24.12.14

AQUESTA NIT ARRIBEN ELS FANTASMES DE BONA VOLUNTAT

1935

1938
1951


1901


Ahir vaig anar a escoltar una coral on cantaven un parell d'amigues meves. Aquest any, en lloc del recital tradicional de cançons adients a les festes, van oferir una mena de cantata amb el fil conductor de la Cançó de Nadal de Dickens. L'any passat també vaig anar a una lectura una mica dramatitzada del conte, feta per Jaume Comas i Enric Majó. La història dels tres fantasmes i l'avar reconvertit és ja un clàssic popular i n'hem entomat més versions que no pas de La Ventafocs. 

En teatre, fa molts anys, en vaig veure una versió interpretada per Joan Capri que no era res de l'altre món. El cinema ha fet seva la història i hi ha infinites versions, mudes, sonores, en blanc i negre, en colors, musicals. La veritat és que la història té la seva gràcia, sempre emociona encara que sapiguem de sobres que acabarà bé. Algunes de les seves antigues i encisadores versions en cinema es poden trobar a la xarxa.

Quan anava a escola de vegades ens passaven alguna pel·lícula, en diades assenyalades. Eren ja pel·lícules molt antigues, del temps de la infantesa dels meus pares, fins i tot ens n'havien passat de mudes, d'aquelles en capítols, de tot, vaja. I, és clar, Charlot, el gras i el prim, Harold Lloyd. Sense cap pretensió més enllà de tenir-nos entretingudes de forma honesta vam arribar a fer una mena de cursos informals de cinema pretèrit. 

Una vegada vaig veure allà, de petita, una versió del conte de Dickens. No sé si devia ser la versió del 35 o la del 38, era en blanc i negre i em va fer molta por. El conte té un costat fosc, sobretot en el moment de la visita del fantasma del futur, i recordo que em va fer basarda de veritat l'escena en la qual gent estranya es reparteix la roba del difunt Scrooge o la visió del cementiri. En castellà van traduir sempre el Bah, Humbug pel divertit Paparruchas i en català han optat per Romanços!

Dickens dóna en la seva literatura una imatge gairebé santificada però com d'altres escriptors va tenir ombres profundes en la seva vida i unes de les més atapeïdes provenen del seu tracte amb la dona, qui en morir va tenir l'esperança que el món, en conèixer la seva correspondència dels anys bons, sabés que ell l'havia estimada en algun moment. Com Tolstoi, es va atipar de fer criatures a la senyora per després plànyer els canvis d'humor i de caràcter de la dama. Els grans homes, en general i amb poques excepcions, acabaven la seva vida de parella amb alguna noieta més i més jove cada vegada. Una variant actual de l'home brillant i egoïsta és la combinació: primer matrimoni-fills, abandonament número u, segon matrimoni-no vol tenir més fills, abandonament número dos, tercer matrimoni amb joveneta i nova criatura quan la pobra número dos ja no es troba en edat de concebre. Hi ha un cert component de vanitat i immaduresa en aquests homes grans -o vells- que rumbegen de noieta jove. 

És relativament fàcil per a un home brillant, escriptor, actor, músic, professor d'universitat, enlluernar jovenetes, fins i tot sense entrar en el tema dels diners o dels avantatges que pot representar un home amb poder per a una noieta anònima i ambiciosa. Hi ha qui em diu que les dones amb poder també ho fan, en l'actualitat, tot això, però crec que, com de maltractadores, n'hi ha moltes menys. També hi ha moltes menys dones amb poder efectiu malgrat que els temps estan canviant i que duri.

Al menys les dones abandonades d'avui dia s'estalvien un munt d'embarassos, comparades amb les d'abans. Encara em sobta trobar biografies d'aquests senyors, alguns dels quals com ara Dickens i Tolstoi, amb idees de fraternitat universal molt boniques, on es critica aquestes dones sacrificades, que es van passar la vida parint. Sorprèn que grans i intel·ligents dones, fins i tot dones que podien haver assolit una certa independència econòmica amb els seus propis mitjans, fins fa quatre dies, acceptessin ser l'ombra i el suport del marit, una mena de crossa pràctica, i, a més a més, anessin portant criatures a aquest món de mones un any sí i un altre també, criatures que de vegades, quan anaven mal dades, s'emportava també el marit. I encara bo si algunes d'elles tenien dida i dona de fer feines, vaja. En ocasions el suport de la dona multipartera era inclús econòmic, com en el cas de Clara Schumann, per dir-ne un de ben conegut. Però a tocar de casa en tenim molts exemples.

Una cosa, ja ho sabem, és la literatura -o la música, la pintura, el teatre, el cinema o la filosofia, àdhuc la política- i l'altra, la vida. I una cosa és un conte i l'altra, la realitat. Els fantasmes del Conte de Nadal haurien de visitar de tant en tant algun personatge del nostre present per mostrar-li què havia estat, què volia ser, què és avui i què pot ser demà. Aleshores, pel matí del dia de Nadal, els defraudadors i els acaparadors de capital, els polítics més o menys corruptes i un munt de gent diversa, ja situada en la tercera edat, es llevaria amb un esperit generós i repartiria els seus béns i regalaria pisos als desnonats. Potser n'hi ha algun cas però deu ser l'excepció. No és estrany que el cinema també n'hagi fet alguna sàtira, ep.

De tota manera la reconversió literària  i emotiva del vell Scrooge sempre ens toca una mica la fibra sensible. El conte, en les seves nombroses versions, ha sofert remodelacions inexplicables, retalls absurds i lectures diverses no sempre afortunades, què hi farem. Tampoc no és el mateix anar a veure el musical Mar i cel que contemplar-ne o llegir-ne la versió original de Guimerà, avui molt poc coneguda pel gran públic. En el cas de Dickens, però, en ser tan popular compta amb edicions acurades que respecten l'original.  Dickens no va partir del no res, sinó que va rebre moltes influències de tot tipus que han estat estudiades pels experts.

Les versions en cinema sonor més antigues van comptar amb grans actors que avui recorda poca gent per aquests verals, Reginald Owen, en la de 1938, Seymour Hicks en la de 1935, Alastair Sim en la de 1951. Grans actors britànics, d'una terra on sí que se'ls recorda i valora, al menys en determinats àmbits culturals.  Hi ha també versions diverses del conte fetes a molts països i en moltes llengües, una de les hispàniques més populars va ser la de Tamayo, el 1947, amb Jesús Tordesillas fent el paper principal.  També tenim un Scrooge-Tio Gilito, un Scrooge-Barrufet i em temo que molts més que no conec o que no he trobat. Per als bons il·lustradors el conte també ha estat una mina, una gran font d'inspiració. L'espai de novel·les que fa anys tantes alegries ens va donar també en va oferir una versió, protagonitzada per Luis Prendes.

La plasmació de l'esperit nadalenc en una ànima a tocar del desastre sembla precisar d'elements sobrenaturals, en aquest cas de fantasmes i en els d'una altra faula nadalenca més moderna però imprescindible, It's a Wonderful Life, d'un àngel entremaliat. Malauradament avui no hi ha prou àngels ni prou esperits, si és que n'hi ha cap, per arranjar els mals de món, les penes de la gent de bona voluntat o l'avarícia dels cobdiciosos. 

8 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

que bello es vivir!

Miquel ha dit...

Un abrazo.
Feliç Nadal ¡

Enric H. March ha dit...

Dickens em proporciona el millor retrat del Nadal. Tota la bondat del seu conte no es pot separar dels ambients tèrbols i miserables en què se situen les seves històries. El millor exemple que el Nadal és un territori ple de fantasmes que cal gestionar.

Bones festes i bon any, Júlia!

Júlia ha dit...

Francesc, amb peles, salut i gent bona al volt, no està malament de tant en tant.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!

Júlia ha dit...

Enric, i els fantasmes s'apleguen més aviat per Nadal que per Tots Sants.

Ramon ha dit...

Júlia: amb la meva millor voluntat: Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon, igualment!!!!