15.1.15

DIÀLEGS IMPOSSIBLES I COSES QUE PASSEN AL MÓN MENTRE JO DORMO


Manllevo aquesta fotografia de la premsa, si els xicots fossin més jovenets semblaria feta a una escola, a un institut, nois, feu les paus, doneu-vos la mà, un petonet, au, no us enfadeu. Aquestes reconciliacions pactades i sota la supervisió de la professora obvien que no sempre les dues persones són gairebé mai igualment culpables del conflicte. Jo tenia un alumne que fotia castanya al company i quan veia que jo el mirava se li acostava, li feia un petó i li deia: perdó, perdó, ho sento, ho sento. 

També recordo un altra criatura, al càmping, que un dia va carregar-se un pobre pardal d'un cop de pedra i després el va recollir de terra amorosament i la seva mare, a la qual no vaig voler desenganyar aleshores, tot i que ara potser ho faria, em va dir, amb emoció, oh, li agraden tant els animalets, ja ho veus, ha recollit aquest que estava ferit. La innocència infantil és un gran miratge en el qual ens agrada creure i la societat dels infants és un reflex de la dels adults, no és que els grans siguin com criatures, sinó a l'inrevés.

En general el rerefons de les accions humanes sempre se'ns escapa, per més informació que apleguem. En molts fets del present i del passat hi veiem allò que volem veure o que hi desitgem veure. Amb motiu d'aquest horrible i recent atemptat algú va escriure a facebook que no el veia clar i que aquí hi havia poders ocults, els dels jueus, és clar, els quals per a molta gent que et perjura que no és ni ha estat mai antisemita són encara els dolents de la pel·lícula. Com que ara l'atemptat ha estat reivindicat per un grup determinat ja no es poden afirmar aquesta mena de disbarats.

I és que una cosa es allò que es diu als diaris i l'altre allò que es percep al carrer i a tocar de casa. Quan allò de les torres bessones hi havia qui emportat per aquesta antiamericanisme i antisemitisme viscerals afirmava que abans de l'atemptat tots els jueus que eren als edificis havien guillat. En fi, quan les coses són tan dramàtiques no s'hi pot fer broma, o potser sí, ja que sembla que es pot fer broma de tot, cosa que no és certa, és clar. Això de l'humor també canvia amb els anys i fa uns dies escoltava acudits del recordat Eugenio i em semblaven masclistes i pocasoltes quan fa anys havia rigut molt amb ells. 

Fa uns dies escoltava també un tertulià d'aquests de la darrera volada però que ja ha aconseguit col·locar-se en els debats quotidians, com lloava -a més a més d'explicar-la de dalt a baix, per si no l'havíem vista- una pel·lícula sobre la qual jo mateixa fa uns dies ironitzava, aquesta dels pares amb gendres multiculturals que canten la Marsellesa plegats. Li semblava una mostra de la fina ironia francesa i de la  realitat social del país. A la gran manifestació de París també es va acabar cantant la Marsellesa, que no és precisament un cant a la pau sinó al xovinisme magnificat. Les desgràcies del terrorisme, per desgràcia, donen rendiments polítics. Algunes imatges de la manifestació em semblaven tretes, en clau d'horrible humor negre, de Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?

També aquí es miraven fa anys amb certa simpatia, per part de determinats sectors, els atemptats d'ETA fins que no ens van tocar de prop, i encara. També van donar aquelles tragèdies rendiment polític. Jo crec que el millor homenatge que es pot fer a les víctimes d'aquesta mena de coses és un silenci respectuós i evitar col·locar els polítics a la primera fila de la celebració multitudinària, la qual em pregunto si serveix per a alguna cosa en concret, la veritat. 

A les escoles els mestres d'avui lluiten cada dia, crec que amb èxit, donades les circumstàncies, amb aquesta multiculturalitat complexa. Avui mateix al diari s'explica el cas d'una nena musulmana a la qual els pares no deixen anar a natació, sembla un bolet quan no és un cas singular i jo n'havia viscut de semblants amb nenes d'aquí que pertanyien, per exemple, a famílies gitanes. En general a les escoles aquesta mena de coses es volen portar amb discreció i sense soroll i es considera que és millor que la nena vaig a escola encara que no nedi que no pas que acabi per no anar-hi i es generin conflictes més gruixuts, amb la premsa sensacionalista pel mig. Fent-la anar a nedar, de grat o per força, no arreglarem els problemes familiars ni socials ni res. 

Aquests dies també s'ha repetit allò de què la culpa del radicalisme la té la pobresa, la marginació. Això és força absurd, els grans líders de moviments arrauxats han estat moltes vegades de classe alta o mitjana i la permeabilitat social, amb tots els entrebancs que tingui pel camí, és factible en el present. A l'escola primària els problemes són petits, de vegades inexistents, les criatures petites no tenen prejudicis. Però sé que la cosa canvia força quan van a l'institut i moltes vegades, sobretot els nois, formen colles dels seus. 

En tot cas això pressuposaria que els rics i cultes són bons i els pobres, dolents, quan, com em va recordar un director d'escola fa anys, molts nazis tenien una gran cultura, d'aquella cultura alemanya sòlida i evident. Tampoc és pas veritat que els rics siguin sempre dolents i els pobres bons, això també és una lectura habitual del tema, absolutament errònia. Ni que amb més diners i recursos les coses funcionin millor, encara menys quan de vegades una part dels recursos acaben a butxaques misterioses o gastats de forma alegre i irresponsable.

Les explicacions a les tragèdies sempre són relatives, limitades. Fan riure una mica les crides al diàleg bonhomiós ja que el diàleg ha de comptar amb una igualtat d'oportunitats per les dues parts. En tot cas angunieja entomar tanta informació sobre quants exemplars de la revista afectada s'han venut, com si les revistes commemoratives fossin torrons o mones de pasqua. Sobretot pel fet que això, a la pràctica i a l'hora de solucionar els problemes, serveix de poca cosa. Em temo que sempre haurem de viure amb el risc i amb els radicalismes diversos, només cal mirar enrere de forma una mica objectiva, cosa difícil, per adonar-se de què la humanitat alterna períodes de treva amb períodes de tragèdia col·lectiva de forma força constant. El que passa és que cadascú parla segons com li va a la fira de la vida i això està lligat a un gran nombre de variables.

En tot cas, si jutgem pel gruix informatiu que ens amollen els mitjans, sembla que les coses importants que passen al món, proper i llunyà,  ho són gairebé tant com el que pugui dir un futbolista d'elit que no té precisament una oratòria a l'estil de Castelar i que no pot emetre una frase una mica críptica, potser de forma involuntària, sense que no se'n facin interpretacions pitonisíaques a tort i a dret. Per cert, no és discriminatori mantenir escoles masculines de futbol en les quals, a més a més, no sembla pas que el conreu de l'expressió oral en català i castellà s'assoleixi amb excel·lència?

El món és com és i no pas com voldríem que fos. De vegades sembla que tingui mania als francesos, de la mateixa manera que hi ha gent que en té als americans, però sí que em produeix cert refús la seva grandeur i escoltar com se'ls riuen totes les gràcies quan hi ha moltes coses de la seva història que els caldria revisar a fons i fer, també, autocrítica. La Revolució Francesa n'és una, la seva lectura es magnifica de forma absurda, va ser un bany de sang, com tants altres i la meva opinió és que sense tants caps tallats el món també hauria evolucionat, opinió que també van expressar alguns dels supervivents d'aquells fets, testimonis que s'han silenciat, en general. Avui encara hi ha qui fa crides a afusellaments i guillotines, a casa nostra, de forma se suposa, humorística. A mi no em fa cap gràcia.

Per sort ahir vaig tenir l'ocasió de passar una hora i mitja distreta, gaudint d'un humor intel·ligent, aquest que desvetlla el somriure i no pas la rialla sorollosa, el del Concerto a tempo d'umore que ens fan al Condal, i en el qual no cal fer brometa de polítics, les ases dels cops recurrents de tothom, ni de futbolistes i entrenadors, ni de ningú. Molt recomanable.





8 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

És que són com nens barallant-se mentre s'envien SMS O TUITS que després filtren a la prensa menre diuen: jo no he estat.

El dia 27 de setembre estarè molt ocupat,no sé en què, però estaré molt ocupat, tant, que m'impedira anar a votar a aquesta colla d'indolents mentals i dropos congènits.

Miquel ha dit...

Al final pienso que es mala gente.
Estoy hasta los cojones de los dos.Perdón, pero es que es así.
De tanto chocolate he acabado por aborrecer el dulce.
Se equivocan, de largo...sorpresas...muchas...hasta el 27 Sep..¡¡qué asco ¡¡¡

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Distanciar-nos i riure'ns de nosaltres mateixos és un exercici sa, però, com tot, hi ha límits. Perquè de la brometa passem a l'insult, o altres coses, com ara les bretolades de les 'novatades', que sempre m'han semblat sospitoses d'una certa maldat.
En fi. Seguirem la conversa perquè em sembla que n'hi per dies, de tot plegat.

Júlia ha dit...

Francesc, patint com en petites comunitats costa molt aconseguir acords crec que tan sols un reflex de la realitat de base.

Júlia ha dit...

Miquel, ni peores ni mejores que el resto de la sociedad, me temo.

Júlia ha dit...

Teresa, penso com tu, la brometa de vegades no té límits, a ningú no li fa gràcia que ni facin, ni que l'imitin o caricaturitzin. Un altre tema és el terrorisme i matar gent, ep.

Sobre novatades i bromes cruels tinc mals records de l'escola, no tan sols com a víctima sinó com a contempladora impotent del que es feia a d'altres víctimes. Sempre hi ha botxins i víctimes a tot arreu, fins i tot als parvularis, per desgràcia.

L'humor crític també hauria de cercar alguna cosa positiva i no tirar més llenya al foc o esberlar la imatge dels polítics de forma general i indiscriminada, segons la meva opinió.

Enric H. March ha dit...

Què complicat és tot plegat. Hi ha molt soroll, molta opinió, molt espai on abocar l'estupidesa. Però després, com tu dius, la realitat de qui viu els problemes de prop, és tota una altra. Lluitar contra tòpics i estereotips és molt dur. A classe ho he de fer cada dia. Funcionen arreu. I els polítics, és clar, aprofiten la confusió.

Júlia ha dit...

Enric, en general crec que els polítics són un mirall augmentat de les dèries i defectes de les 'bases', em temo.