15.11.14

MANUEL AUSENSI, LA SEVA ÈPOCA I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES


Avui, quan algú parla del cantant del Poble-sec la majoria de gent ja sap que ens estem referint a Serrat, és clar. Demà crec que el diari ARA li dedica el suplement i tot. Però en el temps de la meva mare i al llarg dels anys cinquanta i primers seixanta el cantant del Poble-sec va ser el gran Manuel Ausensi, un baríton extraordinari, fill d'un vigilant (o sereno, he trobat diferents referències) del meu barri. Serrat ha pogut veure la placa que evoca el lloc on va viure de petit des de molt aviat. Ha estat la placa commemorativa menys discutida i més precoç de les que s'han posat al Poble-sec per evocar personatges que hi tenen alguna relació. 

La placa que recorda el lloc on va néixer i viure Ausensi (carrer Blai, 53) fins que va triomfar, car els triomfadors no acostumen a fer-se la torre de l'indià en aquest indret entre el Paral·lel i Montjuïc, va arribar tard, quan ja estava malalt i ni tan sols va poder assistir a la commemoració. Ausensi va ser una persona molt homenatjada en vida però també de vegades tractada de forma injusta, com quan va anar a oferir-se per a col·laborar en els concerts a favor del Liceu, després de l'incendi, i ni el van reconèixer ni el va avisar ningú.

Ausensi va cantar de tot, òpera, és clar, però també sarsuela, gènere que durant un segle va ser transversal i popular i apreciat pels bons cantants d'òpera. La meva mare i gent de la seva generació havien escoltat i vist Ausensi a centres diversos i populars, en una ocasió sembla que se li van estripar una mica els pantalons de la disfressa artística i ella i algunes amiguetes adolescents es van fer un bon tip de riure. Un meu oncle era molt aficionat a l'òpera i l'havia anat a saludar en alguna ocasió. 

El crític musical i economista Albert Vilardell va publicar l'any 2010 una biografia del baríton que provenia d'una llarga conversa amb Ausensi. És un llibre senzill, entranyable i documentat, amb una relació exhaustiva al final, de la discografia de Manuel Ausensi així com de la cronologia de les seves actuacions i una bibliografia molt interessant. El senyor Vilardell ens va oferir a la Biblioteca Francesc Boix,  poc després de la publicació del llibre, una xerrada interessantíssima sobre la vida i l'obra d'Ausensi i vaig tenir la sort de poder continuar-la després, tot sopant, amb ell i la seva senyora a la Bodegueta del carrer de Blai, no gaire lluny de la casa que va veure néixer el cantant.

Dimarts proper recordarem de nou la  figura de Manuel Ausensi al Centre Cultural Albareda on, de tant en tant, recuperem xerrades anteriors de CERHISEC, segons demanda. Acostuma a venir poca gent, la ciutat és plena de propostes de tota mena i avui Ausensi és poc conegut per part de la gent més jove. Ausensi es plany en el llibre de com el gènere de la sarsuela té ja poc reconeixement a l'estat espanyol llevat d'alguns indrets com Múrcia, on encara compta amb força públic. La sarsuela va servir de gaudi a molta gent i també va ser una molt bona escola d'educació musical. La sarsuela ha patit un cert etiquetatge injust com si fos un gènere foraster quan se'n van escriure i representar moltes en català i aquí feia tronar i ploure. 

Darrerament s'ha publicat un llibre magnífic sobre el tema, El siglo de la zarzuela (1850-1950) escrit per un gran director d'orquestra, José Luis Temes i publicat per Siruela. En els darrers temps hi ha hagut una certa recuperació d'un gènere que encara és viu a través d'associacions d'aficionats i que a llocs com Madrid compta amb posades en escena remarcables i serioses. Malauradament una entitat amb molta tradició al Poble-sec, La Antorcha, dedicada a la sarsuela, va haver de plegar fa uns anys per problemes diversos, entre els quals la manca d'un local adient i d'un teatre on oferir les representacions. La Antorcha va oferir un magnífic recital a l'església de Santa Madrona pel juliol de l'any 2005, en homenatge al cantant i després d'haver col·locat la placa commemorativa. 

Ausensi va ser un home del seu temps que volia oblidar els tristos anys de la guerra civil on li va tocar patir en aquella horrible  Batalla de l'Ebre, amb disset anyets. Després es pot dir que va tenir sort tot i que també va treballar de valent. Una de les primeres persones que van saber veure la seva vàlua fou Maria Llàcer, una gran soprano que aleshores vivia a València, on Ausensi, després de la guerra, va haver de continuar aquells llargs serveis militars de la gent de la seva generació. 

Si voleu saber alguna cosa més sobre Manuel Ausensi i la seva llarga i exitosa vida professional ens podeu acompanyar dimarts, a dos quarts de vuit, al Centre Albareda.


4 comentaris:

Miquel ha dit...

Gracies..
No sabía casi nada de él.

F. Puigcarbó ha dit...

Ui! el pare ha xalat quan li he llegit EL TEU ESCRIT, no hi guipa prou per llegir-ho ell. N'era molt fan d'ell, per cert que avui xerrant, com el tinc al·lucinat amb el Google on segons ja ha admès és troba tot i TOT i TOT, el que deia, hem descovert que el pare de CARLOS GARDEL que va nèixer a Tolosa de LLENGUADOC, era de Sabadell. Cagati lorito que diría en Rubianes.

Júlia ha dit...

Miquel, fue muy popular en el barrio y muy admirado.

Júlia ha dit...

M'alegro que li hagi agradat, Francesc, per a molta gent de la generació dels nostres pares era un ídol i a més això de triomfar sent d'origen humil sempre fa gràcia a tothom.