4.11.14

PINA PELLICER, UNA ESTRELLA FUGAÇ AL CEL MEXICÀ


Ahir tenia la intenció d'anar a una associació del meu barri dedicada en gran part a la difusió de la cultura de Mèxic, tot i que fa activitats molt variades, entre les quals passis de cinema cada dilluns. Són sempre pel·lícules no comercialitzades a casa nostra, com en el cas de les de Pierre Etaix, que ja vaig comentar. Per diferents motius no hi vaig poder anar, se'm va fer tard i això que tenia moltes ganes de veure una antiga pel·lícula mexicana, Macario, entre d'altres motius pel fet que la protagonitzava la malaguanyada Pina Pellicer i perquè hi havia un cinefòrum en acabar. Però també pel fet que es tracta d'una pel·lícula singular, amb el rerefons de la mort per tot arreu i amb una atmosfera de conte meravellós i de por, al mateix temps. L'argument pertany al llibre d'un autor estrany i misteriós, Bruno Traven i sembla que aquest es va inspirar en un conte dels germans Grimm, però jo també recordo un vell llibre de rondalles catalanes on en vaig llegir una de semblant fa molts anys.
Pina Pellicer és tot un mite a Mèxic. Aquí, en general la coneixem més que res perquè va ser la parella de Marlon Brando a One-eyed Jacks, que aquí es va dir El rostro impenetrable. La seva mare de ficció era la gran Katy Jurado i el seu padrastre, el dolent de la pel·lícula però amb el seu cor tendre pel que fa a la família, Karl Malden. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment però després ha generat una mena de culte retrospectiu. 
Pellicer es va suïcidar als trenta anys, sembla que era una persona trista i depressiva. Com que el senyor Brando tenia debilitat per mexicanes, hawaianes, orientals i senyores en general, molta gent va relacionar la mort de Pellicer amb algun mal rotllo amb l'actor, cosa que jo mateixa vaig insinuar de forma malèvola i poc informada fa anys, en una entrada sobre la mort de Maria Schneider. Marlon Brando podia tenir molts pecats però la família de Pellicer ha desmentit sovint aquella història i ha insistit en el fet que fins i tot van ser bons amics.



A Pina Pellicer se le va comparar amb Audrey Hepburn, ja que sempre sembla que s'hagin de fer comparacions. A mi em fa pensar amb Pier Angeli, que també va morir de forma prematura i tràgica. Pertanyia a aquest tipus de noia poca cosa, fràgil, però amb una mirada expressiva i intensa que les càmeres sabien aprofitar molt bé. Macario  es pot veure online, a youtube, i resulta adient per aquestes dates.

Pina Pellicer pertanyia a una família d'una certa volada intel·lectual. Un seu oncle, Carlos Pellicer, va ser un poeta reconegut i valorat a Mèxic. Eren vuit germans, una de les germanes és actriu i una altra, Ana, escultora. Ana Pellicer ha estat també coautora d'una biografia de Pina, que es va publicar el 2006. La filmografia de l'actriu no és gaire extensa, Macario va ser la seva primera pel·lícula important i aquesta estranya història, tan mexicana, va ser nominada als óscars com a millor pel·lícula estrangera però va perdre davant del gran Bergman, que va guanyar amb El manantial de la doncella.

Pina Pellicer va treballar a Espanya, a les ordres de Rafael Gil, en una pel·lícula amb bons actors però amb un guió delirant, catòlic-integrista i caspós que procedia d'una novel·la d'Armando Palacio Valdés, Rogelia.  A Mèxic va fer algunes pel·lícules més, Días de otoño, El pecador. També va actuar a la televisió del seu país i a fora, com ara en algun capítol de L'hora d'Alfed Hitchcock. El pecador es va estrenar quan Pina Pellicer ja havia mort a causa d'una ingestió de medicaments i d'una depressió profunda.


Sorprèn comprovar les moltes webs i blogs on es poden trobar referències sobre l'actriu. Les morts tràgiques de gent jove i brillant acostumen a conformar mites duradors. No sabem què podia haver fet en el cinema, ara tindria vuitanta anys però sempre romandrà la seva imatge de tristor i de fragilitat juvenil en el nostre imaginari. Tot i que els mites cinematogràfics castigats per una mort prematura però que no són dels Estats Units, com és el cas de gent com Marilyn Monroe o James Dean, no siguin tan populars a nivell universal com d'altres ni generin tant merchandising, Pina Pellicer desvetlla encara moltes devocions nostàlgiques.



9 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

No la recordava, i aixó que 'el rostro impenetrable' em va agradar molt quan la vaig veure al cinema. Ja ho veus, semblava que ho tenia tot i es va suïcidar als 30 anys.

Júlia ha dit...

Francesc, sobre el tema del suïcidi ja hem debatut en d'altres ocasions, en aquests casos crec que es pot considerar una malaltia, en general hi ha una depressió greu al darrera i alguna cosa genètica que hi predisposa. El que passa és que s'acostumen a posar tots al mateix sac i cada cas és diferent. També hi pot haver desencadenants exteriors o no haver-n'hi, encara que sempre busquem explicacions a tot per quedar-nos més tranquils.

gloria abras pou ha dit...

Sobre el suïcidi -tots ho sabem- hi ha estudis molt seriosos. És interessant el que pren la figura de "Werther" com l'individu que neix i es passa la vida buscant l'excusa per poder-se matar. L'escriptor Stefan Zweig, diuen, era d'aquest tipus i, realment, no li podien posar més bé. Per cert, quin escriptor!
Quant a Pina Pellicer sempre he pensat, i és fàcil, que provenia de catalans. La recordo molt bé ja que vaig veure-li aquell rotllo distret "Rogelia".

Salutacions!

Júlia ha dit...

Glòria, però tots els estudis són parcials perquè com em va dir un metge, del coll cap avall encara hi entenem una mica però del coll cap amunt estem a les beceroles. Zweig es va trobar amb un món que s'enfonsava i no és estrany que prengués aquella determinació, el pitjor és que va arrossegar amb ella una noia jove i amb molta vida pel davant.

Pîna Pellicer pel que he llegit era depressiva, molts suïcidis juvenils van lligats a depressions però de depressions n'hi ha de moltes menes.

Oliva ha dit...

NI LA RECORDAVA,I MIRA QUE TINC FAMILIA A MEXIC,FINS UNA NORA MEXICANA,PERO AQUESTA POBRETA NENA..VES A SABER.UN NOI DEL MEU CARRER,ES VA MATAR,FA UN ANY,TENIA 22 ANYS,VA DEIXAR UNA NOTA DIENT QUE TENIA PRESA PER VEURE A DEU...QUINES COSES¡¡¡

gloria abras pou ha dit...

La mevas informació prové del llibre que va escriure la primera Frau
Zwan a qui també convidava a desfilar. És un tipus conegut com "suïcidi mòrbid" i no és res més que l'atracció per la mort.
Ja saps que res se sabria del cos si no se sabés alguna cosa del cap. En conjunt se sp poc però s'estudia, s'estudia...

Júlia ha dit...

Oliva,hi ha casos molt estranys.

Júlia ha dit...

Glòria, és curiós que en el seu llibre memorialístic gairebé ni menciona les seves dones. Cert que cada dia se sap més, sobre això i sobre moltes coses.

Júlia ha dit...

Recordo que una vegada, crec que era la dona de l'escriptor Gabriel Celaya que feia broma sobre el fet que el seu marit proposava suïcidar-se junts quan ja fossin vells i ella li deia: ¡suïcidate tú! Es clar que no ho va arribar a fer