19.11.14

EXPLICA'M UN CONTE, QUE TINC GANES DE PATIR







La veritat és que els contes populars són d'allò més tètrics i inquietants tot i que ja en la meva època ens arribaven amb les versions una mica edulcorades. A la meva néta, que manega la tablet amb aquesta gran facilitat innata dels nadons del present, no li fa cap gràcia quan surt un llop o un gegant, ni que sigui el llop de Walt Disney o el Gegant del Pi en versió llar d'infants. Una mica a mi, de petita, em passava també una cosa semblant amb les aparicions de sants i marededéus, demanava al cel que no se'ls acudís fer-me víctima privilegiada d'una experiència tan extraordinària.

Miro poca tele pel fet que sovint m'adormo molt aviat i si tinc curiositat per algun programa nocturn el recupero per l'ordinador. Tinc poca tirada, a més a més, a sintonitzar determinats canals. Així que em vaig assabentar de les inquietants bondats de Cuéntame un cuento gràcies als comentaris que vaig poder escoltar a la veterana Claqueta de Ràdio Marca. Lloaven la gran qualitat del primer capítol que havien emès, una versió dels tres porquets d'allò més terrible, amb uns actorassos en estat de gràcia. 

Els admirats crítics cinèfils de La Claqueta incidien en el fet de cercar fórmules noves en el tema de les sèries i arriscar una mica més a l'hora de les produccions pròpies cosa que, per altra banda, s'havia fet a la televisió hispànica durant el tardofranquisme i també a la catalana en els seus inicis. Avui tot és força ensopit i la gent que hi entén se'n va a buscar cosetes als canals de pagament i a la pirateria a l'abast. Aquests contes representen tot un repte i la gosadia ja mereix nota.

Fins ara tan sols han passat els Tres Porquets i la Blancaneus. La Blancaneus és un conte que ja ha aconseguit versions diverses que fan posar els pèls de punta, àdhuc la de Disney tenia aquesta dubtosa virtut. La de Pablo Berger va ser un monument i crec que passarà a la història. Els contes que ens ofereix Antena 3 són violents, no podia ser altrament, però estan molt ben explicats i interpretats, al menys els dos que he vist. No vull ni pensar la por que passaré amb la Caputxeta o amb la immensa Blanca Portillo fent de bruixa d'Hansel i Gretel. En tot cas, una sèrie diferent, recomanable i per descobrir  i gaudir-ne patint una mica. Paga la pena contemplar-la sense prejudicis antiantenatres.

Per fer-me passar la basarda rondallística i posada a gaudir de la tele en diferit em vaig mirar després el senyor Om visitant el senyor Carod, va ser una trobada una mica avorrideta, la veritat, tot i que això del visitant es presta al conreu de la nostra tafaneria oculta i a poder saber com es menja a cada casa i de quin estatus immobiliari es gaudeix. Vaig disfrutar molt més amb la monja Caram, la veritat. En aquesta tongada no surten tan sovint rentant-se les dents, pràctica clàssica que podíem contemplar  amb freqüència en els capítols d'anys anteriors i que donava molt bon exemple a la mainada. 

6 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

llevat d'en Patufet, que encara me'l se de memòria, o els tres porquets, solia inventar-me els contes perquè no fossin tan cruels. Dic de memòria car ja saps que els contes s'han d'explicar sempre exactament igual, sinó la mainada ho detecta i et rectifica.

salut

Enric H. March ha dit...

Doncs serà qüestió de fer-los un cop d'ull. M'agrada recuperar les velles versions dels contes tradicionals. Entre crueltat i ensucrement, em quedo amb la primera.

Júlia ha dit...

Francesc, el Patufet en versió gore estaria molt bé.

Júlia ha dit...

Enric, crec que t'agradarà, la veritat. Es fàcil de veure online.

miquel ha dit...

Com que les meues perspectives eren més aviat escasses, El convidador Carod em va anar prou bé i va fer bo allò que diuen en castellà de " no es tan fiero el lobo..." És clar que amb l'edat es perd mossegada.

Quant als raspalls de dents, és una llàstima que ja no apareguin. Saber si un es raspalla de dreta a esquerra o d'amunt avall (i el temps que fa servir) diu molta cosa sobre la personalitat del subjecte. En fi, algú ha degut protestar.

Júlia ha dit...

Miquel, n'esperava una mica més de bel·ligerància, tot i que aquests programes són amables i no volen fer sang.