24.10.14

MAJORIES SELECTES


L'altre dia un amic comentava al facebook que en un programa de televisió en el qual es debatia el tema del 9N un senyor havia afirmat amb contundència: la meva família no anirà a votar. Li semblava aquesta, i crec que amb tota la raó, una afirmació gairebé feudal. Em trobo sovint amb parelles i famílies que parlen de tot en plural, a nosaltres ens agrada viatjar, nosaltres sempre anem aquí o allà, nosaltres votem determinat partit, etcètera. A les tertúlies inevitables del nostre temps sovint es fa referència a la gent com si fos un tot estrany i identificable. Fa anys, en algun curs per a mestres, recordo com es va incidir en el tema i en com evitar coses com ara els nanos fan, els nanos pensen, els nanos creuen. En la redacció de textos seriosos s'han d'evitar coses com es deia, es creia, es feia, però això no és fàcil ja que cal una feina documental acurada per tal de precisar qui creia, qui deia o qui feia. Tenim tendència a les generalitzacions banals i els polítics acostumen a fer-ho sense manies quan els convé. Si les coses no surten com pensem que haurien de sortir la gent s'equivoca, si és a l'inrevés i la massa ens dóna la raó el poble és savi. Com que tot funciona per audiències la veritat està en el nombre i no el les idees, si treus més gent al carrer, sigui per a una manifestació o una cursa, tens el cel guanyat i la causa ja està certificada com a positiva. Les motivacions per les quals la gent participa en actes col·lectius són complexes i diverses però no deixa de fer una certa angúnia veure un munt de gent impersonalitzada fent alguna cosa i vestida de la mateixa manera.

Avui mateix acabo de llegir uns comentaris entre molts sobre l'article d'un periodista, l'Enric Juliana, a l'entorn dels temes polítics d'actualitat a casa nostra i alguns comentaristes manifestaven com és possible que no es vegi això? Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar. Recordo una d'aquelles psicopatologies digitals del doctor Soler, crec que els guions eren de Francesc Orteu, en la qual el personatge comentava allò tan eteri d'entre tots ho farem tot i reblava el clau comentant una cosa així: entre tots no farem res, si les coses es fan és perquè algú les fa. 

Existeix una perillosa tendència i no voldria caure de forma inevitable en les generalitzacions que critico tot i que potser ho faré, a identificar les idees de les persones que coneixem i apreciem amb les nostres i s'ha d'anar amb compte per a no decebre el personal. Hi ha gent que m'ha mirat molt malament quan he manifestat que no m'agradava un cantant català de culte, una humorista i escriptora televisiva suposadament brillant i catalana, un poeta incontestable. El mateix passa quan dius que no has anat a nosequina manifestació. De fet, si la gent t'aprecia, et mira malament però acaba per considerar que ets una mica excèntrica i ho dius per provocar debat i polèmica però que no ho sents, en realitat. Sobre la tragèdia i la comèdia de la persona sola enfront de la multitud s'ha fet molta literatura de tota mena, des d'Ibsen a cançons de Brassens passant per Katzantakis. Es magnifica molt el diàleg però el diàleg seriós, a la pràctica, crec que no existeix, pot existir el consens i fins i tot la meditació íntima sobre els peus de fang de les nostres idees, però allò de què parlant la gent s'entén és un mite com tants altres, com aquest de que entre tots ho farem tot. De vegades val més no parlar, car et pots embolicar i acabar per renyir amb persones que poden tenir idees molt diferents de les teves però que són bona gent i que no tens cap interès en esborrar del teu cercle d'amistats.

Tot i que les paraules se les emporta el vent i sovint no és difícil oblidar-les però les coses escrites tenen més verí. I avui, a més a més, tenim gravacions, hemeroteques, molta informació sobre el present i el passat recent, tot i que l'excés també condiciona. En aquests darrers temps és facil desqualificar algú de forma global perquè, per exemple, no comparteix les ànsies independentistes que semblen, crec que només semblen, majoritàries. Fa uns dies vaig llegir un article de Sánchez Piñol agraint l'escrit sobre la condemna que havia fet Javier Cercas de la censura estatal a la presentació del seu llibre. Els dos escriptors, com és ben sabut i ells mateixos admetien en els seus articles, estan a les antípodes pel que fa al tema català però tots dos es van portar com a cavallers, que deien fa anys. Malauradament aquesta manera de fer no és freqüent. O ets dels meus o no ho ets, i això sense matisos. En tot cas, com molt bé sabien els nostres pares i avis que van patir aquella horrible guerra, no saps mai de qui t'has de refiar i les bones persones, com les dolentes, les oportunistes, les aprofitades, poden ser a tot arreu. 

I parlant de gregarismes, em va gairebé espantar la gran quantitat de dames que participaven en la cursa de la dona amb samarretes totes iguals, ja he comentat en d'altres ocasions que les coartades solidàries en nom de les quals has de córrer, mullar-te o tirar-te pel tobogan em provoquen un cert rebuig. Però el que em va sorprendre més va ser l'eslogan samarretero, Hoy ganan las chicas, en castellà totes les que vaig veure i fent referència a una franja d'edat molt concreta, és clar que avui ja no ets vella, ets una chica de oro. Per no entrar a fons en el component de publicitat  descarada que comportaven els obsequis diversos que es lliuraven quan compraves la samarreta. Contents-contentes i enganyats-enganyades.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

amén, totalmente d'acord amb el que dius, i posats a agafar-se-la amb paper de fumar, 'hoy ganan las chicas' es podria considerar peioratiu i un xic masclista.

Júlia ha dit...

Doncs,mira, si cliques un enllaç que he posat veuràs un comentari interessant d'una feminista sobre el tema, el que em sobta, Francesc, és l'èxit que tenen aquestes convocatòries, fa una mica de por, la veritat.

Júlia ha dit...

http://teregalolaa.blogspot.com.es/2014/05/hoy-ganan-las-mujeres.html

No es refereix a la de Barcelona, es veu que la fan per tot Espanya, aquesta cursa, en èpoques diferents, pel que he anat llegint

Daniel F. ha dit...

"Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar."

Bueno, esto es la realidad, incomoda pero obcecada, los grupos, en España por lo menos, no funcionan en una gran mayoria de las veces.
Yo fui mal estudiante, solo cuando deje de estudiar empece realmente a leer. Una vez, habia una huelga de estas de instituto y yo como casi ni iba a clase, me hacia constantes pirolas, ni sabia casi que habia huelga. Entraba en el recinto y me vienen dos "estudiantes" y me llaman esquirol, yo que siempre he sido "bravo" y no he sido de facil intimidacion (por decirlo de una manera), les conteste : "Pues ahora voy a ir, hombre.."
La profesora de ingles que tocaba a primera hora, (la señora era una santa que queria enmendarme); me dice: Daniel ¿no vienes nunca y hoy que hay huelga vienes? ¿porque? y le conteste: sinceramente, no tenia pensado venir, pero ha llegado "el Foronda" a increparme y solo por llevarle la contraria al tonto ese, aqui estoy.
Estuvimos la hora hablando y fue agradable y desde aquella clase no volvi a faltar nunca a ingles (con poco aprovechamiento, todo sea dicho). Esa profesora, no se porque, me tenia cariño, creo que fui su reto, queria "salvar mi alma", me acuerdo de ella con cariño, por la voluntad que ponia y lo esteril de su esfuerzo ( o no, no lo se). Resumiendo, creo que en esta vida siempre hay que preguntar ¿Por que?, porque tengo que hacer esto o porque tengo que hacer lo otro y si los motivos son buenos, adelante. Siempre he intentando seguir este postulado, algunas veces lo consigo y otras veces me dejo mecer por el reconfortante placer de dejarme llevar sin tomar decisiones propias, pero esto último las menos veces.
Y sobre marchas como la de "las chicas" y los "dias de", nunca me gustaron, no cambio de criterio ni de actitud todos los dias.
Un saludo y disculpe la extension.

Daniel F. ha dit...

Por cierto "el Foronda" ese, ahora es concejal del PP en Burgos y sigue tan tonto como entonces, todo sea dicho de paso.

Anònim ha dit...

Al final, en un món tan envoltat d'opinions el que compta no haurien de ser les idees, sinó la manera com s'argumenten. És aquí on es demostra el grau d'estupidesa, de gregarisme o de manca d'esperit crític de la gent. Però, és clar, això és demanar massa.

Júlia ha dit...

Temujín, en teoria los profesores de hoy van de enrollados pero si los ponen demasiado en evidencia siguen cogiendo manía a los alumnos, con pocas excepciones.

No et excuses por la extensión, aquello de lo bueno si breve es otro tópico fomentado por los programas televisivos, a menudo hace falta extenderse en las explicaciones.

Todos los tontos medran, aquí y en Burgos, jeje

Júlia ha dit...

Enric, l'argumentació va de baixa, en general, i només cal mirar els debats de la tele suposadament 'seriosos'.

Júlia ha dit...

Enric, l'argumentació va de baixa, en general, i només cal mirar els debats de la tele suposadament 'seriosos'.

Tot Barcelona ha dit...

oggggggggggggggg,,cómo sois ¡¡¡¡

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aquest "parlant" de la dita "parlant la gent s'entén", té suc.
De fet, pactant, transaccionant, coses que s'han de fer parlant, és quan hom s'arriba a entendre. Aquest és el sentit que li reconec.
No m'estranyaria que aquesta dita popular hagués sortit d'un notari.

Júlia ha dit...

Miquel, somos así, jeje.

Júlia ha dit...

Possiblement, xiruquero, no hi havia pensat.