10.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (6): L'OMBRA IMPOSSIBLE



Quan jo era petita anàvem poc a la platja però el viatge fins a la Barceloneta era tota una festa, amb aquells tramvies jardinera tan bonics. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys. Amb la meva família acostumàvem a anar a l'Astillero perquè era un establiment de banys una mica més econòmic que Sant Sebastià, tot i que en aquest hi havia meravelles com ara unes piscines per a infants.

A mig camí de mar existia, a tots els establiments de banys de la Barceloneta, una gran zona d'ombra amb un encanyissat. No negaré que les platges han millorat molt i que tenen molts serveis però això de l'ombra encara és un gran dèficit, per més que cada any s'insisteix en els perills del sol excessiu. Fa temps, per allà el 2010 i el 2011 em vaig dedicar a escriure a l'espai de queixes de l'Ajuntament i a alguns diaris, demanant que es considerés la possibilitat de comptar amb un espai ombrejat. Els poders públics, en l'actualitat, t'acostumen a respondre de forma educada però es passen pel folre els suggeriments que no els abelleixen, sempre han fugit d'estudi amb bones paraules i m'han dit que ja hi ha parasols de lloguer, cosa que és ben certa.

No tinc res en contra dels parasols i les gandules de lloguer, ni tan sols el preu em sembla excessiu, però aquest servei és adient per aquells que volen passar a mar una bona estona fent pànxing. Als qui, com jo, ens donem un banyet i ja en tenim prou, això de llogar aquests estris ens resulta excessiu, inútil i fins i tot incòmode, segons com es miri. Al capdavall la zona sota els parasols sempre és limitada i t'has d'estar quieteta allà sota. Les cartes al diari sobre el tema sempre me les van publicar, una cosa curiosa, car de vegades he enviat protestes sobre aspectes més profunds de la vida i no me n'han fet gens de cas. En una ocasió fins i tot em van emmarcar la carta i un dermatòleg em va donar la raó, era pel ja llunyà 2010. En aquest enllaç podeu llegir la meva carta i la resposta del metge. 

Han passat els anys i d'ombra res de res. Quatre palmeretes esquitxen l'entorn i la gent s'hi arrecera com pot. Sempre queden els xiringuitos, és clar. L'ombra de les palmeres, tan esquifida, em recorda una canço que cantava Jorge Cafrune en la qual un pagès vol continuar amb la seva pobra terra i no la vol vendre i explica que l'ombra que té és un pañuelo de luto. Doncs això, un mocadoret de dol és tot el que pots trobar si et vols ajeure a la voreta del mar sense estar a ple sol. Per cert, la lletra de la cançó és d'Osiris Rodríguez Castillos, poeta i moltes coses més, poc conegut pels nostres verals. 

Hi ha gent amb genètica de sargantana a qui no fa mal el sol i que en gaudeix d'allò més. Però hi ha moltes persones amb la pell delicada, que ja han tingut algun problema amb el tema, i aquests problemes s'agreugen amb els anys.  També els infants tenen dret a un espai a l'ombra, més enllà del petit parasol familiar que no pot arribar a tot arreu. Quan ve l'estiu no me'n puc estar, de tornar a donar la tabarra amb això de l'ombra. La recuperació i democratització de les platges ha estat una cosa excel·lent, no li trec cap mèrit. Tens dutxes, lavabos, vigilància, de tot. Uns tendals d'aquests de quita i pon crec que no resultarien una despesa excessiva, demanar més zones arbrades potser ja seria demanar massa. Però és allò que diuen, ja pots bramar si l'ase no vol beure. 

No té res a veure amb això de les ombres ni amb la platja, però com que m'ha vingut al cap la cançó que us deia, en copio la lletra i penjo la versió de Cafrune tot i que hi ha qui opina que n'hi ha de millors, com ara la de José Larralde. En tot cas jo vaig conèixer el tema a través de Cafrune i em porta molts records i l'he cantat moltes vegades. És estrany com els records s'enllacen com cireres al cistell. 

A la fotografia, una servidora amb dos germanets, veïns de l'escala, el de la meva edat va morir amb poc més de trenta anys i sovint el recordo, encara més ara que ja sóc una mica velleta, un seu fill que se li assembla moltíssim és actor, entre d'altres coses fa monòlegs humorístics. En aquells anys, en els quals eren freqüents els diminutius, els dèiem Miquelet i Lluïset. Els banys crec que són els de Sant Sebastià.

COMO YO LO SIENTO
Osiris Rodriguez Castillo

No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Yo soy cardo de estos llanos, totoral de estos esteros
ñapindá de aquellos montes, piedra mora de mis cerros
y no va a creer si le digo que hace poco lo comprendo...

Debajo de este arbolito suelo amarguear en silencio
si habré lavao cebadura pa´intimar y conocernos.
No da leña ni pa´un frío, no da flor ni pa´remedio
y es un pañuelo de luto la sombra en que me guaresco
no tiene un pájaro amigo, pero pa´mí es compañero...

Pa´qué mentar mi tapera, velay, si se está cayendo
la han rigoreao los agostos de una ponchada de inviernos.
La ví quedarse vacía, la ví poblarse, e´recuerdos
solo pa´no abandonarme le hace pata ancha a los vientos
y con goteras de luna viene a estrellar mis desvelos...

Mi campo conserva cosas guardadas en su silencio
que yo gané campo afuera, que yo perdí tiempo adentro.
No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Su cinto no tiene plata ni pa´pagar mis recuerdos...

13 comentaris:

Marta Rieradevall i Casadoo ha dit...

A mi no m'agrada prendre el sol i hi vaig poc a la platja. Quan hi vaig em banyo, m'eixugo i vaig cap a casa. Algú em sabria dir si a les platges no urbanitzades hi ha zones d'ombra? Gràcies.
La cançó l'he trobat preciosa.

Miquel ha dit...

Me pasa como a la MARTA RIERADEVALL, tampoco soy de playa , de arena y de sol...debe de ser saludable, no lo niego, pero no va conmigo.
Bonita foto..

Allau ha dit...

Ho havia oblidat, però tens raó que hi havia ombres. Tinc fotos de finals dels 50 on som sota una estructura de canyes als banys de Sant Sebastià (les piscinetes, que els hi dèiem).

Francesc Puigcarbó ha dit...

De petit havia estat als Baños San Sebastián, i el que em va cridar l'atenció és que hi havia dutxes al costat de la piscina, clar que jo venia de poble. De fet, tot i que m'agrada molt la mar, sóc molt poc de prendre el sol, o sia, que si no hi ha un lloc per estar a l'ombra a mi que no m'hi busquin.

Temujin ha dit...

Por eso razon no voy a playa de Burgos. Cuando voy a la playa, normalmente pueblos de Santander o Galicia, procuro ir a primera hora de la mañana y evito el mediodía. El sentido común y la Naturaleza dicen que evitemos, los animales de sangre caliente, el sol de mediodía en verano, los corzos se ponen a la sombrea los conejos en su madriguera...solo salen al sol los animales de sangre fría y los turistas suicidas.

Júlia ha dit...

Marta, les zones d'ombra només les trobes si hi ha arbres o roques, a les no urbanitzades.

Jo faig com tu però si hi ha un raconet agradable a l'ombra m'agrada estar-m'hi una estoneta més.

Júlia ha dit...

Miquel, a mi no me gusta el sol pero sí mirar el mar i remojarme un poco, otro tema es la masificación y el sol inclemente.

Júlia ha dit...

Allau, a tots els banys hi havia aquests encanyissats i anaven molt bé.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs això em passa a mi. Les dutxes eren una gran novetat pel fet que a les cases humils no n'hi havia, a casa meva en vam posar una quan va néixer el meu germà, jo tenia uns sis anys.

Júlia ha dit...

Temujín, los animales son muy sabios y las personas antes también buscaban la sombra, pero vino la moda del bronceado y lo que es moda no incomoda, que dicen. Y en Santander y Galicia las playas son más fresquitas que por aquí, al menos.

Júlia ha dit...

La cançó es molt maca, Marta, i molt actual encara que té molts anys, malauradament en molts casos ens hem venut el que fos si pagaven bé. En Pere Tapias té un tema semblant tot i que en el seu to irònic habitual i de menys volada que aquesta.

Ramon ha dit...

A pesar d'haver freqüentat com tu aquesta banys de la Barceloneta, no m'ha quedat a la memòria aquestes zones d'ombra que dius, que, per altra banda també penso que avui dia podrien anar molt bé, com a mínim pels que ens agrada el sol amb mesura. La foto molt simpàtica i la cançó molt maca.
No te res a veure amb les ombres, però com detall que m'ha quedat ben gravat, és "la bota", a la que anaven els nadador pel costat de la corda d'uns 100 metres que unia la platja amb aquella mítica "bota" a la que molts petits somiàvem arribar-hi algun dia.

Júlia ha dit...

Tens raó, recordo que el meu pare que havia après a nedar pel seu compte i ho feia en un estil molt personal estava molt orgullós quan arribava a 'la bota', també recordo que es trobaven molts vidrets de colors arrodonits, de fet restes de vidres d'ampolles trencades, però semblaven un tresor, també t'empastifaves de quitrà de tant en tant i la feina era treure'l