Ahir pel matí vaig anar a veure l'exposició que hi ha a la Fundació Miró sobre l'època de la Primera Guerra Mundial i com es vivia a casa nostra. Tot i que ja he escrit manta vegades sobre les limitacions d'aquestes exposicions del nostre temps, mai innocents i sempre amb mancances i excessos, no pots deixar de sortir-ne amb el cor encongit en evocar la tragèdia d'aquella guerra i constatar el fet que quan uns pateixen, els altres se n'aprofiten. Una de les coses que em va neguitejar de nou va ser la visió d'aquelles propagandes patriòtiques dels països en conflicte i fins i tot dels neutrals, que utilitzaven tot el que calia i tenien a l'abast per menjar el coco de la gent, com ara aquelles ingènues postals de l'època, els cromos de la xocolata i els grans cartells, un gènere que començava a despuntar amb força.
Com que aquests dies llegeixo moltes coses sobre sentiments patriòtics, algunes de tan irracionals que fan esgarrifar, a tort i a dret, malgrat que de moment no ens demani ningú la sang i la vida a favor de l'etèria pàtria, aquell món no es troba encara tan lluny del nostre. Sobretot perquè en aquella època els sentiments de la Renaixença, consolidats en el breu oasi polític de la Mancomunitat, ens van començar a fer ser com som ara, ens agradi o no i va aconseguir substituir els rancis mites hispànics pels propis i intransferibles.
Per la tarda vaig anar a veure Deux jours, une nuit, dirigida per Jean-Pièrre i Luc Dardenne i protagonitzada per Marion Cotillard. Molts escenaris pertanyen a la Bèlgica de parla francesa tot i que els podríem trobar a tocar de casa. La pel·lícula mostra de forma real i eficaç com actua la gent quan van mal dades, fins i tot quan té poca cosa a perdre més enllà de diners, aleshores surten els covards, els dolents, els indiferents i les poques bones persones, com sempre. Potser aquests treballadors i treballadores d'una empresa petiteta que mostren les seves pors i les seves misèries, fins i tot la seva crueltat, quan els toquen la butxaca, ben segur que en èpoques de vaques grasses sortien tots al carrer el dia del Primer de Maig units de forma solidària i cridanera per la mística sindical del moment i la seva simbologia. També és ben interessant com el pensament individual es troba mediatitzat pel gregarisme i les pors al rebuig: què diuen els altres? què voten els altres? què pensen, els altres? pregunten de forma insistent aquests treballadors a la noia acomiadada, que els vol fer repensar una decisió presa en calent i condicionada a la intoxicació informativa, parcial i interessada d'un encarregat manipulador.
Al vespre vaig continuar llegint un llibre que ja estic a punt d'acabar, us en copio un paràgraf, al capdavall tot sembla que es relacioni d'alguna manera. O sóc jo, que tot ho barrejo.
El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.
La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades...
(...)
He copiat un fragment tret de context, amb totes les limitacions que això comporta, del magnífic llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, al qual en ocasions una ironia fina i de vegades gruixuda perjudica la percepció de les moltes i profundes reflexions sobre el nostre món i la nostra espècie que aplega. Després d'incidir sobre els nous vincles que estableix avui l'existència de les tribus de consumidors (fans d'equips de futbol, de cantants, de coses com ara l'ecologisme), l'autor conclou: Ells es defineixen sobretot a partir del que consumeixen. És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora. Una visió actual i menys transcendent de tot allò de la germanor universal de la classe obrera per damunt de les fronteres convencionals.
6 comentaris:
Yuval Noah Harari, vaig LLEGIR L'ENTREVISTA QUE LI VAREN FER A LA VANGUARDIA i no em va acabar de fer el pes el que diu, crec recordar que en vaig parlar d'ell fa uns mesos, I ME'N Reafirmo llegint aquest text que has extret del seu llibre, la seva visió de les nacions es excessivament tì'pica tòpica i aixó és molt mes complex i no es pot reduïr tan facilment.
Fixa't en casa nostra, quants n'hi ha que s'emocionin amb la bandera l'himne i aquestes endergues tranuitades? Pocs, jna t'ho dic jo, un 30% com a molt. I aixì si que és un problema, que aquest 30% arrossega a l'altre 70%. I aixó ja no es ni nacionalisme, ni separatisme, és fanatisme mesiànic, molt perillós per cert,
Francesc, ja veus que no comparteixo el que dius, estic força d'acord amb les opinions d'aquest autor, tot i que crec que de vegades les expressa d'una forma aparentment frívola que provoca un cert rebuig, això sí.
El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. "
Completament d´acord en l´afirmació.
salut
Encara no m'he llegit el llibre Yuval Noah Harari, però ho faré perquè tot el que n'he llegit fins ara m'ha agradat força.
Sobre l'exposició de la Miró, malgrat les limitacions (i la visió interessada, tan difícil d'eludir) que tu esmentes i que afecta a tota exposició en general, en vaig sortir content. Encara que només sigui per veure la gran quantitat d'informació i documentació que hi ha, i que d'altra manera no seria accessible, ja val la pena.
Miquel, el pitjor és que aleshores aquestes construccions imaginàries funcionen pel bo i per lo dolent com si fossin realitats.
Enric, és un llibre que pot semblar desconcertant a causa del sentit de l'humor de l'autor però és molt i molt interessant.
D'acord amb el tema de l'exposició, val la pena pel que dius tot i que sovint el que fas en aquests llocs és 'passar'. En general agrairia que les filmacions fossin visibles en un indret còmode i senceres, això de les petites 'teles' m'empipa una mica.
Hi ha coses una mica estranyes com per exemple que surt molta propaganda sobre el combat a la Monumental del Cravan i no s'explica el desenllaç, tot i que existeix una molt bona peli documental sobre el personatge, per altra banda molt magnificat, segons la meva opinió.
Publica un comentari a l'entrada