4.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (2): LES ESGLÉSIES




He tingut ocasió, aquests dies, de gaudir de dues visites comentades, una a Sant Pere del Burgal i l'altra a Sant Joan d'Isil. De visites comentades, avui que l'oferta és tan aclaparadora, n'hi ha de molts estils. He tingut força decepcions en comprovar la poca volada de tantes com se'n fan. Jo també en faig, pel barri, i reconec que és difícil adaptar-te a un públic desconegut i divers. En aquests dos casos vam poder gaudir dels comentaris gairebé per casualitat i he de dir que van ser una meravella. Eren visites organitzades per l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu.

A Sant Pere del Burgal hi vam anar pel nostre compte i allà ens vam ensopegar amb un petit grup al qual vam demanar d'afegir-nos. La persona que ho explicava es deia Cristina, em sembla. En el segon cas també va ser una mica per casualitat, en aturar-nos davant de Sant Joan d'Isil vam veure que un paper a la porta indicava que hi havia visita comentada alguns dies de la setmana, vam telefonar a l'Ecomuseu per preguntar i ens van dir que no hi havia cap inconvenient. Va ser de fet una visita particular, tan sols érem nosaltres dos. En aquest cas la persona que tenia cura de la visita era un noi, Oriol, i també ens va agradar molt com ho va fer. Aquestes esglésies romanen tancades, que te les obrin a les hores convingudes val un euro i la visita uns dos euros de mitjana  més l'euro d'obrir la porta, em semblen preus baratíssims, la veritat.

El romànic i, en concret, el romànic català, és un estil embolcallat de teories i mites. L'època de la Renaixença en va fer bandera i així es va reinventar aquest estil, tal i com el veiem ara, amb la pedra a la vista i descolorit. El romànic es va identificar amb una mena de naixement de la identitat catalana i això creu encara molta gent gran que ha patit visites comentades del passat. Si em van agradar, i molt, aquestes dues visites, és pel fet que les explicacions no asseguraven res i incidien en coses encara poc comentades, com ara en la realitat de les coloraines que tant agradaven als nostres avantpassats. Moltes coses no se saben ni es poden saber amb els mitjans d'ara i potser no les sabrem mai. Ni esperit de construcció patriòtica ni religiositat excessiva: lluites de poder i propietats privades, en molts casos. Encara més, la Cristina ens va insistir en el fet que potser algun dia tornàvem i ens ho explicava tot d'una manera ben diferent. El passat, fins i tot el recent, es mou entre teories.

Encara que les restes materials ens donguin pistes mai no podrem copsar la mentalitat, diversa i polièdrica, de la gent de l'època. De tot hi ha teories i interpretacions però per molt experts i saberuts que siguin aquells que les formulen al capdavall ens quedem amb més preguntes que no pas respostes. La reinvenció del romànic va fer que es menystinguessin els estils posteriors, com ara el barroc o el neoclàssic, i que es destruïssin aportacions populars interessants d'aquestes èpoques menys catalanes. El barroc, sobretot, va rebre molts pals. Avui sembla que ja  no li tenim tanta mania. De fet sempre ha estat una mica així, ja sabem que els noucentistes odiaven el modernisme i que els renaixentistes trobaven horrible l'estil gòtic. Noms, per cert, que els hem posat després i molt qüestionables tots ells. Si a més a més a tot plegat li sumem la política interessada, ja tenim el manual a punt.

Durant anys s'ha donat molta importància a la documentació i sembla que ja en aquell temps remot eren ben aficionats a falsificar el que fos segons els interessos vigents. En contraposició a aquestes explicacions serioses m'he trobat anant pel món amb d'altres de dogmàtiques, lligades a la ideologia i a l'oportunisme i fins i tot a la bona fe d'aquells que tot ho donen per bo si ho ha dit o escrit -sobretot, escrit- algú d'un cert renom. La guerra civil és avui objecte de museïtzacions, interpretacions i la resta, per tot arreu trobes indicadors sobre espais de la memòria, tot i que algunes creus dels camins, allà on s'havien trobat passejats, han desaparegut de forma discreta, ja que al capdavall la memòria és crítica i selectiva. Com que la guerra és un fet més proper i lligat a tants sentiments i convenciments he sentit explicacions com l'alçada d'un campanar i si no fos que una ja és grandeta i va escoltar encara les veus de tanta gent que va patir aquella desgràcia col·lectiva, acabaria pensant que va ser una mena de conte de bons i dolents on van guanyar els dolents però que, tal i com s'explica de vegades no se sap ben bé com va acabar ni com va començar, més enllà de quatre tòpics plens de bonisme.

Víctor Hugo té un fragment inoblidable en el qual visita l'escenari de la batalla de Waterloo, en el qual  a canvi d'una propineta un pagès explica als visitants aquells fets, incidint en la sang i el fetge i l'heroïcitat suposada dels combatents. Tot allò era en temps d'Hugo relativament recent i l'escriptor sent una profunda angoixa en veure reconvertit en espectacle aquella tragèdia. Però, és clar, aquestes coses amb els anys es dilueixen en el passat i, com el romànic, es reconverteixen en allò que ens abelleix en cada moment. Hugo, per altra banda, es troba encara en un temps en el qual els fets bèl·lics tenen un component positiu, el coratge, la mort per la pàtria i tot això, i no es pot escapar a l'hora d'incidir en la suposada grandesa de la barbàrie. 

A Catalunya, de les terribles i salvatges guerres carlistes, no tan llunyanes i que tant van afectar els nostres besavis i rebesavis, se n'expliquen quatre bestieses, es van voler oblidar depressa. A casa nostra van ser microcivils, pràcticament locals. Una reinvenció històrica recent ha estat la de tot això del 1714, explicat com si el 1713 haguéssim estat un país independent i català fins al moll de l'os o com si el tema d'enfrontament civil evident tingués poc pes en el conjunt. Algú va dir que no hi havia cap derrota que una bona pàgina de llibre d'història no pugués arranjar.

Les explicacions dels historiadors de l'Ecomuseu em van agradar, precisament, perquè em van explicar sense complexos que hi havia moltes coses que no es podien explicar. I és que quan un més sap més sap que no sap, no sé si m'explico. És allò que diuen, que la ignorància és molt agosarada.

10 comentaris:

Temujin ha dit...

La Directora del Mudeo Provincial de Burgos me dijo una vez que si lanzas una teoria historica, la adornas con algun hecho real y la razonas bien ¿quien te la desmonta?.

Enric H. March ha dit...

Jo sóc de la mateixa opinió, Júlia. A mi m'agrada que em situïn els fets i les dades i que no me les adornin. Però ja sabem que la gent prefereix el misteri i les llegendes. A les rutes històriques es veu de seguida: no queden satisfets si els expliques mites i històries de sang i fantasmes.

Temujin, tienes razón. La mayoría de leyendas se sustentan en algún hecho histórico perdido en la noche de los tiempos.

Miquel ha dit...

Es que sois terribles ¡¡¡
El drac de Sant Jordi existió y Sant Jordi le apagó el fuego...y punto, ¡¡¡¡ lo he visto por la tele¡¡¡¡

Júlia ha dit...

Temujín, muy cierto, vale para todo, lo escuche acerca de los bulos sobre cosas de política, siempre hace falta que tengan algo, una pequeña parte, de verdad, eso sí, para ser más convincentes.

Júlia ha dit...

Enric, i de vegades et diuen que algú altre els va 'assegurar' alguna cosa, sempre és més convincent l'afirmador de dogmes que no pas el qüestionador de mites.

Júlia ha dit...

Miquel, con los años te das cuenta de qué nada es cierto, si quieres darte cuenta, claro.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La mitologia explica la història d'una altra manera, que no exclou, em sembla, les dades concretes i comprovables... En el mite hi ha literatura, és la literatura la que dóna forma al mite...
Que tinguis una bona estada per aquests llocs meravellosos!

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Al que em referia és que, de fet, hi ha molt poques coses comprovables i concretes i de molts fets existeixen diferents teories.

Júlia ha dit...

Les llegendes i mites no sempre,pel que vaig observant, responen a algun fet real, sinó que també són en ocasions producte de la imaginació ancestral. En tot cas el problema no és si alguna cosa va passar o no sinó que no hi ha manera de comprovar-ho.