28.10.14

EL JUTGE, EL SEU FILL, LA JUSTÍCIA I LA FAMÍLIA


Un poema normalet llegit per algú que té grapa sembla molt millor i un mal lector en veu alta pot espatllar el text més meravellós. El mateix acostuma a passar amb els actors. The judge frega en algunes ocasions el tòpic, la ingenuïtat o la brometa fàcil, reprèn el tema etern de les relacions familiars difícils i es podria incloure en un gènere tan conegut i tronat com el judicial a l'americana. A tot això li podem afegir que, com sol passar en tantes pel·lícules del nostre temps, s'han excedit en la durada, li sobra una mitja horeta. Però tot això passa gairebé desapercebut gràcies a la grapa dels seus dos protagonistes, ambdós en estat de gràcia, i ajudats per una colla de secundaris de categoria capaços fins i tot de robar alguna escena a aquest pare i fill tan turmentats per la vida i les circumstàncies. Al seu lluïment hi ajuda el gruix de primers plans o de plans mitjans, la resta, de vegades, sembla tan sols un decorat circumstancial.

Tot i que no tinc d'anglès res més que nocions elementals crec que paga la pena veure la pel·lícula en versió original, la veritat. Dues actuacions d'aquelles de premi de culte, vaja. Duvall ja és un actor prou reconegut, se'l considera dels millors actors americans vius, però ha hagut de demostrar la seva vàlua en molts papers secundaris abans d'arribar a ser el gran protagonista. Downey Jr és, ell mateix, tot un personatge de cine, amb els seus alts i baixos, la seva infantesa complexa i els seus moments de genialitat evident. 

Hi ha molts temes a la pel·lícula que podrien ser interessants però que de fet conformen el rerefons d'aquesta relació familiar complicada però no pas molt més que altres que ens podem trobar a tocar de casa. La llei, el seu compliment, l'autoritat, la culpa, la compassió, els errors vitals... Hi trobem alguns aspectes típicament americans d'aquells que irritaran els qui es miren de cua d'ull tot el que ve d'aquelles terres, la fe gairebé sagrada en el jurat popular, la contemplació embadalida de la bandera que oneja al vent i fins i tot determinades gracietes, però tot plegat  són francesilles davant de molts moments de cinema magnífic, moments d'aquells que es recorden amb el temps fins i tot quan s'obliden els detalls de la història en la qual s'emmarcaven. 

4 comentaris:

Temujin ha dit...

Para mi Duvall se consagró en el Padrino. Creo que es la mejor pelicula de la Historia. Es uno de esos actores que en no pocas ocasiones actua en un, por llamarlo de alguna manera, semiprimer plano. Da consistencia y personaliodad a las peliculas donde actua. Esta no la he visto. Un saludo.

Enric H. March ha dit...

Duvall és d'aquells actors i actrius que acaben sent senyor i senyora del cinema. Transcendeix la professió per convertir-se en una permanent presència, com als passa als bons majordoms de la literatura, que acaben sent més senyors de la casa que el mateix amo.

Per ell aniré a veure la pel·lícula, i si a més hi ha tot el que dius, serà festa grossa.

Júlia ha dit...

Temujín, ya había hecho otras cosas pero para el gran público parecía pasar algo desapercibido, de todas maneras la serie del Padrino es un monumento, cada vez que la miro me parece mejor. Ha sido nominado varias veces a los premios óscar aunque creo que no ha ganado ninguno, a ver si ahora cae...

Júlia ha dit...

Enric, fa allò que en diuen un paperàs i el Downey no es queda enrera, més enllà del guió el bo de la peli són ells dos.