8.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (5): DEVASTACIONS


Tírvia és un poble molt bonic situat en un indret excel·lent. Va ser un d'aquells llocs que després de la guerra civil es va incloure en el conjunt d'allò que es va dir regiones devastadas i es va refer del tot, segons opinions diverses, sense tenir en compte el passat. Si no sabéssim aquesta història ni ens n'adonaríem, de la reconstrucció, llevat d'algunes evidències, com ara la visió d'una església neoromànica que crida l'atenció. Abans encara trobaves en alguns llocs molts cartells originals que feien referència a això de la devastació i a aspectes del primer franquisme però ara a Catalunya hi ha una certa tendència a esborrar la simbologia d'aquell passat  en lloc d'explicar-la i situar-la en el seu context tot i que amb alguna referència t'ensopegues. La memòria col·lectiva és tan selectiva com la memòria individual. 

La recuperació d'aquestes regions devastades, algunes de les quals fins i tot van comptar amb l'adopció per part de Franco, es va fer de forma lenta i feixuga i en molts casos ni es va acabar, no hi havia diners ni recursos i potser va ser millor així, car amb la victòria dels nacionals és possible que s'haguessin endegat moltes fatxenderies monumentals. Ja deia Talleyrand que un gran nombre de bestieses es deixen de fer per manca de diners. No tinc criteri per opinar sobre el criteri reconstructiu d'aquella època però amb la modernitat s'han fet reconstruccions, reinvencions i urbanitzacions, a tort i a dret, molt destraleres. Els pobles i poblets s'han reconvertit en indrets pintorescos, de postal, bonics per a turistes. L'excés de la pedra vista aquí i allà ha fet oblidar que durant segles, quan es podia, tot s'arrebossava amb el típic blauet. Es poden veure xalets amb sostre de pissarra a llocs on no neva i coses pitjors. De vegades tot plegat sembla un decorat rural de teatre.
La majoria de pobles fa quatre dies, quan es vivia tan sols de l'agricultura, de la ramaderia, no eren pas paisatges de postal, com ara. Els carrers eren enfangats i difícils, les cases, fumades. En una ocasió vaig anar a una sortida amb amics i vam passar per un poblet que havia quedat durant un temps gairebé deshabitat i en el qual moltes cases se les ha quedat gent de fora i les ha arranjat en aquest estil neorural de la pedreta i la cortineta de ganxet. Vam passar per davant d'una casa als afores que no era d'aquell estil, al costat hi havia una granja de bestiar i tothom en va bescantar l'aspecte descurat. Per casualitat, tot i que la gent no ho sabia, pertanyia a uns parents llunyans meus i és l'única del petit poblet on encara s'hi viu tot l'any i que es dedica a una activitat tradicional, la ramaderia. O sigui, era l'única casa viva i no residencial del lloc i mostrava l'aspecte que fa anys en tenien d'altres, avui refetes per a gaudi dels estiuejants. Fa anys, quan en tenia dotze o tretze, vaig anar un parell d'estiu a Pals, car hi tenia uns oncles, el poble no tenia res a veure amb el d'ara, com tants altres. Fa poc una persona que em lloava l'aspecte d'aquest poble avui gairebé de luxe es va quedar parada amb els records que jo li explicava.
La devastació dels paisatges no és pas la pitjor. És molt pitjor la devastació humana, que malmet cossos, ànimes i relacions personals i familiars. Pels volts de Tírvia, que va patir de ple els fets del Front del Pallars i tota mena de crueltats, van morir més de cinc-centes persones, entre bombes, assassinats, afusellaments i venjances. Pel que fa a cases, temples i monuments, ja et poden declarar patrimoni de la Unesco que si van mal dades t'esmicolaran sense manies, com s'ha vist aquests darrers anys amb edificis diversos, antiquíssims, de llocs on han arribat els dogmàtics irredempts. 

Tot canvia amb els anys i els usos que se li dóna, de forma inevitable, i la percepció que en tenim també respon a les nostres dèries del present. 
Moncofa, Castelló
Durant la guerra civil van desaparèixer esglésies magnífiques ja que sembla que és més fàcil destruir sense manies que reconvertir els espais en quelcom aprofitable per a les noves tendències ideològiques. És clar que la desamortització de Mendizábal també va fer molt de mal urbanístic. En acabar la guerra civil es va reconstruir el que es va poder en el terreny religiós i també es van fer imatges i pintures, sovint a càrrec d'artistes remarcables. Gent com Jujol, catòlic convençut, avui una marca de prestigi, van col·laborar en aquestes reconstruccions. Malauradament aquella pintura i arquitectura s'ha menystingut i de vegades s'ha perdut sense que ningú no hi hagi fet res. En l'actualitat hi ha una certa revalorització d'aquell art de circumstàncies. Des de l'esquerra caiem en el mateix parany de totes les ideologies, ben sovint, esborrar del mapa allò que no ens abelleix i reinventar el passat al nostre gust. I si això li sumem els mandarinatges culturals que durant anys i panys van ser cruels i injustos amb el realisme i amb tot allò que se li assemblés... 
Quan encara m'ensopego amb algun rètol antic que fa referència a allò de les regiones devastadas m'esgarrifo. Es tan contundent, la paraula devastació. Per desgràcia el mon segueix produint regions devastades a un lloc o un altre i només pots comptar amb la sort atzarosa que durant la teva vida i la dels teus no et toqui assistir a devastacions diverses o puntuals, ja que hi ha una tirada sorprenent a encendre fogueres, fer destrosses a elements que són de tothom i trencar vidres. La capacitat reconstructiva de la humanitat és admirable, tant a nivell biològic com arquitectònic. De vegades em pregunto com és que encara som tants i no ens hem autoexterminat del tot i com és que queden quatre pedretes amb més de cent anys. Oh, i la població augmenta, en aquest món de mones amb tanta tirada a l'enfrontament indiscriminat. No és estrany que en temps pretèrits hi hagués teories surrealistes que consideraven que les guerres eren una mena de fet gairebé natural per al control de l'augment excessiu de la població.

13 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Vas ser a Tírvia? El lloc és impressionant com dius. Ho conec força perquè el meu germà viu a Farrera, el poble del costat.

Júlia ha dit...

Lluís, hem estat una setmaneta a Llavorsí i hem voltat per allà, ara ja som a l'altre costat, a Batea. Hi tornaré quan pugui.

Marta ha dit...

Estic d'acord amb tot el que dius. Els que fa anys estem visitant i revisitant aquests poblets, es van convertint en llocs turístics i fets amb motllos de pedres vistes i balcons de fusta. És la llei de l'oferta i la demanda. El turisme vol això i desgraciadament és imparable, i els seus habitants també volen comoditats, encara que siguin a base de la uniformitat. Us anem seguint.....

gloria abras pou ha dit...

Interessant i documentat apunt, Júlia.
T'he deixat un segon comentari a l'apunt anteerior.
Salut!

Júlia ha dit...

Marta, tot sembla un parc temàtic, què hi farem.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria.

Temujin ha dit...

Buenas tardes, hace ya veinte años estuve vendiendo maquinaria agricola y ganadera, y he recorrido muchos, muchos, muchos pueblos, todos los de Burgos, Soria y Alava, casi todos de La Rioja y Navarra con incursiones mercantiles en Zaragoza, Lerida y alguna que otra provincia más. Las casas de los pueblos, en muchos casos eran fabricadas y construidas por los mismos habitantes, con más ganas que pericia en no pocos casos, y en algunos otros, no era la piedra el elemento primordial, sino adobe y ladrillo casero o no y los materiales que habia disponibles.
Destacan siempre la casa del cura y los lugares religiosos siempre realizados con mejores materiales, asi como en poblaciones más grandes la de los terratenientes y caciques. Los edificios de Franco, son edificios de baja calidad, construidos por caciques del regimen que enriquecieron con ellos, con el trabajo casi esclavo y el desvio de materiales ...nihil novum sub sole.
Las casas antiguas olian a humo, aqui a la llamada gloria (herencia pobre de las calefacciones romanas, los hypocaustum), a chorizos curados por humo, a ganados en el piso de abajo y dormitorio en la planta superior, a pulgas, moscas, chinches y water en la cuadra.
Me ha hecho gracia lo del ganchillo en la ventana, es verdad, todas las nuevas casas-piji-rurales lo tienen.
Mi difunto padre, siendo yo niño, puso el agua corriente y calefaccion a muchas casas en pueblos de Burgos y yo le acompañe en muchas ocasiones. Recuerdo en la zona de la LOra , que estaba poniendo el agua corriente y sanitarios en una que le pregunte , ¿papá donde cagaban antes esta gente? y mi padre me contesto, en la cuadra José, en la cuadra...
Un saludo y disculpa el vocabulario y la extension..

Júlia ha dit...

Temujín, es así y efectivamente, muchas 'regiones devastadas' fueron reconstruídas de cualquier manera y con prisioneros de guerra.

En cuanto a la autenticidad rural, no puedo por menos de reirme cuando se quiere recuperar no sé qué tipismo exótico de antaño.

Las casas de adobe se han casi perdido. También es normal que la gente quiera casas cómodas y no tipismo, como es lógico.

Este es un tema que daría para mucho, en todo caso el paisaje se reinventa según conviene y según los medios de qué se dispone.

Yo hago rutas por mi barrio, el Poble-sec de Barcelona, y hace poco una chica joven, al explicar yo que no había baño, tan sólo la comuna en la galería, y agua de depósito que a veces se terminaba, una persona joven me pregunto si es que antes la gente no se lavaba. Le conte´lo del barreño en la cocina y agua con cazo por encima. Por desgracia nuestra mentalidad se ha vuelto de nuevos ricos y el pasado parece un cuento chino o una batallita del abuelo Cebolleta y no transmitimos a los jóvenes como era la vida hace no tantos años, todavía más en determinadas zonas rurales.

Júlia ha dit...

Ahora nadie soporta a una hormiga,una araña o una mosca, por cierto, jeje.

Enric V ha dit...

dona, depen de lo grosses que siguin... per cert aquest estiu m'han vingut a visitar uns micro- escarbats egipcis que volen i no fan soroll.. son tant petits que atravessen la mosquitera ha ha ha....

Anònim ha dit...

Em sap greu que hagueu acabat les vacances, m'agradaven molt els teus escrits sobre la zona que heu visitat. Mi sento una mica lligada doncs ja saps que la meva mare era de la Cerdanya i tots aquells indrets tenen un doble sentit per mí, tot i que no els vaig disfrutar gaire.NÚRIA

Júlia ha dit...

Enric V, volia dir que abans es convivia amb molts animalons i ara a tothom els fan 'yuyu'

Júlia ha dit...

Núria, n'hem acabat una part, però ara continuarem amb Batea, després d'uns dies a Barcelona.