3.10.14

GRAHAM GREENE, CENT DEU ANYS DEL SEU NAIXEMENT


Llegeixo en algun lloc que el dia dos d'octubre de 1904 va néixer l'escriptor Graham Greene, fa deu anys es va celebrar el centenari de l'esdeveniment. Precisament fa pocs dies, per la tele, em mirava L'americà impassible, la versió de 2002, més fidel a l'original pel que fa al desenllaç que no pas la de 1958, en la qual la crítica a l'intervencionisme americà en el sudest asiàtic es convertia en una cosa totalment positiva i necessària. Cal tenir en compte l'època, és clar.
La meva generació va créixer amb una llista minsa de llibres i autors en la qual triar però un dels més populars, fins i tot entre les persones que no eren lectores compulsives sinó ocasionals, va ser, evidentment, Greene. Com que portava l'etiqueta de catòlic alguns dels seus títols eren força del gust de l'època. Avui les preocupacions religioses semblen una mica allunyades dels interessos de la gent del present però no era així fa cinquanta anys i encara menys abans. L'existència o no de Déu preocupava fins i tot  als intel·lectuals que es definien com ateus. Si hi ha una cosa que no podem copsar, del passat, és la mentalitat i la narrativa ens hi ajuda més que no pas els manuals sobre història. Fa un temps vaig llegir un article sobre el nostre Pedrolo i el jove comentarista es feia creus del molt que va la gent a missa en algunes de les seves novel·les.
La novel·la més popular del que en podríem dir la sèrie catòlica de Green va ser El poder i la Glòria. Hi ha qui considera aquest llibre, que va rebre pals per molts costats,  l'obra mestra de l'autor. Greene dividia la seva obra en dos blocs, el de les novel·les més aviat filosòfiques i el de les que podríem considerar d'espies i misteri. Amb la perspectiva que donen els anys aquesta divisió té molts forats per on s'escola la seva literatura inclassificable. Sembla que patia de bipolaritat i va tenir sovint depressions importants. 

La seva vida és tan complexa, amarada de tantes contradiccions, llarga i diversa, que es fa molt difícil resumir-la en poques línies. Molts dels seus llibres han passat al cinema i a la televisió amb resultats diversos, també va ser guionista cinematogràfic, entre molts altres va ser l'autor del guió d'El tercer home. Sobre les seves activitats d'espionatge s'ha escrit molt però no se sap res a fons ni del cert. Com a molts joves del seu temps el va seduir la ideologia comunista i fins i tot de molt gran va donar suport públic a Fidel Castro. En els darrers anys residia a Suïssa i s'explica que va retornar en certa manera al catolicisme gràcies a l'amistat amb un capellà espanyol, per cert.
Va ser un personatge polèmic en molts aspectes, molt humà, doncs. Potser aquest tarannà i també d'altres circumstàncies van fer que no se li concedís mai el Premi Nobel de literatura tot i que el seu nom va sonar durant molt de temps com a candidat previsible. Avui se'l considera un dels autors més importants del segle XX, que ja és el segle passat. Poca gent hi deu haver, del meu temps, que no hagi llegit alguns dels seus llibres més remarcables. No sé si passa el mateix amb el jovent, em temo que no. El que emociona més de les seves novel·les és l'humanisme que respiren, el convenciment de què la bondat i l'amor han d'estar pel damunt de les gran teories i veritats ideològiques. 


En la seva vida privada va ser un desastre, un faldiller considerable poc fidel a ningú i que en va fer de seques i de verdes a totes les dones amb qui va tenir relacions a més d'esdevenir un consumidor considerable de prostitució de tota mena. La seva primera dona considerava que era un home que no s'havia d'haver casat. Precisament Greene es va convertir al catolicisme per poder casar-se amb ella i ella no li va donar mai el divorci perquè ja se sap que catòlicament parlant el divorci no és possible. Una cosa són la literatura, les bones intencions i les frases brillants i l'altra la vida quotidiana i pecadora. Malgrat la seva intensa vida i els seus problemes de salut va arribar a viure fins els vuitanta-set anys. 

Greene ha estat un autor molt traduït al castellà i també al català, cosa que fa que poguem trobar versions en la nostra llengua de molts dels seus títols. Aquests dies s'ha fet referència política a això del factor humà tot i que el factor humà del llibre de Greene té motivacions més serioses, la veritat.  Aquest llibre, per cert, me'l van donar en una caixa d'estalvis en aquells temps en els quals les caixes regalaven llibres per Sant Jordi i en alguna altra ocasió. Ara no donen ni les gràcies, vaja. La versió en cinema d'El factor humà va ser correcta però una mica ensopida. En tot cas les seves millors històries són ja uns grans clàssics i unes quantes han guanyat solidesa amb els anys, segons la meva opinió. Tenen el mèrit de ser llibres seriosos, intel·ligibles, d'una gran qualitat però comprensibles per a un públic majoritari i divers. Com cantava Peret, al cel sigui, si eres tan inteligente que nadie puede entenderte, enfadarte con la gente, no sirve de na... Enfadar-te, literàriament parlant, és clar.




11 comentaris:

Miquel ha dit...

Siempre me gustó este escritor.
Sus narraciones tienen mucho de reales y algo de ironía.
me gustó sobre todo El Factor Humano.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el pare tenia i té varies novel·les d'ell, que jo també vaig llegir al seu dia, a més Greebne ha tingut sort en les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les.

Júlia ha dit...

Miquel, no las he leído todas pero hay muchas que me gustan.

Júlia ha dit...

Francesc, potser sí, però crec que també recordem més les millors adaptacions, ja que han estat les més famoses.

Oliva ha dit...

JO TAMBE CREC,QUE HA TINGUT SORT VERS LES "PELIS"...PER MI LA MILLOR "EL TERCER HOME". QUAN VAIG ANAR A VIENA,INTENTAR FE LA RUTA,DIFICIL,PERO HI VAIG TROBAR CERTS INDRETS,LA PLAÇA,EL BARETO,PERO EL MILLOR EL CEMENTIRI, AQUELLA LLARGA AVINGUDA,ESTA IGUAL.

Júlia ha dit...

Oliva, potser totes són prpu dignes però El Tercer Home és, efectivament, una meravella, no perd amb els anys.

gloria abras pou ha dit...

D'El Tercer Home primer en va escriure la novel·la de la quan en va sortir el guió. Difícils d'oblidar Valli, Welles, la Viena en blanc i negre de sota i de sobre i aquella música que va marcar el moment, tot dirigit per Carol Reed.
També tinc bon record d'El Factor Huamno i li dono un 10 a El fin del romance que vaig comprar un dia a l'estació del Clot perquè em calia esperar un tren que anava tard. Després la vaig veure en pel·lícula amb Julianne Moore i un galan del qual no en recordo el nom.
Va ser un excel·lent escriptor i, diuen, que no va accedir al Nobel perquè era l'amant d'unes de les esposes d'un membre del jurat.
Té dret a perviure.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

En aquest tema del Nobel hi van pesar moltes coses més també, em temo, una de les quals l'enveja, com en el cas de Galdós, tot i que no m'estranya que tingués un embolic, es veu que en això era un 'novamás' cosa que mostra que la vida privada i l'altra no sempre coincideixen.

Crec que el noi de la peli que dius era Ralph Fiennes, és una pel·lícula molt poètica però a mi els temes una mica esotèrics no m'acaben de fer el pes.

Jo crec que perviurà perquè en el seu cas té 'allò' que fa que se'n percebi la qualitat fins i tot per part dels qui no son experts en literatura.

Júlia ha dit...

El factor humano en pel·lícula era correcta però pel meu gust li mancava una mica de grapa o de passió, cosa que en el llibre és més perceptible, tot i que tenia un repartiment excel·lent.

Enric H. March ha dit...

Green forma part d'aquells escriptors que acaben formant part de la família. Com Agatha Christie, les històries de Guillermo, Los 5, i perquè no, la Corín Tellado o el Marcial Lafuente Estefanía en d'altres contextos.

En aquest sentit jo encara gaudeixo d'aquesta familiaritat gràcies a les novel·les de Benjamin Black.

I sobre la vida dels escriptors... No dic que no m'interessin, però la dissociació de les seves obres.

Júlia ha dit...

Enric, és així, passa també amb els actors.

Les vides privades dels escriptors decebem molt però també passa amb els polítics, els capellans... no sempre allò que es diu o s'escriu va d'acord amb allò que es fa.

De tota manera la tafaneria literària m'agrada força.