16.12.14

L'OMBRA DEL DESTÍ I EL BIGOTI DE MENJOU





Verree Teasdale argentina Revista AD.jpg
Una excel·lent entrada -com totes les seves- de l'Enric H. March sobre la televisió i els ploms que es fonien m'ha fet recordar de nou els temps en els quals anàvem a contemplar els programes de la tele a casa dels veïns del davant de casa, que van ser els primers de l'escala en disposar d'aquella meravella. De vegades penso en la paciència dels veïns i el mèrit que tenia el seu acolliment tot i que també hi havia un punt de vanitat en la exhibició de l'aparell. La meva mare i jo hi anàvem cada vespre i els diumenges ens aplegàvem allà unes quantes criatures per veure el Rintintin i les marionetes d'Herta Frankel.

La mestressa de la casa i la seva mare aprofitaven la vetlla televisiva per cosir camises, cosa que vol dir que tot i ser una família privilegiada treballaven d'allò més. El marit de la mestressa se n'anava a dormir, suposo que s'havia de llevar aviat. Les dames es feien un cafè i aquella olor del cafè en un vespre humit, fresc i barceloní, tot i que he perdut una mica l'olfacte amb el pas dels anys, encara m'evoca aquelles nits inoblidables. Jo aprofitava la contemplació dels programes i sèries per estudiar-me les lliçons de l'escola, car sempre he tingut capacitat per fer dues o més coses a la vegada, tot i que avui hi ha experts que asseguren que això no és possible. Fins i tot he de dir que em quedaven més al cap les lliçons que m'estudiava davant de la televisió o escoltant la ràdio que no pas aquelles que intentava retenir enmig d'un avorrit silenci recomanat pels pedagogs experts.

Emetien de nit, en aquells primers temps de la tele, una sèrie que es deia La sombra del destino. La presentava l'Adolphe Menjou i per això penso que devia tractar-se d'una que en anglès es deia Target. Era habitual i encara ho és, -tot i que més aviat pel que fa a documentals-, que actors famosos presentin coses de la tele. La televisió va fer canviar moltes coses i va acabar amb el cinema típic de barri, tot i que de forma lenta. Avui també la televisió i el cinema estan canviant, amb tot això d'internet i les xarxes socials però moltes vegades per copsar el valor dels canvis cal tenir una perspectiva distant i una mica objectiva, si pot ser.

No recordo gran cosa d'aquella sèrie, eren històries inquietants en las quals, al final, algun esdeveniment imprevist donava la volta a la truita, com qui diu. No eren de terror però sí de por, en tot cas feien posar una mica nerviós. L'Adolphe Menjou, a més a més de presentar-les, actuava en algunes d'elles. En la presentació sortia una mena d'ombra sinistra que a mi em recordava un anunci que es veia per les carreteres, crec que d'alguna beguda, i de l'estil d'aquell tan popular del Nitrato de Chile. 

Menjou era ja aleshores un actor de l'època dels meus pares. La meva mare en recordava moltes pel·lícules que jo no he arribat a veure mai. Havia cursat estudis militars i havia estat capità a la Primera Guerra Mundial. El seu físic va fer que gairebé sempre fos un bon secundari de luxe. Va superar l'època del cinema mut, el pas al sonor, que amb tantes glòries del passat va acabar de forma dràstica. Malauradament la seva bona tasca d'actor va queda emboirada per la seva actuació durant la cacera de bruixes, ja que era un furibund anticomunista i un carca de categoria. Aquest tarannà va fer que tingués discussions sonades amb gent més progressista, com ara Katherine Hepburn i a la llarga el va perjudicar en el camp professional.

És ben curiós el fet que enguany un dels seus papers més recordats sigui el de Paths of Glory, una pel·lícula magnífica que millora amb els anys i que sempre serà actual. És clar que hi fa, com si diguéssim, de dolent, però és una de les pel·lícules més progressistes i crítiques amb l'estament militar que he vist mai. Els papers de militar li anaven molt bé, a causa de la seva formació i el seu aspecte. La seva darrera aparició en cinema va ser fent de rondinaire entranyable a Polyanna. 

Menjou va estar casat tres vegades. La segona dona va ser una bona actriu del cinema mut que va morir relativament jove i va tenir una vida complicada, Kathryn Carver.  La tercera i definitiva, amb la qual va viure fins que va morir, l'any 1963, a causa d'una hepatitis,  va ser Verree Teasdale, un nom que avui probablement recorda poca gent. Teasdale es va dedicar de gran a la ràdio i després al disseny de vestuari. Va sobreviure vint anys al seu marit i va morir el 1983. La parella va adoptar un noi.

Menjou, tot i que ningú no pot negar les seves idees, va ser també una mena de boc expiatori en acabar aquella època lamentable i es van ficar molt més amb ell que no pas amb d'altres, com sol passar sovint i darrerament n'hem tingut un exemple proper, tot i que en un context molt diferent, amb això dels impostos i el Noi de Cervera. 

El seu bigoti, típic dels anys 20, es va convertir en un estereotipus de l'home anticomunista, ric i menyspreable, sobretot a l'Alemanya de l'Est i va generar fins i tot una expressió que avui s'utilitza en contextos més aviat irònis, Menjou-Bärtchen. L'any 1947 va escriure la seva autobiografia i la va titolar It Took Nine Tailors, que ja ho diu tot sobre la seva fama d'elegant i presumit, li va prologar un altre bigoti històric, Clark Gable, poca broma.

La meva mare sempre parlava de Menjou com d'un senyor elegant i fi i un gran actor però no desvetllava passions femenines abrandades i virtuals com Clark Gable, això no. L'atractiu de Gable encara em resulta un veritable misteri hores d'ara, la veritat. Pel que fa a la ideologia de Menjou, en el camp del cinema, de la literatura, de la música i del que sigui hi ha gent doctrinària que voldria que els de dretes fossin infumables i els d'esquerra una meravella, però això no sempre és així car els dons de la natura es distribueixen de forma atzarosa i potser injusta. Cadascú intenta silenciar i amagar les virtuts dels de l'altra banda, de vegades sense sortir-se'n, és clar. 

Els nostres veïns privilegiats amb els anys van canviar de barri, com era d'esperar, i se'n van anar a viure cap a la Infanta Carlota. És curiós que en una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, uns veïns d'escala que milloren també s'acomiaden de la resta perquè se'n van a viure a la mateixa avinguda que els meus veïns. Deien que aquella seria la gran zona de Barcelona, amb els anys, i tot i que no està malament no ha resultat ben bé així. Aquelles magatzems que amb tant de bombo es van inaugurar, els Sears, van durar quatre dies.

Els veïns tenien dos nens de l'edat del meu germà, molt espavilats,  que venien sovint a jugar a casa nostra i que avui deuen tenir uns seixanta anys. Amb el meu germà jugaven a moltes coses relacionades amb la televisió, per exemple a Bonanza i cadascú era un dels personatges i ningú no volia ser el grassonet, que crec que es deia Hoss. Tot passa i tan sols en resta una olor subtil de cafè nocturn que de tant en tant ens evoca aquesta mena de fets i de personatges.


2 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

a l'escala de casa abans de tenir la tele nosaltres no en tenia ningú, recordo que anàvem a veure-la a l'aparador de Radio Grau. La primera tele a casa va entrar quan jo tenia 11 anys iu si recordo que a banda QUE HI HAVIA MOLTES INTERRUPCIONS, no anàvem a dormir fins que sortia el Paquito a desitjar-nos bona nit. La seri aquesta de l'Adolphe Menjou no la recordo.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, deu ser prehistòrica, aquesta sèrie, i aquí devia arribar que ja tenia uns quants anys, a les beceroles de la tele hispànica. A l'aparador de les cases de ràdios es mirava la tele i fins i tot havia vist dones que anaven a plaça i escoltaven la novel·la, de passada.