5.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (3): ELS MUSEUS



Al poble d'Alins hi han obert, fa tot just tres o quatre setmanes, un Museu o Espai Museístic, relacionat amb el ferro. És un espai privat, que acull peces, eines i documents de l'antiga Farga de Santa Maria de la Torre. Aquesta farga va funcionar durant més de setanta anys. La iniciativa d'obrir aquest Museu ha estat dels mateixos descendents del creador de l'activitat i són les filles de la casa, dues noies joveníssimes i entusiastes, per si fos poc descendentes directes del General Moragues, les qui fan les interessants explicacions sobre el mateix espai i els molts estris que podeu observar. Compten, de moment, amb un indret a facebook i el tema del ferro propicia des de fa alguns anys una animada fira al mateix poble d'Alins.

Aquesta visita també va ser gairebé casual, en trobar a l'hotel propaganda de Can Sintet, que és el nom de la casa de pagès on s'ubica l'exposició. El lloc té la frescor i les virtuts de tot allò que comença. No hi ha res com els inicis del que sigui per gaudir a fons de qualsevol cosa, no tan sols d'un Museu. Després tot s'oficialitza o es massifica o es controla d'alguna manera. Passa així i no és bo ni dolent, és com és. Possiblement d'aquí uns anys l'espai sigui més formal, tot resti més protegit i els magnífics documents que es conserven sobre l'activitat de la Farga comptin amb bones còpies per mostrar als visitants en lloc dels originals. Els materials estaran restaurats i tot plegat s'haurà ampliat i millorat però ja no comptarà amb la màgia de la novetat descoberta.

Fa anys, uns vint-i-molts, vam anar a Astúries. L'excés de visitants a les coves més famoses amb pintures prehistòriques ha fet que moltes no siguin visitables o ho siguin amb grans restriccions, això quan no se n'ha fet una rèplica al costat, cosa que passa fins i tot a Gavà, on també vaig tenir ocasió d'anar-hi fa un munt de temps, en una visita per mestres, quan tot just les començaven a descobrir i difondre. Hi vaig tornar fa poc i em vaig trobar amb una mena de parc temàtic impressionant però decebedor. A Astúries, aleshores, en el trencall d'un camí, ens vam ensopegar amb les indicacions, fetes de forma destralera, d'unes coves amb pintures rupestres. Ens hi vam arribar i el camí ens va portar a una casa de pagès, la pagesa ens va mostrar les coves amb una llanterna, érem poca gent. Sembla que el govern de la comunitat els permetia de mostrar-les i treure'n algun caleró, ja que estaven en la seva propietat, però durant un breu espai de temps, car després se'n farien càrrec els poders públics amb la condició, això sí, de fer-ne poca propaganda. 

Una altra experiència pionera va ser, per exemple, poder entrar al refugi del Poble-sec quan encara no estava arreglat, amb un petit grup. No s'havia netejat a fons ni s'havien arranjat els accessos. No se sabia si l'Ajuntament se'n faria càrrec. Després les coses van anar bé i avui és un espai fred, museïtzat, assèptic i convencional. A l'entrada hi han posat unes explicacions tòpiques i típiques sobre la guerra civil. Uns cartells on encara es podien llegir avisos a la gent sobre el capteniment que calia tenir allà dins s'han esborrat a causa del nombre de gent que el visita sense que, fins ara que jo se sàpiga, s'hagin tornat a repintar. Això sí, s'hi han fet teatralitzacions, coses suposadament innovadores, projeccions per ambientar i només falta que ens ruixin una mica el forat amb esprai que faci olor de multitud espantada i temorenca, de suor i d'angoixa.

No tan sols passa això amb els espais visitables. Les coses, quan comencen, tenen unes virtuts que es perden amb el temps, no hi ha res a la vida que no tingui alts i baixos, vaig tenir la sort de ser del primer curs del pla per a estudis de mestres de 1967, que va durar quatre dies, i també del Grup Pilot d'Humanitats de la UOC. Iniciar alguna cosa vol dir ser poca gent i comptar amb recursos, entusiasmes i atencions que la massificació posterior dilueix. Una mica és allò que León Felipe expressava en aquell poema tan conegut


Ser en la vida romero, 

romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos. 
Ser en la vida romero, 
sin más oficio, sin otro nombre y sin pueblo. 
Ser en la vida romero, romero..., sólo romero. 
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo, 
pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero, 
ligero, siempre ligero.


Quan tenia poc més de vint anys vaig anar amb una amiga pel nord d'Espanya. A Santillana del Mar, poble que començava a gaudir de visites turístiques a dojo, una pagesa autèntica t'oferia un gotet de llet acabada de munyir i un bocí de pa de pessic, de sobao. El mateix any en què vam anar a Astúries i vam veure aquelles coves encara per explotar vaig voler passar altra vegada per Santillana. La pagesa ja no era pagesa, el sobao anava embolicat en celofana, com els que venen als súpers, i la llet, envasada en tetrabrik. Així és el món i aquestes servituds té el fet de retornar a llocs que recordes amb emoció retrospectiva. Tot canvia. Per sort per a les noves generacions tot és nou, com ho són per a cadascú les coses de la vida, bones i dolentes: el naixement d'un fill, la mort d'una persona estimada, el primer viatge llarg que fas sense els pares... 

Quan jo era petita no sabia ni on era Alins ni on era res, més enllà del meu barri i dels mapes penjats a les parets de l'escola. Però en algun lloc vaig escoltar una cançoneta sobre el poble, la de la casa del Coix d'Alins, una història amb noia raptada de la qual no he trobat el destí definitiu, tan sols aquest fragment dels seus problemes, per la xarxa:

Casa el coix d'Alins,
casa regalada,
una xica hi ha
fresca i colorada.
 La rà, la ra là.

Allà, per l'istiu,
a Sant Joàn anava,
amb un germà seu
que l'acompanyava.
Al sê a mig camí
ja la n'han robada;
al veure'ls venir
ja en cau desmaiada.
— No us desmaieu, no,
gentil cor de dama,
que no us robarem
ni l'or ni la plata,
sinó les amors,
que a tots mos agraden.
Torna-te'n, xiquet,
torna-te'n a casa,
no la veuràs més
la teua germana. —
Lo xic n'és discret,
a La Seu anava;
a câl Governador
trobà que sopaven.
— Bona nit, senyors,
bon profit que els fassa,
quan hauràn sopat
contaré el que em passa.
— Conta-mos-ho, xic,
conta-mos-ho ara.

— Que me n'han robat
la meua germana.
— No em diríes xic,
qui te l'ha robada?
— Un del casquet vermell,
gravat de la cara. —
Toquen sometent;
repic de campanes.


Aquesta mena de cançons em provocaven, de petita, una mena de nostàlgia, de constatació que jo no ja no viuria el passat de tanta gent desapareguda. Recordo que el protagonista de La lluvia amarilla, per cert del Pirineu Aragonès, evoca la seva infantesa i com sentia aquesta mateixa inquietud quan els grans parlaven de la guerra i de fets que ell no viuria mai. El llibre és la història d'aquest home, dels seus pensaments i de la seva bogeria autodestructiva, em devia impressionar força ja que fa anys que el vaig llegir i encara el recordo i diuen que la memòria és un bon crític, ni que sigui a nivell personal i intransferible.

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Estic amb tu ..." Les coses, quan comencen, tenen unes virtuts que es perden amb el temps,..."
aquesta frase és la clau
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, ens passa fins i tot a les persones, això, jeje.

Enric H. March ha dit...

El poema de León Felipe és magnífic i explica molt bé el que penses. Jo no li donaria més voltes: els temps ens han dut a tematitzar-ho tot perquè pel camí s'ha anat perdent la memòria. Ara hi ha molta gent curiosa amb temps per entretenir-se; això vol dir un mercat, raó per la qual prosperen parcs i rutes.
Nosaltres estem en un lloc diferent. No hem perdut la memòria; estem lligats als contes, les narracions... al perquè de tot plegat.

Júlia ha dit...

Enric, potser ha de ser així, l'economia es transforma segons necessitats i demandes i ara hi ha una mena de demanda cultural 'recreativa' molt potent.