16.1.15

QUAN EL CAMÍ CAP A L'ESCOLA ÉS UNA CURSA D'OBSTACLES


Ahir vaig anar a Caixafòrum on es feia la presentació del documental Camino a la escuela, del director francès Pascal Plisson. En aquesta pel·lícula es mostren quatre històries reals, corresponents a països diferents en les quals es palesen les dificultats que tenen molts infants per arribar al centre escolar en aquest món més desafavorit i pobre. Zahira, d'onze anys i de les muntanyes de l'Atles, camina cada dilluns més de vint quilòmetres amb dues amiguetes, a través de les muntanyes, per arribar a una mena de pensionat modest. Jackson, de Kenia, en camina, més aviat en corre, quinze de diaris, amb la seva germana més petita, per anar a escola. Pel camí, un camí pedregós, sense ombres i sota el sol, es poden ensopegar amb perills gruixuts, com ara el de ser envestits per manades d'elefants.

Samuel, del golf de Bengala, té un camí més curt, uns cinc quilòmetres, però no pot caminar i es menat en una cadira de rodes rudimentària i casolana, pels seus dos germans més petits.I finalment Carlos, argentí, i que ahir va venir a  la presentació, així com també el seu director, Pascal Plisson, en fa divuit a cavall, per la Patagònia, amb la seva germaneta a la gropa. Són quatre exemples i en el món n'hi deu haver a gavadals, s'ha publicat un llibre on es recullen aquests quatre casos i tres o quatre més i aviat arribarà a casa nostra una exposició fotogràfica, ara a Madrid, on se'n recullen divuit. 

El documental arriba amb suports importats i amb el patrocini de la Unesco cosa que fa pensar que tindrà més ressò que d'altres. Aviat s'estrenarà en les sales convencionals de cinema. També s'ofertarà un programa pedagògic a escoles i instituts. Cauríem en una certa ingenuïtat educativa si presentéssim aquestes històries als nostres nois i noies per fer-los reflexionar sobre allò que tenen a prop de casa i no aprofiten prou. A mi m'empipava molt que quan era petita i no tenia gana em comminessin a acabar-me tot el que hi havia el plat amb allò de què quan la guerra anaven magres i a molts països la gent no tenia menjar. Ja que resulta evident que el fet que jo m'afarti no soluciona res als qui passen gana, la veritat.

Aquesta pel·lícula hauria de fer reflexionar més aviat als adults que no pas als joves i als infants, que també. Sabem com és el món però està bé que ens ho recordin de tant en tant. Encara aquests infants viuen en pau, són feliços, no sempre és així. Se suposa que les escoles són llocs segurs, tampoc no sempre ho són, en aquests darrers temps i en d'altres han sofert atacs tràgics, de forma intencionada o per suposats errors. En aquestes escoles on es triga tant a arribar no crec que es plantegin els resultats d'estadístiques competitives sobre fracàs escolar i grans innovacions pedagògiques i metodològiques. Els estudis van al gra: llegir, escriure, comptar, algun idioma. Les instal·lacions són precàries, el material modest i escàs.

En aquests casos del documental els nois i noies tenen el suport de les famílies, no sempre és així, com ens expliquen alguns dels seus protagonistes. Tot i que també hi ha de pesar, en el tema familiar, a més a més dels prejudicis, els riscos que suposa enviar els nois i noies per camins perillosos. Aquests  infants i els seus pares tenen molt clar que l'estudi és un mitjà de promoció social i econòmic i que l'esforç paga la pena, en les nostres societats occidentals no sempre és així, en l'actualitat. 

Aquestes escoles mantenen encara uns valors que aquí qüestionem o que no estan tant clars, el patriotisme, els uniformes, l'educació religiosa, el respecte a l'autoritat dels adults, pares i mestres. No s'hauria d'oblidar que les escoles han servit per alfabetitzar però també per adoctrinar, i encara és així en molts casos, tot i que sempre és millor una escola amb limitacions i servituds que no tenir-ne cap. 

Aquests infants emocionen però no ens hauríem de quedar tan sols amb aquesta emoció ni amb la rialleta fàcil que provoquen alguns comentaris innocents dels seus protagonistes. Tampoc no m'agrada que en algunes referències a la pel·lícula se'ls titlli d'herois, tot i que ho siguin, contemplats des de la nostra ben peixada societat occidental, que de tantes coses es queixa sempre. Són herois a la força, per necessitat, no pas per vocació. Molts dels nostres avantpassats recents van passar per situacions semblants, quan eren petits i adolescents. 

Pascal Plisson va dirigir unes paraules al públic, ni una sola en català o castellà, per cert. Això no treu cap mèrit a la seva excel·lent tasca de realitzador, és clar, tan sols és que m'estranyen aquesta mena d'ineptituds lingüístiques en persones de gran cultura general i encara més en presentar una filmació que parla del món escolar a nivell universal. Ahir criticava una mica els francesos però he de dir que en cinema són, pel meu gust, els qui millor han reflectit, de forma realista, sense fer volar coloms, i en moltes ocasions, el context escolar actual. En podem trobar molts exemples i potser és perquè allà es valora l'escola republicana a fons, malgrat tots els problemes que en l'actualitat la sacsegen. I també es té més consideració a la professió de mestre, en general, sigui del  nivell que sigui. O així m'ho sembla a mi, vaja.

També hauria pagat la pena encarregar la presentació de la presentació a algú amb més grapa expressiva i entusiasme dialèctic però la va fer una model glamourosa que no s'explicava gaire bé i que potser  a causa de la temàtica va venir gairebé d'esport, arreglà, pero informal, com deia la cançó, coses del present. Els documentals topen amb moltes dificultats per a la seva promoció però sembla que en aquest cas, amb tants suports, no serà pas així. En aquesta web, molt completa, podeu trobar més informació sobre la pel·lícula, els seus protagonistes, el llibre i l'exposició. 






6 comentaris:

Miquel ha dit...

Gracies. La tinc present ¡

Olga Xirinacs ha dit...

Sí, he vist un fòtil infecte de l'Índia, on portaven els infants al col·legi.
Però no et pensis, l'autobus que porta la nostra néta de 14 anys a l'institut, va haver de fer baixar els estudiants i fer marxa enrere en pendent, a veure si així s'engegava... a pocs quilòmetres de Tarragona.
I diuen que passen revisions, i que tenen cura dels infants...
Bona nit, Júlia.

Júlia ha dit...

T'agradarà, Miquel.

Júlia ha dit...

Olga, evidentment a casa nostra també hi ha mancances, però fins i tot les més gruixudes,comparades amb les d'aquests països són molt relatives.

F. Puigcarbó ha dit...

ho vaig llegir i vaig veure un trailer ahir o abans d'ahir. res que no sabessim ni que sigui nou, recordo que quan eren petites les nenes i sa mare las duia en cotxe a l'escola a 600 metres de casa, ja li ho retreia amb l'argumentació dels casos que expliquen en aquest documental. Rivaldo, lexjugador del Barça havia de fer sis o set quilòmetres diaris per anar a l'escola tambè.

Júlia ha dit...

Francesc, el meu pare també en feia uns quants, per cert. De vegades ens queixem 'de vici', que diuen.