25.10.14

DE QUAN DANTON VA SER GUILLOTINAT AL 'PARALELO'


En un grup de facebook relacionat amb el Poble-sec algú ha penjat aquesta entranyable fotografia de Català Roca indicant que pertanyia als anys seixanta. El periodista Gabriel Jaraba ha incidit en remarcar l'obra que es representava al Teatre Español, en comparació amb el teatre que es pot veure ara i avui a la ciutat. La curiositat m'ha portat a esbrinar per la xarxa i he comprovat que la fotografia no és dels seixanta sinó de 1973, ja que aquesta obra es va representar aquell any a Barcelona després d'una reeixida temporada a Madrid, també al Teatro Español d'aquella ciutat.
El franquisme era a les acaballes tot i que encara cuejava amb violència quan calia. Però en aquells anys, entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta, el panorama cultural va ser extraordinàriament ric i creatiu en tots els camps. La muerte de Danton aplegava a l'escenari una vintena d'actors, un fet que avui és extraordinari més enllà dels musicals. L'obra la protagonitzava un molt bon actor del qual no he trobat ni imatges ni excessives referències, Javier Loyola, i el seu antagonista, Robespierre, l'interpretava Víctor Valverde, un altre molt bon actor, per cert, nascut a Mataró.
La versió en castellà l'havia fet Emilio Romero, un personatge interessant i pintoresc amb moltes facetes, llums i ombres i molt representatiu d'aquells anys. Va ser, segons he llegit, una adaptació una mica lliure de l'original de Georg Büchner, un autor alemany que va morir molt jove, interessantíssim, del qual vam poder conèixer Woyzeck, un text inacabat que es va endegar d'alguna manera i fins i tot amb versions diferents i que va ser portat al teatre i fins i tot al cinema per Werner Herzog en una pel·lícula absolutament inquietant i incòmoda que va fer molt de soroll en el seu temps. També vam veure representada en català Leonci i Lena, una obra menor però igualment interessant de l'autor que fins i tot es va passar per la televisió en aquelles inoblidables Lletres catalanes i que els encuriosits podeu recuperar aquí. El voltatge intel·lectual de Büchner de qui es diu que d'haver viscut més anys hauria arribat a ser un altre Goethe o un Schiller, és admirable i d'un gruix filosòfic en el qual la cultura alemanya sempre ha destacat amb veu pròpia i diversa, més enllà dels tòpics.
Büchner va participar del socialisme utòpic i revolucionari. La mort de Danton la va escriure amagat a casa seva per raons polítiques. Es va documentar a fons i a l'obra s'inclouen fragments de discursos reals dels personatges, de fet la revolució era encara molt present en el record d'aquelles generacions, en aquell primer terç del segle XIX. Büchner tenia idees humanistes, li preocupava el dolor de la gent, el patiment absurd i inútil, la injustícia, el sentit o manca de sentit de la vida. Büchner va ser un gran admirador de Michael Reinhold Lenz, un gran poeta i dramaturg amb un destí tràgic. 
Danton ha estat un personatge molt estimat pels escriptors d'esperit humanista. Vividor, corrupte, lletjot sense complexos, penedit dels seus crims, sensual, comprensiu amb les debilitats humanes, amb més capacitat d'amor i de pietat  que no pas d'odi, susceptible d'evolucionar amb el temps i la constatació de la fragilitat del somni revolucionari, sempre se'l contraposa al fred i purità, incorruptible, Robespierre, que semblava no desitjar res, més enllà del poder per a imposar la virtut encara que fos tallant caps a dojo. L'un i l'altre van acabar per perdre el seu, de cap, però el pas del temps els ha convertit en una mena de paradigmes de dues maneres de ser contraposades i de la constatació que l'excés de perfeccionisme porta a l'horror. No és estrany que en aquella Espanya de principis dels setanta triomfessin aquestes obres de teatre, ben mirat. El teatre Español de Barcelona, tot i ser un dels més emblemàtics del Paral·lel, no crec que recuperi, al menys de moment, el seu nom original i el fet és que ha passat per moltes etapes en la seva llarga i accidentada vida. L'Arnau era només cinema, per cert i acostumaven a fer-ne una de normal i una de por.

 Era l'octubre de 1973 i de tot fa més de quaranta anys. No sé si una imatge val per no sé quantes paraules o és a l'inrevés però el fet és que aquesta m'ha evocat un temps i uns paisatges propers dels quals, per sort, encara en conservem alguna cosa tot i que em temo que de l'esperit de l'època en queden engrunes i encara gràcies. Per cert, una de les notícies destacades del diari era sobre el conflicte tot just iniciat altra vegada entre àrabs i jueus (la guerra del Yom Kippur), tot i que la coberta del diari, en colors, incidia en la restauració recent del Palau de la Música, molt lluny encara dels seus conflictes milletians i de les ampliacions maldestres del nostre temps. Feia sol i calor, com en aquesta tardor, i a l'estat espanyol no passava mai res dolent segons la premsa oficial. Encara hi havia moltes demandes de feina tot i que les vaques començaven a emmagrir. 

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Recuerdo vagamente el cartel ¡¡¡
La primera crisis fuerte vino justo a la muerte de paco, agravada por la crísi del petroleo y la guerra, como bien dices, árabe israelí.

salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

No va ser per aquella epoca que varen fer MARAT SADE que crec la va muntar Marsillach,?
Al que recordo be és a Emilio Romero, com dius un personatge pintoresc, però interessant dins la socilogia del franquisme. De verbo fácil, que dirien a Madrid

Anònim ha dit...

Avui hi ha superproducció cultural i pseudocultural i resulta més difícil que hi destaqui res, sobretot perquè la cartellera és efímera. Demà és la darrera funció del "Montenegro" de Valle-Inclán al TNC. Si mirem enrere, sempre sobresurten coses interessant sobre el teló gris del franquisme. També estàvem més afamats. Ara ja em vist molt i l'edat ens fa cada cop més escèptics. Vull dir que és cert el que dius, però nosaltres també hem canviat.

Júlia ha dit...

Cierto, Miquel, todo coincidió.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

El famos muntatge del Marat va ser en el 68, ho he recordat buscant per internet, Francesc, aquí tens una crònica interessant:

http://elpais.com/diario/2007/05/03/cultura/1178143209_850215.html

Júlia ha dit...

Enric, es cert que nosaltres també canvien i la nostra mirada es diferent de forma inevitable, hi ha llibres, obres de teatre i pel"lícules que m'havien agradat molt i en revisitar-les m'han decebut, però si mires les hemeroteques i la producció, fins i tot la televisiva i la de la ràdio, en temo que hem anat de baixa. Un altre tema és això de la poca durada, no tens temps ni de saber que una cosa està bé que ja ha fet figa. Per altra banda els teatres més visitats eren cèntrics i ara són, amb poques excepcions, gairebé perifèrics, en els cèntrics fan Sister Act.

Personalment al TNC hi vaig en comptades ocasions, li tinc mania a l'edifici i segons on caus no se sent bé, va ser un gran bunyol del pujolisme oficial però 'els altres' no es quedarien curts amb tot això de la ciutat del teatre montjuïquenca. Tothom vol fer la seva piràmide. Al capdavall tothom vol ser funcionari.

La sala i la seva mida també hi fan molt, en tot plegat.

Aquests dies fins i tot comparava mentalment el món imaginari d'aquelles Terres d'escudelles de la tele en blanc i negre amb les xaronades dels darrers temps del Club Super 3 i les seves festetes.

Però cada cosa té el seu temps i entenc que hi compta un component nostàlgic sobre el futur que nosaltres teníem o esperàven tenir aleshores.

Oliva ha dit...

JO NO SABIA NI QUE L'HAGUESIN REPRESENTAT A BARCELONA. TENS RAO,RESPECTA AL NACIONAL,PERO JO CREC QUE LA CULPA,EN AQUEST CAS,VA REPARTIDA...ARQUITECTA,FLOTATS MAX CAHNER... EL "LLIURE",DE MONTJUICH,JA NO HI VAIG,EL TROBO MOLT INCOMADA,AN TANTES ESCALES¡¡¡,I MIRA QUE LA PROGRAMACIO ES BONA.

Júlia ha dit...

Repartida però tots eren del 'règim', he, he, al menys en aquell moment, i el Lliure de Montjuïc, un altre bunyol, jo sóc del Romea tot i que la programació actual no em convenç, sempre he pensat que s'havia de dedicar la sala al teatre clàssic català que està molt oblidat, en general. En honor a la seva història.