17.9.14

DE LA FRAGILITAT DE LA INFANTESA



La infantesa és un període de la vida estrany i atzarós. La nostra vida en aquesta etapa depèn absolutament dels adults amb els quals vols quedar bé, que t'estimin i tinguin cura de tu. Malauradament la vida és injusta i cadascú cau on cau per casualitat i genètica. Els poders públics i els interessos privats tenen una gran tendència a instrumentalitzar la infantesa, aquests locos bajitos que tan bé va definir, en castellà, Serrat. Com que la memòria és traïdora sovint evoquem la nostra infantesa de forma parcial i condicionada a moltes circumstàncies. La novel·lística seriosa és plena d'imatges d'infants amb vides difícils i també d'infants que estimen i admiren la família amb tendresa i que de grans s'assabenten, per exemple, que el seu pare era un feixista, un estalinista, un estafador, un faldiller. I és que sovint la vida familiar té poc a veure amb la vida política i social. I fins i tot a l'inrevés, persones generoses, lluitadores, estimades i valorades per la comunitat, han estat pares absents, indiferents, pocasoltes, egoïstes, cruels... Com aigua en un cistell la realitat s'escapa de qualsevol explicació raonada.

Els infants desvetllen tendresa quan són petits, no pas a tothom car també han estat i estan a molts llocs i llars explotats i maltractats, però la nostra societat ben peixada s'aprofita molt del tema infantil per vendre, reivindicar, desvetllar consciències i gratar butxaques. Ho saben fins i tot els captaires, fa pocs anys era freqüent veure gent que demanava amb criatures a coll fins que l'ajuntament va fer-hi alguna cosa. Sembla que aleshores molts d'aquestes persones que demanen van recórrer als gossos. L'exhibició d'allò que abans en deien esguerrats és una altra constant, encara vigent, car la contemplació del panorama captaire actual pel centre turístic de la gran Barcelona de disseny no és gaire diferent del que pintava Pérez Galdós a les seves novel·les.

Es diu sovint darrerament que molts infants estan mal alimentats a casa nostra, no sé amb quins paràmetres es compara però em temo que es fa a nivell del món occidental i no del món mundial. Sempre s'incideix en això dels infants, l'infant mal alimentat m'imagino que deu tenir una família mal alimentada, uns avis mal cuidats, però sempre es centralitza el problema en les criatures, té més ganxo. Es parla sovint de traumes infantils  però el cert és que tampoc allò  que es viu durant la infantesa no marca per sempre ni de forma definitiva l'esdevenidor ni la maduresa, per sort. A l'escola durant tants anys he vist de tot, pares rarets amb fills excel·lents i famílies magnífiques amb ovelles negres de categoria. Però com que això no respon als esquemes pedagògics habituals no es té en compte. No és cert que l'infant maltractat maltractará ni que aquell ben cuidat i aviciat no ho farà, hi ha de tot a tot arreu i a totes les classes socials encara que sigui ben cert allò de què las penas con pan, son menos.

També existeix un fort component genètic que fins fa quatre dies es menystenia i ara s'admet amb matisacions. Un altre tema és això de les bones i males escoles, fa vessar molta tinta quan jo diria que avui la gran majoria de les nostres escoles estan prou bé. Moltes vegades la tria d'escola respon a prejudicis classistes dels grans: que no vagin amb pobres, amb immigrants, amb gent que no és com nosaltres. Molts grans estafadors de categoria, dels nostres temps, han assistit a escoles les quals en teoria són boníssimes, de la part alta i fina i amb un ideari d'allò més guay i ja veieu com han sortit. Fa uns dies una amiga em comentava que una coneguda seva no entenia ni s'acabava de creure tot això de la família Pujol i d'altres personatges del país, ja que aquests havien estat escoltes i havien anat a escoles catalanes d'allò més excel·lents. Si es considera el gran nombre de polítics nostrats que provenen d'aquell món tan mitificat, ple de muntanyes venerades i generositats a dojo, hauríem de viure en el millor dels móns, al menys pel que fa al tema dels poders públics de proximitat. Però el miratge centrat en el fet que serem segons com ens eduquin encara rutlla car es basa en la fragilitat amb la qual necessitem creure que controlem les nostres vides i que podem preveure i controlar tots els riscos.

El fet és que els infants nostres ens preocupen però la gran quantitat de nens i, encara més, de nenes, sense futur o en condicions molt dolentes, que viuen i creixen al planeta, no sembla pas que treguin la son a ningú i en tot cas també la valoració de la misèria i la tragèdia va lligada a ideologies, a allò que veiem o no veiem pels mitjans de comunicació, a condicionaments polítics. Els infants semblen de vegades joguines dels grans ben peixats, a l'entorn de la maternitat i la paternitat s'han establert grans negocis per combatre l'esterilitat i em temo que també per fomentar aquestes adopcions internacionals que proliferen com bolets. Sembla encara que no tenir fills sigui una mena de greuge comparatiu i en el fons això respon a interessos i dèries dels adults, a l'infant està per veure si li fem cap bé portant-lo al món o portant-lo al nostre món. Tot és relatiu.

Als infants els fem participar sense manies dels nostres déus i les nostres creences. Ens fa angúnia quan veiem que es porta infants a manifestacions de dretes, per exemple, en contra de l'avortament, però ens sembla del tot normal portar-los a compartir els nostres crits i banderes quan toca. Se suposa encara que allò que es viu de petit conforma un pòsit positiu però això no és així i de vegades és ben bé al contrari. Em fa molta angúnia veure com a les manifestacions recents, a través de la tele, s'interroga als infants sobre temes ideològics i patriòtics, encara més quan algú m'assegura que totes les mogudes reivindicatives es fan pels nostres fills i néts. Segur que això devien dir en el temps de la república i ja sabem com van acabar els fills i néts, al menys la majoria. 

És fàcil sentir tendresa, amor i devoció pels infants petits, fàcil i natural. Ja és més difícil entomar adolescències, fracassos, errors, potser decepcions car en els fills  i en els alumnes hi posem moltes esperances vanes i objectius exagerats. De la mateixa manera que a casa volien que m'acabés la sopa perquè durant la primera postguerra es passava molta gana o a molts països llunyans els infants no menjaven prou es vol que els infants i joves aprofitin els estudis si nosaltres no vam poder estudiar. Però els infants creixen, són unes persones diferents que viuen en un món diferent i que viuran en un món imprevisible. Ahir, per televisió, es queixaven uns pares i mares del fet que els fills i filles d'una escola, de forma provisional, hagi d'anar a dinar a un institut proper que està a dos-cents metres, sotmesos a les inclemències del temps. Als qui ja tenim uns anyets i hem vist de tot i havíem escoltat històries terribles sobre les infanteses dels nostres pares i avis aquestes francesilles ens desesperen una mica. 

No es tenen manies a l'hora d'amollar per la tele publicitat dirigida als infants, fa anys es va parlar sobre suprimir-la però res de res i així que s'acosti Nadal la cosa anirà a més i més. Els infants no poden treballar, en la nostra societat, però això no és general, ho poden fer al cinema, en el camp de la moda, en la publicitat, poden cantar i exhibir-se per la tele, passar hores i hores tocant el violí, jugant al futbol. No han d'anar a escoles discriminatòries, excepció feta de si són bons per jugar a futbol, aleshores la cosa canvia i molt. Segons com existeixen un munt de traves a l'hora d'oferir imatges de menors però en canvi en el cas, per exemple, de manifestacions multitudinàries, surten nens i nenes per tot arreu, sense cap mena de condicionant i a tothom li sembla normal. Ens movem entre contradiccions i hi ha coses que la nostra societat veu bé i normals i d'altres que escandalitzen i això va segons tendències, modes i valors vigents.

L'educació no pot ser neutral ni ho serà mai per més que ens hi esforcem. Fins i tot l'estètica resta sotmesa a la dictadura dels adults, jo crec que els nostres infants escolaritzats tindran un empatx de Miró, de Gaudí, per exemple. Però, ai, tots creixem i superem de grat o per força l'etapa infantil que, si va ser normaleta, tindrem tendència a idealitzar perquè el món de les criatures té components de màgia i irrealitat que no podem defugir. En el món escolar, mirat més enllà de la poesia, es repeteixen però tots els components del món adult, hi ha l'espavilat que sap quedar bé amb la mestra, l'explotador del company, el cruel i el bona fe, el tímid i l'incomprès, el carismàtic i el set-ciències. El món dels nens és encara molt diferent del de les nenes, ens agradi o no i potser ja ens hem resignat que sigui així, en el qual també compta allò de si ets maca o lletja, grassa o prima, saberuda o toixa per a la vida pràctica. 

Es pateix molt de petit, fins i tot si comptes amb suport familiar, l'escola és un món complicat, de vegades ni tan sols els adults no copsen les angoixes infantils i potser és millor així car en ocasions l'intervencionisme dels grans encara complica més les coses. Viure i créixer no és gens fàcil. Sobre la infantesa continuarem fent volar coloms i els qui manen continuaran elaborant plans d'estudi diversos per acabar fent el mateix de sempre a les escoles i fent-ho malament, com sempre. Les teories pedagògiques, en general, les elabora gairebé sempre gent que no treballa en directe amb els infants o que ja no es recorda de quan ho va fer  i es venen com a dogmes, segueixen tendències i conformen ideologies. On s'havia dit blanc es pot dir negre i ningú recorda quan es deia blanc. Com deia l'admirat professor Llopis de l'Escola Normal del meu temps, los niños 'a pesar de todo', aprenden. Aprenen i creixen i són imprevisibles com és imprevisible el seu futur. Un altre tema és l'elaboració didàctica dels temes infantils que fem els adults de forma sovint ben poc acurada i gens seriosa. Però una de les coses que em produeix més urticària senil és quan escolto gent grandeta justificar determinats actes explicant que ho fa pels fills, pel futur de la societat, per etèries realitats indemostrables en nom de les quals s'han fet molts disbarats ja que l'infern és empedrat de bones intencions.

14 comentaris:

Miquel ha dit...

Estoy completamente de acuerdo contigo, al 99.9%. hay matices a mi entender, pero creo está justo en mi corriente de pensamiento.
El apartado : "Als infants els fem participar sense manies dels nostres déus i les nostres creences", me toca de lleno.
Explico : Tengo un nieto de 9 meses, por otra parte el único. A mi siempre me ha gustado el Espanyol, pero jamás se me ocurrió hacer socio a mi hijo de pequeño. Muy al contrario, en la mayoría de ocasiones que iba al fútbol lo hacía con personas del Barça y familiares. Una vez me preguntó que porqué nunca iba al espanyol y le dije que no quería presionar en nada. Cuando cumplió los 16 me pidió que le hiciera socio, y así lo hice, conjuntamente con mi señora.
Y a lo que voy. me ha dicho, mi hijo, de hacer socio al Enzo, que así se llama mi nieto. Le he dicho que NO rotundo. Yo hace tres años me borré, junto con mi señora, pero sigo manteniendo el de mi hijo. Lo que no encuentro de recibo es hacer socio a una persona de 9 meses e implicarle en una manía personal.
Me niego a que lleve ropa o enseñas o dibujos que digan lo que creen sus padres, porque él, el niño, no puede discernir.
La mujer de mi hijo, una chica magnífica por cierto, se ha puesto de mi lado y dice que tengo toda la razón del mundo.
Así que en casa nada de camisetas, chandales, baberos, chupetes de un equipo u otro.
Ya discernirá y se apuntará a lo que desee cuando tenga uso de razón.
Un abrazo y perdona la perorata.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo també vaig veure aquesta notícia dels nanos que han de fer dos-cents metres per anar, provisionalment, a un altre menjador, i com un pare, al que van acostar la carxofa del micro se n'esquinçava les vestidures. Pobret! (no el fill, el pare.)

Temujin ha dit...

Bueno, estoy con Miquel. Yo tengo tres zagales y lo unico que les exijo es que sean responsables de sus actos, no condeno sus errores, ni les castigo por ello cuando responden de manera responsable, pero odio que evadan responsabilidades, como hacerse la cama o recoger sus cosas; tienen 10 y dos de ocho (chicas). No se que seran en un futuro, pero lo que si quiero es que no sean cobardes.
Una cosa que me molesta mucho, es la gente que habla de los niños delante de ellos como si no estuviesen, se enteran de todo, y esta practica los hace pasar por estupidos, al igual que me molesta la gente que les habla como idiotas, yo les hablo igual que a todo el mundo lo que modifico es mi lenguaje para hacerle más accesible...
Un saludo

Oliva ha dit...

HAN SAPS UN NIU¡¡¡
JO DISFRUTO ALLICONAN ELS MEUS NETS,HO RECONEC,I SENSA VERGONYA
SOC AIXI DE SECTARIA,I NO PENSO CAMBIAR,PERO MAI HE RECTIFICAT UN MESTRE.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Mal alimentats i amb traumes, més hi estàvenm nosaltres, que vàrem creixer a cop de palmeta i cigrons. Es diuen massa bestiesses ultimament.

Enric H. March ha dit...

És tot tan complicat... Què en sabem, de la infantesa? Diria que poca cosa. Com tu dius, ni els nostres records serveixen com a referència. Perquè si la memòria és selectiva, més ho és la dels records infantils: em sembla terrorífic quan sento a uns pares dir "quan jo era petit..." intentant donar una lliçó moral. El que és segur és que els nens acaben repetint models; a vegades de manera més mimètica que raonada. I del resultat del còctel de totes les influències que acaben reben al llarg de la seva vida poca cosa podem controlar. De situacions terribles n'han sortit nens magnífics; i de vides regalades, autèntics psicòpates. Això no treu, però, que no estiguem obligats a oferir-los un entorn on la justícia si no és en l'entorn, com a mínim hi sigui en l'horitzó.

Júlia ha dit...

Miquel, el futbol és un tema que parece anecdòtico però se podria hablar mucho sobre él así como sobre el deporte en general, por lo que se refiere al Barça -y me imagino que en otros lugares será el Madrid- como son 'más que clubs' la cosa llega a extremos que afectan incluso a las escuelas aunque admito que se hace difícil apartar el mundo escolar de lo que hay fuera. El comportamiento familiar ante el mundo deportivo es de los más contradictorios.

Júlia ha dit...

Xiruquero, és que em temo que tot va bé per protestar, els infants són fàcilment instrumentalitzables.

Júlia ha dit...

Temujín, los padres y madres hacemos lo que podemos, creemos en general hacerlo bien o lo mejor posible y así es en general pero creo que en la actualidad hay incluso un exceso de preocupación sobre el tema que fomenta una especie de sobreprotección aunque me temo que no se puede cambiar, vale más eso que el abandono, eso sí.

Júlia ha dit...

Oliva, les àvies ens podem permetre llibertats diferents, he, he.

Júlia ha dit...

Enric, fem el que podem, és clar, i la gent normaleta ho fa així però els infants no sempre tenen sort i cauen on cauen. Pel que fa al futur, és imprevisible i si meditessim en excés sobre els riscos i el sentit de la vida, des d'un punt de vista laic i no creient, em temo que no tindríem fills, però de jove ets més inconscient i és quan els tens i els gaudeixes, sobre la mística de la paternitat i la maternitat hi hauria molta cosa a comentar.

Ramon ha dit...

Quan l'experiència professional i vital s'uneixen a un cervell analític surten reflexions tan encertades com la que tu avui ens ofereixes.
Quan estic amb els meus néts, infants de 5 i 2 anys, m'aturo a observar les seves reaccions, l'entorn que puc veure dins de casa seva i a l'escola i tot i l'enorme complexitat del que representa aquesta etapa tan important de la vida, he procurat simplificar la qüestió sobre el que pot ser el millor per a ells. I penso que per part dels adults; familiars i mestres, la nostra aportació ha de estar fonamentada en l'amor i en l'humor. Vull dir: escoltar-los, parlar amb ells mirant-los sempre als ulls i amb un somriure. Aquelles indicacions que els hi hem de fer, si pot ser, amb una mica de gràcia. Provocar que riguin. Aquests indredients no garantitzen resultats meravellosos perque intervenen moltes coses més, però potser ofereixen més possibilitats de que, al menys en aquesta etapa tinguin una exstència feliç.

Júlia ha dit...

Francesc, massa farts que deia mon pare

Júlia ha dit...

RaMON, és el millor que podem fer, no està al nostre abast assegurar que no pateixin ni que no s'equivoquin ni res de res