3.1.15

COM TROBAR FEINA ENSENYANT A TROBAR FEINA


Crec que el problema més important d'avui és l'atur. Encara que molts joves i no tan joves rebin ajudes de la família, dels jubilats amb pagueta sobretot, o s'ensopeguin de tant en tant amb feinetes en negre, la base de la dignitat humana és la independència econòmica lligada a una activitat útil i constant. La dona va començar a remuntar socialment quan va rebre un sou. Fa uns dies mirava pel segon canal un reportatge excel·lent sobre el tema de l'agricultura i la ramaderia intensives i els seus abusos i despropòsits. Un vell agricultor francès expressava el seu disgust sobre com s'havien fet canviar uns conreus i unes pastures que no havien donat resultat, gràcies als expertes, i com durant anys s'havia viscut de subvencions. Les subvencions en temps de vaques grasses han corromput moltes dignitats a tot arreu. 

L'atur no és d'ara, fa anys que belluga i també molta gent es va aprofitar del tema de l'atur en èpoques passades i més esponeroses malgrat tot. Vaig conèixer molta gent que tenia dos sous, el de l'atur i un altre, i també joves que agafaven un any d'atur com qui agafa vacances. Avui tot ha empitjorat i moltes persones ja no tenen res, ni feina en blanc ni atur ni feina en negre. Les coses no semblen tan dolentes si ens guiem per la visió de la bogeria consumista de les festes. Encara que es vengui menys es ven força i es menja també en excés. L'escassedat actual, comparada amb la que hi ha en d'altres parts del món o en la dels nostres pares i nosaltres mateixos, de petits, faria riure avui als avantpassats de classe obrera.

En èpoques de crisis, però, hi ha feines que remunten. L'estraperlo va florir en temps de gana. Sempre hi ha qui fa l'agost quan van mal dades. Fa molts anys, quan hi havia un gran nombre de conflictes laborals, un familiar meu m'explicava com la dona d'un advocat conegut, el qual s'havia dedicat al tema, li assegurava en privat, contenta, que quan pitjor anava tot, millor anaven ells. 

Un tema interessant per trobar feina gràcies a què no hi ha feina han estat i són encara els cursos i cursets per als aturats. Aquests cursets han estat, a més a més, una gran font de corrupció i embutxacaments diversos inclús per a gent dels sindicats, cosa absolutament lamentable i que ha generat una desconfiança progressiva vers uns sindicalistes que són pràcticament funcionaris i vitalicis. 

En països en els quals ens voldríem emmirallar de tant en tant, com ara Dinamarca, dels cursos i cursets de formació per a aturats en surts amb una feina segura, aquest és el seu sentit, i així hauria de ser, potser n'hi hauria menys però serien efectius. Recordo haver llegit un article en el qual una dona danesa gran explicava com feia d'administrativa, va perdre la feina i la van formar per a l'assistència geriàtrica. En acabar el curs tenia feina assegurada. Anar fent cursos i cursets que a l'hora de la veritat serveixen de poca cosa, molts dels quals, a més a més, són mediocres o fluixets, no serveix per a res. Bé, sí, serveix per a donar feina als qui imparteixen cursos i cursets i també per ajudar a fer calaix a determinades empreses quan són elles qui els munten. I serveix per a desanimar encara més els pobres aturats que veuen com passa el temps i la feina no arriba, malgrat tants esforços i tants rotllos escoltats en els cursos i cursets.

Una nova tendència laboral per a aprofitar-se dels qui no tenen feina és tot això del coaching, activitat que, amb algunes excepcions serioses, ja que de tot hi ha a la vinya del Senyor, sovint consisteix en remenar fum i amollar consells d'estar per casa, ben elaborats i explicats amb mots nous, anglosaxons i fins. Un nou llenguatge dels bruixots com tants que se'n fan i desfan. Per la ràdio i la tele escolto sovint els que s'hi dediquen i em sembla ben bé que estan venent el retaule cervantí o el vestít de l'emperador del conte d'Andersen. 

Hi ha cursos on t'expliquen com fer currículums, com vendre la teva imatge, com actuar en una entrevista. Després de fer el que diuen hauries de trobar feina i, si no en trobes, reclamar als dels cursets o el coaching i que t'indemnitzin. Hi ha moltes professions en les quals sembla que els resultats no compten o que ningú fa mai examen de consciència quan les coses que t'havien dit que sortirien d'una manera surten d'una altra. Hi ha molts aprofitats per tot arreu, vaja.

En el camp de l'educació, de l'art, de la medicina, del periodisme, de la política i de tantes coses existeixen i es renoven aquests llenguatges dels bruixots, convincents, de vegades dogmàtics. Si fem això passarà allò i si no ho fem bé, no sortirà bé. Malauradament molts abusos no es denuncien perquè els afectats tenen prou feina a buscar feina i no es volen enfadar amb ningú ni tancar cap porta. Els del coaching laboral si volen ajudar, haurien de fer cursos de com coachingitzar els altres i així es podrà conformar una mena de piràmide, d'aquestes de venda, que també han generat tants negocis estranys. 

Amb els anys et vas tornant escèptica i el pitjor és que observes trajectòries de determinats personatges els quals has vist canviar i evolucionar i que de sobte són objecte de lloances diverses o te'ls trobes a tot arreu, sobretot a les tertúlies televisives i radiofòniques, una altra font d'ingressos per a molts i moltes. O bé impartint cursos de coses d'aquestes. Oh, però si és aquell, aquella... Una condició per a ser tertulià hauria de ser romandre a l'atur i no tenir més ingressos que allò que et paguin per a aquestes activitats mediàtiques. Sembla que allò de les incompatibilitats només funciona per a segons qui. Però és que fins i tot quan un aturat va a una tertúlia de la tele o de la ràdio a explicar les seves experiències, de forma puntual, em temo que no cobra. 


15 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Diuen que quan no hi havia crisi, o bé fa temps, si volies feina en tenies a l'acte. En canvi, en temps de crisi creix l'explotació. I passen coses com que es consideri els treballadors "matxaques intercanviables".

Júlia ha dit...

De fet, Helena, la plena ocupació va ser cosa dels seixanta, per això la gent de la meva edat la recordem, però abans no era així i a partir dels setanta ja va anar minvant la cosa. El que passa és que els nivells d'ara són absolutament escandalosos i encara més si els comparem amb els d'altres països europeus. El pitjor és que els contractes són abusius, breus, i no s'haurien de permetre contractes que durin setmanes o un mes, per exemple, en això hi podrien fer alguna cosa els sindicats, si funcionessin, però sovint defensen més aviat les paguetes de Nadal dels funcionaris que aquestes situacions tan lamentables o a aquells que no treballen.

Júlia ha dit...

Les vagues, per exemple, són avui una eina per als qui ja treballen i ho fan en gran empreses, pels funcionaris, els treballadors precaris ho tenen molt magre per unir-se i lluitar, la veritat. Es fan servir eines de lluita que pertanyen al segle XIX i semblen inqüestionables però tot s'hauria de revisar a fons, en debats seriosos i eficaços

Miquel ha dit...

Hemos tenido tres crísis grandes, y esta que es ya peredne.
1975, a la muerte del cabo. 1982/3, la del petróleo. Y 1993, cuando se acabaron las olimpiadas, por el exceso de mano de obra que quedó de aquello.
Esta empezó en el 2008 debido a la burbuja inmobiliaria. Pero esta está situada dentro del contexto de Europa, ya no es sólo España. Ya no podemos devaluar para ser más competitivos. Y no fabricamos nada, absolutamente nada para vender y exportar.
Por lo tanto, sólo podemos devaluar el salario del obrero y comprar productos que estén dentro del alcance de nuestro bolsillo, que son los chinos o los hindues. Con lo que aún agravamos más la producción de casa al no haber venta interior de lo poco que se produce.
¿ Vale lo mismo un euro alemán que un euro español, o griego ? No, porque el PIB de cada país es diferente, sin embargo al cambio monetario da igual. Otro error.
Por otro lado, la burbuja hizo que viniera mucha mano de obra sin cualificar para la construcción, que a su vez trajo familia (hijos y padres). Estos son receptores de ayuda (Sanidad y Educación, Servicios Sociales) pero no pueden colaborar en su mantenimiento, dado que es paro estructural (personas con escasa preparación académica) y el obrero que ahora se requiere es preparado (lo mínimo el inglés para sector servicios -camareros, recepcionistas...)
A este paro estructural, 12/15% de la población activa, se le ha de sumar el envejecimiento de la población (nadie contrata a una persona mayor de 58 años si hay una de 30 dispuesta a ganar lo mismo) y te encuentras con un 5% de población abocada a estar sin trabajo hasta los 65 años.

Miquel ha dit...

Y así nos encontramos con un panorama desolador.
Cómo tampoco invertimos en I+D, los científicos jóvenes que salen de la Universidad se van a buscar la vida a otros lares. Y así sigue envejeciendo más la población.
Resumiendo, esta crísis ya es peredne, porque los salarios son bajos y las cotizaciones también lo son, con lo que la SS recauda poco y mal.
Los mileuristas no llenan las arcas. La clase media está desaparecida y los ricos no cotizan en España porque tienen medios de hacerlo en otros países (Andorra, Suiza, Gibraltar sobre todo).
¿ Qué nos queda ?.
Volver a la moneda de cada país y todos a la una, para poder jugar con ella. Volver ha hacer renacer la pequeña industria (Ossa, Montesa, Sangla, Ducatti, Rieju, Ebro, Seat, Avia, Pegaso, Bultaco, Kelvinator, Elbe, Vanguard, Inter, Odeon, Santana en mecanica, así en todas las industrias...)Volver a fabricar componentes auxiliares. Volver a instaurar el aprendizaje a partir de los 16 años, si 16 años y abrir escuelas de Trabajo para las oficialias...
Perdón por la extensión.
salut

Enric H. March ha dit...

Amb això de la feina passa com amb els estudis. Abans la gent s'espavilava més. Ara, vinga fer xerrades per orientar els estudiants de secundaria cap allò que podrien estudiar i el seu futur laboral. I amb els aturats i els reciclatges laborals, el mateix. És ben curiós que s'hagi convertit en una feina orientar els que no en tenen. O la gent està cada cop més desorientada o ja va bé que ho estigui.

Júlia ha dit...

Miquel, es triste y brutal reconocerlo pero se afirma que si los me más de sesenta desapareciésemos la crisis se acabaría. Vivimos demasiado,me temo.

Júlia ha dit...

Enric, jo crec que ja va bé que hi estigui i a més a més tenir el jovent entretingut fent cursos i màsters dóna feina a la 'casta acadèmica' parafrasejant aquests de la cueta. I té els jovent distret.

Miquel ha dit...

Y esa afirmación que nos das, JÚLIA, ya la hizo el Boi Ruiz, al que yo llamo el Boi Ruin.
Esta zaruyega garrampinaire de casa bien, se atrevió a afirmar que las personas vivíamos demasiado debido al éxito de nuestra sanidad (sic), dando a entender que la sanidad es demasiado complaciente y generosa con aquellos que ahora nada más ocasionamos gasto.
Tu y yo, y muchos más sabemos que hoy por hoy una persona con 60 años puede trabajar y ser rentable, a diferencia de hace medio siglo en donde era casi imposible llegar a cumplir 60 años.
En fin. Salut ¡

Júlia ha dit...

Miquel, no ha sido el primero ni el único. Se puede trabajar pero no hay trabajo, vaya paradoja. Y una cosa son los sesenta y la otra las edades avanzadas a las cuales se llega, a veces con ayuda de esa medicina abusiva que así también tiene trabajo asegurado, un debate pendiente todo ese tema.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El segle no ha canviat només pel canvi de centena, més aviat ho ha fet pel canvi de paradigma.
I a un nou paradigma no li escauen receptes antigues encara que alguna resulti aprofitable. El problema és que l'esdevenidor, com el camí, no se sap on va i s'ha d'anar fent amb errors i marrades.
Guanyaríem molt només amb un sol pas, que comportés la disminució de la poca vergonya -transversal- de la societat, carent de tota ètica.
Però, com diuen els castissos "ahí es nà".

Ramon ha dit...

Efectivament l'atur és el gran problema i sembla que ni polítics, ni empresaris, ni sindicats ni financers tenen bones idees per solucionar-ho. Potser estaria bé que aquests "experts" s'informessin de com s'ho han fet a Guissona:
"Guissona, un municipi de la Segarra, només té el 4% d’atur. La presència del Grup Alimentari Guissona permet que el poble, amb més del 50% d’immigració, visqui al seu propi univers".

Ramon ha dit...

...El desenvolupament i evolució del model cooperatiu ha aconseguit que milers de persones tinguin una feina digna, i que en aquest periode de crisi, no solament l'hagin conservat, sino que la plantilla, d'unes 4.000 persones s'hagi incrementat. Estem parlant d'un grup empresarial agropecuari de nivell europeu.

Júlia ha dit...

Xiruquero, difícil, efectivament, però sempre ha de quedar l'esperança.

Júlia ha dit...

Ramon, és tot un model, la seva gestió, és veritat.