2.2.15

DELS VICIS ANTICS A LES SANTIFICACIONS DEL PRESENT


Manllevo aquesta fotografia del blog de l'amic Miquel de Tot Barcelona. Mostra una escena al carrer de les Tàpies, l'any 1959. Mentre per una banda es reivindica i mitifica un cert paisatge del Paralelo i el Barri Xino, que es con en dèiem d'aquests llocs abans de tanta tonteria amb les  normalitzacions esterilitzadores per l'altra banda percebo un cert puritanisme que no vol admetre els alts nivells de sordidesa de molts d'aquells paisatges, d'abans i després de la guerra civil. 

Fa poc em van demanar un escrit voluntari sobre el Paral·lel per a una activitat determinada i em van censurar, de forma subtil, algunes referències a aquest carrer de la imatge, a la prostitució i també a aspectes de locals com La Criolla. Una de les valoracions que em van fer era que la descripció estigmatitzava el món d'aquella prostitució. No vaig tenir inconvenient en què em fessin les rectificacions pertinents ja que l'encàrrec em va arribar per part d'un bon amic que feia, com si diguéssim, d'intermediari i la cosa no tenia una excessiva transcendència. Sempre que puc defujo problemes, la veritat.

Poc temps abans també vaig escriure un breu article sobre el mateix tema del Paral·lel, que avui sembla estar de moda, per a una revista del barri. Un conegut que el va llegir em va venir a trobar i em va censurar que fes referència a la misèria, la pobresa i la resta. En aquest cas la cosa encara era més divertida car jo no havia fet res més que transcriure un text del periodista Capdevila, d'una publicació d'abans de la guerra. Capdevila venia a dir que de Montmartre, com en deien alguns esnobs, res de res. Que al Paral·lel hi surava una entranyable misèria que feia olor de bacallà refregit, una olor que, per cert, devia ser tan habitual com les catifes de clofolles de cacauet que es trobaven a dins dels locals i pels carrers, a tones.

M'acaba d'arribar la revisteta Paral·lel Oh! i en aquest darrer número hi ha un article sobre La Criolla molt més dur que el que jo havia comentat en aquests escrits, l'autor és el del blog Barcelofília, i, més o menys, és el que ja havíem pogut llegir en aquest excel·lent blog. La Criolla no era ben bé al Paral·lel, d'acord, però jo considero que formava part d'una certa part del Paral·lel i el seu entorn. 

A CERHISEC hem parlat sovint de tot plegat i també del crim, sense aclarir, que va acabar amb l'amo d'aquell cabaret del qual avui fugiríem corrent. Pel que fa al carrer de les Tàpies o al local, molt millorat, que va heretar un cert ambient criollero, tot i que molt menys arrossegat que no pas el d'abans de la guerra, el Barcelona de noche, ho vaig conèixer poc, tard i de passada. El carrer de les Tàpies produïa una sensació de profunda angoixa, semblaves passar pel túnel del temps i de la misèria, he vist personatges semblants a pel·lícules de Fellini al qual, pel que he llegit, tot allò tan decadent li encantava. 

Fa alguns anys em vaig ensopegar amb una altra reacció d'aquest tipus. Vam passar en una sessió de CERHISEC el documental El alegre Paralelo, el qual segur que molta gent ja ha pogut veure en més d'una ocasió. Algunes senyores grans del meu barri van protestar de la visió que es dóna allà de l'avinguda, un lloc de pobresa, encarat al Barrio Xino, quan hi havia gent treballadora i normal i no tot era d'aquella manera. El cas és que la reacció em va sobtar ja que em semblava que en aquell documental hi sortia una mica de tot però admeto que potser sí que mostra més aviat la visió pecaminosa i sòrdida, real per altra banda, que magnificava la gent més benestant i intel·lectual, tant des d'un punt de vista de voyeurisme pintoresc com de denúncia social. Al Paral·lel s'hi havien fet coses fines, fins i tot vermuts matinals amb ballades de sardanes, és clar. I no era el mateix el cine Hora i les seves manipuladores eròtiques que el Condal familiar i acollidor. Encara que, segons com, tant a l'un com a l'altre s'hi pugués trobar una mica de tot.

El cas és que hi ha hagut i encara hi ha, molts Paral·lels. Era molt diferent una vorera de l'altra, la zona més propera a Sant Antoni tampoc no tenia res a veure amb la zona que tocava a port i la gent d'aquell barri, al contrari del que passa ara, no volia tenir res a veure amb el tema. Fins i tot jo, quan era petita, amb aquesta estranya percepció que tens quan ets un infant, copsava que les nenes que venien a la meva escola des de Blasco de Garay cap la plaça d'Espanya semblaven més fines que no pas les que veníem de la zona que tirava cap a mar.  Tot i que com que jo vivia al mateix Blasco de Garay també em creia trobar-me una mica al mig d'aquella subjetiva divisió social.

Que avui no admetem de grat tota aquella varietat em sorprèn, la veritat. Jo crec que molta gent parla d'oïdes, s'espigola informació aquí i allà i cadascú es queda amb allò que li abelleix. Encara més, tampoc el Paral·lel i la seva rodalia no es pot dividir entre el d'abans de la guerra i el de després. La variació és constant des del seu naixement, es passa per moltes èpoques i per moltes situacions, els espectacles que s'hi representen són també diversos, només cal mirar les cartelleres d'una hemeroteca per copsar aquests canvis continuats, difícils d'encotillar de grat o per força en articles, exposicions i reivindicacions del present.

Es pot dir el mateix del Raval. Hi ha molts Ravals i la gent convivia de forma força normalitzada, fins i tot amb aquells i aquelles que es dedicaven a tasques poc convencionals  i pecaminoses, al vici, però que a l'escala de veïns eren un més. Avui això del vici no es pot dir ni en broma, sembla una paraula de mal gust com la de vell. La convivència veïnal no vol pas dir que no existissin conflictes, baralles i problemes. Però és evident que hi havia una realitat molt poc poètica i que voler-la camuflar i disfressar no serveix de res, encara menys quan tenim ja fotografies i descripcions d'aquell món i d'aquells personatges. Ja ho deia, el senyor Badenes, que si tots aquells que ploraven la possible desaparició del Molino hi haguessin anat un cop a l'any, otro gallo nos cantara. I és que durant molt de temps, quan deies que vivies a tocar del Paral·lel, molts d'aquests reivindicadors d'avui dia et miraven amb una mena de mensypreu compassiu, no ens enganyem. Els paisatges, ai, sempre són subjectius.


4 comentaris:

Miquel ha dit...

El carrer Les Tàpies sempre va ser un carrer sòrdid. Fins al 1974, després de l'accident del pis pastera on van morir oficialment 17 persones, no es va començar a derrocar habitatges en mal estat.
Allí "curraban" les meretrices, o sigui, les que creien tindre edat de merèixer però per l'edat ja no eran noies.. Així de simple i senzill.
Allò feia olor de misèria, a brutícia i a vi barat. No hi havia més.
Avui sembla que tot es mitifica, quan en realitat ens hauríem de parar a pensar que no tot era or. Mai em va agradar, i és avui que evito passar per allí. Allò només em porta mals records.

F. Puigcarbó ha dit...

Un servidor hi anava un cop a l'any al Molino, que consti en acta.
El Paralel en lo bo i lo dolent abans era el Paralel, ara no sé ben be que és si és que és alguna cosa més d'una ciutat que cada vegada va perdent la seva personalitat...
En canvi el raval està molt millor ara que abans, les coses com siguin.

Júlia ha dit...

Miquel, ara tot ha canviat molt però recordo que em va colpir passar per aquell carrer, i només ho vaig fer a causa de la insistència d'uns amics de fora que tenien curiositat malsana.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no crec que perdi personalitat, Barcelona, ha canviat com canvia tot i el que avui no ens crida l'atenció demà es mitificarà també, no prestem atenció al present i sembla que allò antic era millor o més fascinant però els éssers humans sempre són si fa no fa.

En un llibre vaig llegir que si tens un peu al passat i un peu al futur t'acabes pixant en el present, amb perdó.