23.12.14

EL CINE MALDÀ, EL PÚBLIC I LES LLÀGRIMES DE COCODRIL



M'ha arribat per email una carta on els responsables del cinema Maldà fan una crida al públic ja que sembla que no acaba de funcionar perquè, en general, hi va poca gent malgrat la bona programació i les moltes ofertes existents. Si en algun moment ha de tancar, cosa que espero que no passi, i en el seu lloc hi posen alguna botiga de poca-soltades, com és habitual en els darrers anys, sobretot per aquest centre històric de Barcelona que ja fa ens fa plorar als nostàlgics amb alguns anys al damunt, sorgiran veus planyívoles sobre tot plegat i de condemna als poders municipals que fan possible tantes desaparicions i reconversions lamentables. Moltes vegades els qui més ploren són aquells que menys van ajudar al sosteniment d'allò que es perd de forma definitiva.

Al senyor Badenas, historiador del meu barri del Paral·lel quan aquells indrets no estaven encara de moda, li vaig sentir dir una vegada, en una xerrada i amb tota la raó, que si tots aquells i aquelles que s'esquinçaven les vestidures amb el tancament del Molino hi haguessin anat un parell de vegades l'any el negoci hauria funcionat molt millor i potser no s'hauria arribat a aquell trist final. El Molino ha ressuscitat però no és allò que havia estat, de forma inevitable, i no sé si té l'èxit previst tot i que veig que va funcionant.

Les Galeries Maldà, en general, eren un lloc encisador fa anys. Ara no sé què són, han desaparegut les botigues antigues, amb alguna excepció notable, com ara la de la clínica de nines, un miracle, i encara hi ha establiments tancats. Pleguen les dues antigues botigues de música de la Rambla, les joguines Miranda i un llarg etcètera d'establiments tocats a fons per les lleis que regulen els lloguers. Tot ha de canviar, és clar, potser no s'hi pot fer més. El pitjor és que la majoria de vegades el canvi d'orientació comporta destralejar l'interior i l'exterior i no acabo d'entendre com en ocasions l'ajuntament posa tantes restriccions a determinades remodelacions i en d'altres fa moixoni i permet que records i elements diversos es facin miques d'un dia per l'altre. 

Els canvis són relatius, els nostres avis i besavis en van veure molts i tampoc no devien ser del seu gust. Penso en l'obertura de la Via Laietana, en la construcció de l'Eixample, en els canvis soferts pel Passeig de Gràcia. Hi ha canvis necessaris i d'altres que més aviat responen a l'especulació i l'afany de lucre de determinats poders els quals, si cal, ja compten amb gent de prestigi que ens lloarà les novetats quan toqui. Quan era petita el meu avi comprava el Destino i jo me'n llegia força articles i recordo que sempre planyien pèrdues i tancaments barcelonins. Quan el senyor Espinàs escrivia a l'Avui també havia incidit en aquest tema, comparant Barcelona amb París, ciutat més conservadora d'establiments i espais, tot i que també ha patit de modernitat en aquests darrers anys i allà també hi ha qui es queixa de tanta cadena de moda. Tinc la percepció -tot i que quan vius en una ciutat aquestes percepcions són molt diferents de les que tens quan hi vas de visita- que, per exemple, Madrid, ha estat més respectuosa, malgrat els canvis, amb els seus carrers vells i amb botiguetes encisadores. Però les comparacions sempre són odioses i subjectives.

De vegades parlem alegrament, sobretot la gent gran o vella, de coses de tota la vida però aquesta vida és la nostra, és clar. Els qui són joves o infants ara creixeran amb un altre panorama i algun dia també es queixaran de les pèrdues i de les transformacions. De tots els canvis en el paisatge el més lamentable i irreversible és el de la gent, ens anem deteriorant i un dia desapareixem, restem en la memòria de la gent que ens va estimar i conèixer durant una temporadeta i després, res, com si no haguéssim viscut. En tot cas tan sols comptem amb el present, fràgil i enganyós, subjectiu i lligat a l'experiència de cadascú. Les festes de Nadal provoquen en nosaltres sentiments contradictoris i tan sols resulten absolutament divertides i entranyables durant la infantesa o quan hi ha infants a casa o a prop. No hi ha res millor per gaudir del que sigui que no tenir, encara, un passat sòlid. Allò de no tener años once y no pensar en mañana, vaja.

En tot cas, sempre ens quedarà, encara, el cinema, entre d'altres distraccions, per tal de viure altres vides i passar una bona estona. Si podeu, aneu al Maldà. I a d'altres cinemes d'aquests una mica alternatius, que estan fent un gran esforç per tal que les pel·lícules interessants no siguin flor d'un dia. Un dels problemes d'aquestes sales és que has d'estar mirant la programació i els horaris sovint, com a la Filmoteca. I això fa que de forma inevitable se t'escapin moltes perles. Però al menys, si un dia han de tancar, tindrem la consciència una mica tranquil·la i potser les nostres llàgrimes no seran de cocodril, com les d'aquells que no sabien ni de quin color eren les butaques però que després encapçalen sorolloses reivindicacions emprenyades.

El Maldà, fa anys, tenia molt de públic. Era dels pocs que va oferir encara, fins a principis del dos mil,  sessions contínues i programes dobles. Van començar a fer-li la punyeta amb el tema de què no complia no sé quines condicions i ja no va ser el mateix i va haver de tancar. Després, durant un temps, van explicar que hi volien fer cine indi (indi de l'Índia, Bollywood i coses així), alternant la programació amb pel·lícules recuperades però allò va durar quatre dies. Té una història plena d'anècdotes i curiositats, molt interessant, com ara la de la famosa capella del temps de la guerra civil. En el Círcol Maldà, entranyable teatret, hi he vist coses molt interessants i va funcionant, de moment i que duri. En tot cas, potser al Baró de Maldà no li agradaria gens ni mica que haguessin remodelat casa seva amb tants canvis o que a la veïna església del Pi, segons horaris, hagis de pagar per entrar-hi. O potser sí, ningú no ho pot saber.


8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

La sola idea d'anar a un cinema que està en un pis d'un palau ja hauria de ser prou atractiu.

Jo crec que s'hauria de provar si funcionarien les sessions matinals de cap de setmana per al públic infantil. Jo diria que els nens ja no saben com és un cinema normal, on l'entorn forma part de l'escenificació.

Júlia ha dit...

Enric, en alguns llocs han fet provatures. A la Filmoteca funcionen força bé les sessions infantils, crec que són els dies de festa a primera hora de la tarda, en general, i hi veig molt d''ambientillo', quan tingui la néta més gran li portaré i opinaré.

El Maldà té aquest encant del palau i l'ombra dels qui hi van viure, els seus esperits deuen vagar per allà.

Anònim ha dit...

A mí també em va arribar un correu on s'explicava la delicada situació del cinema Maldà, dient a més a més que es vendrien uns paqs. de entrades i que es podrien fer servir fins a mitjans de Juliol del 2015. No sé en realitat qué s'en sap de tot aixó. Valdria la pena esbrinar-ho.
Núria



Ricard Masferrer ha dit...

A gairebé ningú li agrada veure desaparèixer llocs i racons que ens són significatius, però és així i sempre ha estat així. Hi ha poc a fer, els temps canvien i els espais també, ens agradi o no.

Oliva ha dit...

QUINA LLASTIMA¡¡¡,AQUI A HORTA,TAMBE HAN TANCAT LES MULTI-SALAS,I EL MAGNIFIC VIDEO CLUB,ON SI PODIA TROBAR QUASI TOT...UNA MERDA¡¡¡

Júlia ha dit...

Núria, aquest correu és una crida per tant que la gent hi vaig, la millor ajuda que poden tenir, sobre això del pack, fan moltes ofertes, no les sé exactament.

Júlia ha dit...

Ricard, efectivament és així, però sovint qui més plora és qui més ha oblidat allò que enyora.

Júlia ha dit...

Oliva, tot canvia i potser no s'hi pot fer res, el que passa és que de vegades allò nou és una bírria.