23.9.14

LINDA VERA, EL CUPLET CATALÀ I LA MÚSICA LLEUGERA DELS ANYS CINQUANTA



Gràcies al tan criticat facebook he retrobat molts amics, coneguts, antics alumnes, veïns... Fa poc temps vaig contactar amb un antic amic de joventut, Pau Dolcet,  també ha estat avi no fa gaire, cosa que sempre agermana. Fa pocs dies ha penjat un missatge recordant la cantant Linda Vera, cosina seva, cosa que jo no sabia. Linda Vera va morir pel febrer d'aquest any, amb vuitanta-vuit anys i cap mitjà de comunicació, que jo sàpiga, se'n va fer ressò. 



De Linda Vera trobareu poca cosa per internet, no és encara ni a viquipèdia. En d'altres països propers cantants de la seva categoria i de la seva època són molt més recordades. En diferents ocasions he cercat informació sobre la cantant dels Recuerdos de Eldorado, sense gaire èxit.  

L'afició actual pel vell Paral·lel ha revifat la curiositat a l'entorn del gènere del cuplet. El cuplet ha viscut diferents revifalles, per cert, com el mateix Paral·lel. L'any 1958 en va patir una de sonada, a causa de la pel·lícula emblemàtica de Sara Montiel. Van sorgir d'altres cantants del gènere, com Lilian de Celis. Raquel Méller aleshores encara era viva i va haver-hi una certa polèmica sobre com calia cantar aquelles antigues cançons.

El mateix que el gènere de la sarsuela el cuplet també es va cantar en català, i força. La meva mare, quan jo era molt petita em cantava coses com ara Les caramelles o El vestit d'en Pasqual, que m'encantaven. Quan vam tenir un tocadiscos, molt modest, un dels primers discos que vam comprar van ser els Recuerdos del Dorado, cantats precisament per Linda Vera. 

Durant els anys setanta el cuplet català va tornar a gaudir d'un cert interès popular i Núria Feliu i Guillermina Motta, fins i tot Mary Santpere, van gravar discos recopilatoris amb un bon repertori. Aleshores es va tornar a comentar a la premsa l'aportació de Linda Vera al gènere, l'any 58. En l'actualitat s'ha recuperat la memòria de personatges molt emblemàtics, el músic Viladomat, Rossend Llurba, la cantant i compositora Càndida Pérez a qui, fins i tot, se li va dedicar una placeta al barri de Sant Antoni. Però de Linda Vera poca cosa vaig aconseguir esbrinar i fins i tot he trobat errades de gruix, com ara que era una artista del Molino (?).

Amb el meu amic es duien molts anys, per això m'explica que li semblava més aviat una tieta que no pas una cosina. El seu veritable nom era Angelina Serna i Parés. Era filla d'una germana de la seva mare. Linda Vera es va casar dues vegades, la segona vegada es va retirar de la professió. Va tenir un fill. El seu segon marit va ser director de la prestigiosa discoteca Don Chufo.

Va ser la primera cantant catalana que va guanyar un premi fora d'Espanya, el Gòndola d'Or, a Venècia, del qual estava molt orgullosa i sobre el qual no he pogut trobar informació. Va actuar a moltes bones sales de festa dels anys cinquanta, sobretot al Restaurant la Masia.  Molta gent d'aquells anys va considerar una llàstima que es dediqués a la música lleugera i de ball i no a l'òpera per a la qual tenia condicions. 

Aquelles sales de festa comptaven sovint amb la presència de famosos com ara futbolistes del Barça, César, Kubala. Molts d'aquells famosos admiraven força la bellesa de la cantant. A les hemeroteques es pot comprovar com durant els anys cinquanta Linda Vera era molt present en aquelles sales mítiques i de categoria. També va tenir durant un temps un espai a la ràdio, als migdies, i a causa de la popularitat d'aquell mitjà se l'anunciava fins i tot com a estrella radiofónica. En alguns llocs la publiciten com a estilista de la canción ligera.

Una cantant mexicana, de cúmbies, té el mateix nom que ella, cosa que pot portar a confusió. També hi va haver una actriu de cinema que es deia Linda Veras. 

A més a més dels discos amb cuplets catalans que crec que són a moltes llars catalanes i que es poden recuperar per internet amb certa facilitat va gravar d'altres discos amb boleros i cançons de l'època en castellà. Aquests discos són pràcticament introbables, peces de col·leccionista.

Feia algun temps que patia un principi d'Alzheimer però va morir de forma força tranquil·la i sobtada. 

Si algún té més dades sobre la trajectòria professional d'aquesta artista, oblidada de forma una mica injusta, s'agrairan totes les aportaciones. A veure si se li pot fer una entrada a viquipèdia amb cara i ulls. Va ser la pionera en la recuperació d'aquells entranyables cuplets catalans i fer-ho l'any 1958 té molt de mèrit. Tenia una veu magnífica i era molt exigent amb la seva feina. Descansi en pau.

Agraeixo a Pau Dolcet les informacions que m'ha fet arribar sobre la seva famosa cosina.



16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Saps, no em sona de res, és la primera vegada que en sento a parlar.

salut

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
A mitjans dels cinquanta, essent jo molt petita Linda Vera va cantar i, crec que va gravar, amb l'Orquestra Meravella. Me'n recordo de dues coses en especial, que cantava "Baixant de la Font del Gat" i "Les Caramelles" i que la seva veu, per mi nasal, no m'agradava gens. No sé com em sonaria ara quan han passat tants anys...A mi m'era fàcil estar al dia d'una cantant així perquè vivia a Caldes de Malavella d'on era originària l'orquestra que he esmentat.
Salut!

Galderich ha dit...

Gràcies per comentar-la perquè una vegada més no conec de res de qui parles. Em passa el mateix amb les meves filles que no saben de qui parlo. Els he comentat que l'Orquestra Plateria plegava i com s'han quedat igual...

Júlia ha dit...

Francesc, no has sentit mai el disc que he penjat????

Júlia ha dit...

Glòria, a mi la seva veu m'agradava força, doncs, encara m'agrada, vaja. També va ser una època d'excel·lents orquestres, encara en queden però tot ha canviat molt.

Júlia ha dit...

Galderich, va ser força coneguda, també gràcies a la ràdio,però es va retirar relativament jove, el que passa és que aquest disc dels cuplets s'ha escoltat molt i molt.

Aquí som en un país molt ingrat amb els records que no pertanyen al discurs-cultureta vigent.

Emili Vendrell va ser una estrella-estrella, un mite, i costa molt trobar discos seus, molts no s'han reeditat mai.

Altres, com Raquel Méller, són més valorats a fora que a casa.


Sabem més coses d'artistes anglesos, francesos, americans, que no pas dels d'aquí, així val per a la música però també per a la pintura, el dibuix i fins i tot part de la literatura, àdhuc de la política. Ens encanta matar el pare. I l'avi.

Bé, al menys al MNAC han remodelat les sales de la pintura del XIX, ara en diran modernista, que ven més.

Júlia ha dit...

A la pàgina la podeu escoltar, per cert.

Júlia ha dit...

És clar que els meus pares i el meu iaio ja es queixaven d'això de l'oblit.

Júlia ha dit...

La Plateria, quants records!!!!

Júlia ha dit...

De tota manera, Galderich, he d'admetre que els joves també em parlen de cantants i cançons que no em sonen de res, hi ha molts móns convivint en aquest.

Montse ha dit...

Recuerdos de Eldorado el teníem, a casa meva, però si ara m'haguessis preguntat, hauria jurat i perjurat que cantava la Núria feliu! I nononono, era la Linda Vera, i tant!

si busqués bé, potser encara el trobaria, el disc...entre mil trastos!

Montse ha dit...

Aiiii (escoltant)... "portaven les bèsties a beneir", "d'abanderadu hi anava ell"... aiiiii, repeteixo, quants records!!!

jo per tu, que en donaria de tombs "ai, xato meu" (oooooh, que velleta que sóc! ;)

Júlia ha dit...

Montse, aquest disc va ser pioner en la recuperació del cuplet català, crec que és a moltes cases.

Anònim ha dit...

Si et serveix d'alguna cosa, et diré que jo també conec a en Pau Dolcet,encara que fa molt temps que no l'he vist. Jo era molt amiga d'una altra cosina seva i de les seves dues germanes però per
part de pare i de la Linda Vera, també la vaig conèixer i sabia que cantava molt bé, tan és així que com que era una mica més gran que jo,va cantar l'Ave María de Schubert, en la meva comunió, que la vaig fer a la sala d'actes de l'escola, el que no sé és si va cantar allà va ser perquè també ella hi havia anat o bé perquè vivia al barri, concretament al carrer de Joaquím Costa que llavors en deiem c/. Ponent i on recordo que vaig anar un dia amb la meva amiga. Tenia una germana que era més jove, més de la meva edat i amb la que sortiem a vegades a festetes. Núria

Júlia ha dit...

Hola, Núria, quina casualitat, molt interessant tot el que expliques.

Pau dolcet i parés ha dit...

Núria soc el germà de la Carmen i la Ma tresa. Recordo una Núria que era amiga de las meves germanes. Suposo que deus ser tu.