13.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (7): LES MIL CARES DEL CINEMA






James cagney promo photo.jpg





He estat uns dies a Barcelona i ara torno a ser a Batea. A ciutat, per la tele em vaig ensopegar amb la pel·lícula L'home de les mil cares, de 1957, a BTV. Aquí no puc veure la BTV i és una llàstima ja que, pel que fa al cinema, és el meu canal preferit, amb el valor afegit dels comentaris de Carles Mir i la virtut de no tallar la projecció amb la publicitat. L'home de les mil cares és una biografia una mica lliure sobre Lon Chaney, molt ben interpretada per un altre dels grans, James Cagney, tot i que es va criticar el maquillatge excessiu emprat per aquest actor en les escenes en les quals recrea els papers estrella de Chaney. Lon Chaney no feia servir tones de maquillatge ni màscares com les actuals, jugava més aviat amb la seva capacitat de transformació facial. Els pares eren sords i això, expliquen, va contribuir a la seva grapa interpretativa en aquell emblemàtic cinema mut, tot i que també va arribar a fer alguna pel·lícula sonora. Era un artista integral, sabia cantar amb bona veu de baríton, ballar de forma professional, fer el pallasso quan tocava. Però, és clar, el coneixem, més que res, pels seus papers al cinema, tot i que no és pas que les seves pel·lícules les puguem contemplar amb facilitat. Algunes de les moltes que va fer fins i tot s'han perdut. Volia que els seus monstres inspiressin compassió i tendresa, més enllà del seu aspecte terrorífic.

Chaney es va casar molt jove i el matrimoni va anar a mal borràs, va acabar amb un intent de suïcidi de la seva dona i una dolorosa separació. És possible que, de rebot, això fes que es dediqués al cinema, per guanyar diners i allunyar-se de l'ambient teatral en el qual era molt conegut. Sempre va defugir els mitjans de comunicació, escaldat a causa de les preguntes que li feien sobre el seu malaurat matrimoni. Més endavant es va tornar a casar amb una companya de feina que es va mantenir allunyada del soroll i els focus i va recuperar la custòdia del seu únic fill, que de petit havia passat llargues temporades en establiments del govern. Va ser un home apreciat i estimat, bon company i que ajudava la gent que començava. La seva tossuda i explicable discreció va fer que s'embolcallés d'una certa aura de misteri.

El seu fill no es va dedicar d'entrada al cinema, sinó als negocis. Va tenir algun problema econòmic i després de la mort del pare va iniciar una carrera remarcable, també amb papers en pel·lícules de terror, tot i que va intentar fer altres coses. Va tenir problemes amb l'alcohol i va morir del mateix que el pare, d'un càncer de coll o de gorja. Resta un nét i besnét d'ells dos, Ron Chaney, que sembla que té prevista una publicació sobre la nissaga artística ja que crec que es conserven alguns diaris del seu besavi. El fill no es deia Lon però gairebé es va veure obligat, sense massa ganes, a optar pel nom artístic de Lon Chaney jr.
Dorothy Malone - Written on the Wind - Studio Publicity Photo.jpg
James Cagney, malgrat això que explico del maquillatge, va fer un gran paper, també era un actor de molta volada que feia de tot i més. La seva primera dona la interpreta la gran Dorothy Malone, que encara viu i està retirada des de fa anys. Va fer molts papers tràgics i de dama patidora i era guapíssima i potser encara ho és. La segona dona, la discreta Hazel, la va interpretar una altra dama de categoria, avui una mica oblidada, Jane Greer. A la pel·lícula hi surten també molts altres bons secundaris de l'època, l'any 1957, quan el cinema mut era ja una llegenda.
Jane Greer.jpg
Lon Chaney pare va ser qualificat com L'home de les mil cares, el títol del biopic protagonitzat per Cagney. No només es transformava físicament sinó que sabia transformar la veu de forma magistral, amb motiu d'una pel·lícula va haver de firmar, fins i tot, una mena de paper notarial que certificava que cinc de les veus dels personatges eren la seva. 

Com tothom sap i s'ha comentat a bastament ha mort, probablement a causa de suïcidi, Robin Williams, un actor que queia bé a la gent tot i que a mi no em feia el pes, la veritat. També l'han etiquetat com a home de les mil cares ja que va fer papers diversos amb aparences molt variables però crec que aquesta qualificació hauria de quedar fixada a Chaney i no fer-ne abús. L'he llegit lligada a Johnny Deep, a Jim Carrey i a uns quants més i potser que els periodistes siguin una mica més creatius.

Williams va tenir molts problemes personals, addiccions, depressions. Una mort tràgica i relativament prematura acostuma a consolidar els mites de forma més sòlida que no pas una mort natural i a una edat avançada. Ara mateix m'acabo d'assabentar que ha mort, a tocar dels noranta anys, Lauren Bacall, tota una època i tota una dama de categoria, més enllà d'haver estat casada amb Bogart, un actor que a mi sempre m'ha semblat sobrevalorat. Bacall, a qui alguns homes de l'edat dels meus pares deien Lauren Secall, pel fet que les primes no tenien la requesta actual, es va casar també amb Jason Robards, molt bon actor i que feia pensar una mica en Bogart, físicament. Tant Bogart com Robards van tenir problemes amb la beguda. 
En això de les mitificacions compten molt la sort i les circumstàncies i fins i tot el moment en el qual es traspassa. Pel que fa al suïcidi, encara té al volt molta literatura i molta condemna social, això en el context occidental de tradició cristiana, i no l'acabem de veure com una causa més de mort, lligada sovint a estats depressius. Encara s'amaga sovint i quan d'algú cerques informació i no t'expliquen enlloc la causa de la mort moltes vegades és que hi ha alguna cosa d'aquestes. Mentre els mals dolents com han estat, segons èpoques, la tuberculosi, el càncer o la SIDA, ja s'admeten amb una certa comprensió col·lectiva, això dels suïcides encara fa angúnia quan és una causa ben freqüent de mort i tantes reticències només contribueixen a fer sentir culpable la gent que en pateix algun cas entre la família o els amics, que jo diria que és molta gent, la veritat.

Possiblement el cinema d'avui ja no té el pes que tenia abans però cap persona de la meva generació, ni tan sols de la dels meus pares i avis, hauria estat ben bé la mateixa sense la seva mitologia i el seu pes específic en la nostra cultura popular i en el nostre aprenentatge sentimental.

10 comentaris:

Ramon ha dit...

Coincideixo amb tu sobre la valoració que fas sobre la programació de cine a Btv. No vaig poder veure "L'home de les mil cares", però ahir, sense anar més lluny vaig gaudir amb "Ray" la biografia de Ray Charles, que el 2004, quan la van estrenar, me la vaig perdre. Una bona peli: molt ben interpretada i amb el premi de moltes de les millors creacions d'aquest artista.
Carles Mir, amb les seves concentrades i encertades introduccions potencia la predisposició a veure la pel·lícula que presenta.
Per cert, si portes a sobre la tablet o l'ordinador portàtil, a través de "Btv a la carta/on line" podràs seguir veient-la des de Batea.

Francesc Puigcarbó ha dit...

HUMPREY BOGART feia sempre la mateixa cara i el mateix posat, però tenia un quelcom especial.
Dorothy Malones tenia una sensualitat brutal, gairebé salvatge, i Lauren Bacall (també m'he assabentat avui de la seva mort) era a banda molt guapa, d'una bellesa intemporal, i a més a més va envellir molt bé.

salutacions, cronista d'Hollywood, ah!, i compte amb el vi de Batea, QUE ÉS PELEÓN.

gloria abras pou ha dit...

He sentit parlar molt de Lon Chaney però pox he vist d'ell. Així que gràcies per la informació. James Cagney era un gegant de la interpretació,un dels actors més dúctils que ha donat la terra. Quant a Bogart, potser no li caliar actuar massa. Era viril i aparentment decidit i segur o així es mostrava davant la camèra ja que, diuen, que en la seva vida privada tirava a covard. Robin Williams no em va entusiasmar mai perquè la seves actuacions estaven centrades en les ganyotes i prefereixo segons quines inexexpressivitats.
La Bacall s'ha mort. Ho he sabut per tu. Fa molts anys va publicar un interessant llibre de memòries, "Por mi misma" que més tard -jo el vaig adquirir- va ser reeditat amb correccions i afegitons.
Meravellos cinema, Júlia!

Júlia ha dit...

Sí, Ramon, però em sembla que les pelis no es veuen, només els programes propis,ja ho miraré

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, gairebé ni el tasto, és un vi adient per a l'hivern però amb aquestes calors acabes fet un nyap

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, en algun lloc he llegit que en va arribar a escriure un parell, amb una vida tan llarga i interessant, a més a més es veia espavilada, encara la recordo quan va venir al programa de l'Angel Casas, en temps d'una tele molt diferent de la d'ara.

Ramon ha dit...

Si no ho has mirat no cal que ho facis. Ahir al vespre vaig comprovar que, com tu dius, les pel-lícules no les emeten per internet.

Júlia ha dit...

Ja m'ho semblava Ramon, tampoc es poden veure coses com L'hora d'Alfred Hichkok, deu ser cosa de drets i tot això.

Lectoracorrent ha dit...

Jo també sóc una fan del cinema de BTV, i d'altres dels seus programes. És un canal modest, però amb una programació molt digna.

Júlia ha dit...

Lectora, sovint més diners, més gent i més recursos no vol dir més qualitat.