert. No s'ha aconseguit mai que el tema de la neteja fos considerat com una mena de formació professional de primer grau. Com els paletes no qualificats, les senyores de la neteja s'han reclutat entre les persones més desafavorides i entre els immigrants que acabaven d'arribar, en general han estat dones, és clar. Avui tot ha canviat una mica i el sector està relativament més controlat a través d'empreses però la crisi ha incidit en una feina que resulta imprescindible de totes totes. En l'actualitat ha sorgit la imatge de la dona immigrant que cuida avis i àvies, també hi ha algun home, però menys. L'allargament de la vida té moltes servituds però genera llocs de treball ni que sigui, tot sovint, mal pagats i encara en negre.

Els homes joves, se suposa, col·laborem ara més que abans en els temes domèstics. Qui té diners i no té temps ni ganes de fregar lloga algú que li netegi, en general. Els problemes econòmics del present han fet que no sigui tan senzill com abans llogar algú i pagar-li quatre rals per tal que ens tregui la pols. Per necessitats pràctiques i per tendències diverses avui es mira de tenir menys mobles i menys rampoines i facilitar l'escombrada. La digitalització i la facilitat per accedir a biblioteques o emmagatzemar música i documents fa que per a col·leccionar cultureta n'hi hagi prou amb poca cosa.

Sobta pensar en com es va trigar a inventar una cosa tan senzilla i raonable com ara la baieta amb mànec i va ser un home qui ho va fer i fins i tot moltes mestresses de casa tenien certes reticències vers l'estri pel fet que el terra no quedava tan polit, va passar una mica amb estris com les rentadores o els rentaplats però al capdavall el seny pràctic triomfa per damunt dels escrúpols excessius. De tota manera, en això de la neteja, tothom té la seva mida i la gent forma part d'un ampli ventall que va des dels perepunyetes a aquells als quals ni la pols ni el desordre no els fan ni fu ni fa. La meva mare explicava que la seva àvia, la qual havia treballat en el servei domèstic durant molts anys, deia tot sovint que no hi havia cap persona tan neta que un dia no fos bruta. Prudenci Bertrana té un text magnífic elogiant la dona bruta, que no t'està empipant a cada moment amb el tema. Així mateix havia sentit comentar, fa anys, que es vivia millor amb una persona bruta (en el sentit de passota pel que fa  a la qüestió) que no pas amb una de néta.

Una mare coneguda, el fill de la qual s'ha separat fa poc temps de la dona, m'explicava que quan va a casa del noi s'espanta de com ho té tot. I és que en aquest tema les dones, en general i amb totes les excepcions que calgui, encara tenim més tirada a la desinfecció, la higiene i els prestatges endreçats que no pas els senyors. Fins i tot quan jo era petita havia escoltat comentaris que els homes podrien considerar discriminatoris, en el sentit de què quan una dona es quedava vídua se'n sortia prou bé però que quan era l'home qui quedava sol tot plegat navegava pel mar del caos domèstic i la brutícia enquistada.

L'article de Roig al qual faig referència i que linco menciona Catharine Beecher, abolicionista i germana de l'autora de La cabana de l'oncle Tom, que va escriure sobre el tema de la llar i en com havia de ser una llar pràctica. Beecher era una dama amb aspectes que avui semblarien conservadors però en els quals es podria entrar a fons, com ara la major tirada vocacional de les dones vers l'educació dels infants. Admetia amb matisos les diferències entre homes i dones i, per tant, creia que l'educació havia de ser diferent. El problema d'avui és que les feines tradicionalment femenines han quedat com a secundàries i acaba que no les fa ningú o que es fan de qualsevol manera o que s'han de donar a fer, com ha passat amb la costura, la qual, per cert, en el seu vessant recreatiu també ha estat recuperada per les dones més joves. Que en el sector educatiu dels infants més petits hi ha moltes més dones és una evidència com ho és que l'accés a la medicina per part de les dones ha fet que les pediatres creixin de forma exponencial. Montserrat Roig va evolucionar amb els anys, com ella mateixa reconeixia, en la valoració del paper de la dona i la consideració d'un feminisme menys radicalitzat però més inclusiu.

L'arquitectura moderna fatxenda ja no es complau en corbes impossibles ni en guarniments florals difícils de netejar, vol anar amunt. La tendència als grans gratacels és imparable. L'excés de vidre per tot arreu ha portat a coses estranyes, com ara que per netejar tant de vidre s'hagin de llogar escaladors especialitzats. L'aïllament dels edificis moderns demana que estiguin tancats per tot arreu i farcits d'aires condicionats, no es poden ventilar de forma natural en la majoria de casos. A mi és que està tancada a l'estiu i amb aquest horrible fred artificial m'empipa d'allò més. Les sortides d'emergència es fan molt difícils amb tanta alçada i amb l'obligació de fer servir ascensors. Existeix una tendència generalitzada a complicar-nos la vida, la veritat.

Pel que fa a la neteja, no sempre la culpa és dels arquitectes, sovint hem prioritzat factors estètics a factors pràctics, també des de dins i des de baix. El modernisme ha fet una gran revifalla pel fet que es ven molt bé al turisme però en molts aspectes és, de fet, una mirada nostàlgica al passat tot i que en el sector cultural que aplega hi havia de tot. Encara recordo un article a Serra d'or que es titulava Ni modernistes ni tan sols moderns, de Joan Fuster i que feia referència al País Valencià tot i que jo crec que el títol es podria aplicar en molts casos fins i tot a la gent de Barcelona. 

En els eixamples burgesos de les ciutats, en general, no es van projectar grans escoles ni centres socials. A Barcelona va ser el noucentisme, amb la breu florida de la Mancomunitat, qui es va preocupar una mica, ni que fos amb una mirada elitista, del món real. He treballat en algunes escoles actuals projectades amb els peus i amb l'ambició de posteritat de l'arquitecte de torn, poques vegades es consulta els professionals en actiu, a l'hora de construir aquests edificis públics. El despotisme il·lustrat encara és molt vigent, etiquetat de cultura contemporània i modernitat a tot preu i entesos i experts en tota mena de coses. La dictadura dels arquitectes resulta sovint aclaparadora i durant anys ha estat una professió on existien molts filtres per tot arreu, gairebé hereditària. M'imagino que avui, de forma inevitable, tot ha canviat una mica. O potser no.

Se suposa que l'accés de les dones al sector de l'arquitectura contemporània hauria de millorar el tema però moltes vegades les dones que accedeixen a aquestes professions són de casa benestant i han netejat poc. Montserrat Roig fa diferències entre les idees angleses i nord-americanes sobre el tema de la neteja i la llar pel fet que a Anglaterra, aleshores, encara es trobaven minyones barates i als Estats Units moltes senyores humils ja s'estimaven més anar a treballar a les fàbriques que no pas en el servei domèstic, sempre tan maltractat. Fins al punt que fa anys, quan es parlava d'un sou deficient es deia: això ja ho guanya una dona de fer feines.

Avui hi ha moltes feines mal pagades, feines suposadament qualificades, ep. Encara rumbeja la idea que determinades feines mereixen, malgrat tot, un sou d'upa, tot i que en l'actualitat no es cobrin tants diners com caldria, sobretot si al darrere tenen títols i titolets, màsters i masterets. Això sí, es troben normals sous de cantants de rock o de futbolistes d'elit que superen tot el que es pot imaginar encara que els seus beneficiaris no tinguin una cultura acadèmica remarcable. Tot plegat és relatiu, un tema espinós i manipulat per totes bandes.

Roig també fa referència a les idees expressades per un arquitecte important, Witold Rybzinsky, a l'entorn de l'evolució de la idea de casa i de com s'ha oblidat l'ús del seu interior a l'entorn d'una ambició gairebé poètica dels senyors arquitectes. Montserrat Roig compara la ciutat amb una gran llar -era l'època de les 'places dures'- i critica de forma amable però contundent el sector de l'arquitectura de disseny, tot reivindicant el paper de les enginyeres domèstiques  que donen títol a l'article. Dones que volen mirar les llars i les ciutats com a llocs per a viure-hi i no com a llocs per a fer bonic i ensenyar als de fora. 

No sé què escriuria avui Roig en contemplar en quina mena de parc temàtic s'ha convertit el gaudinisme consumista. Totes les suposicions que es fan sobre allò què pensaria sobre un fet algú que ja no és viu topen amb l'absurd i amb el fet que sovint reflecteixen els nostres propis desitjos sobre el que voldríem que opinés la persona en qüestió. De tota manera, les tendències socials han comportat grans canvis en el concepte de família, d'unitat familiar i la resta, amb un augment de gent que viu sola i que, per tant, s'ha d'espavilar com pot encara que una cosa és netejar les teves coses i l'altra, les de la resta de persones que conviuen sota un mateix sostre.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Trobo a faltar, en general, l'esperit racionalista. En un món on hi ha tantes coses a mig fer, tot ornament és superflu. Però és clar, en una societat tan poc racional tot s'acaba confonent.

Unknown ha dit...

Gràcies per recordar-nos la Montserrat Roig i adreçar-nos al seu article publicat a l'AVUI. Jo també recordo aquelles magnífiques entrevistes que feia a mitja tarda, en blanc i negre, a la M. Aurèlia, al Calders, al Tísner... tinc ganes de revisar-les. Érem molt més joves i lluitàvem per despertar. Un petó.

Júlia ha dit...

Enric, diria que som en una època poc o gens racionalista, més aviat tirant a barroca, l'aparença és el que compta, he, he. Això, segons expliquen, va a tongades.

Júlia ha dit...

Unknowm, les entrevistes de la Roig en català i les del Soler Serrano en castellà, van marcar època i per allà va passar el bo i millor de la cultura i la cultureta, potser és que em faig vella però crec que ja no es fan 'entrevistes com aquelles'.

Amb alts i baixos i de forma una mica erràtica l'AVUI també va marcar tota una època.