8.2.15

FLORS, PERSONES, BOTIGUES I TRAGÈDIES



Què s'ha fet d'aquelles flors?



Loreak/ Winter Sleep, les noies tenen un aire i totes pateixen

Ahir vaig tornar a les Galeries Maldà, en aquest cas per anar al cinema. Seria una immensa llàstima que el cinema Maldà hagués de plegar altra vegada, la seva programació és magnífica i pel preu d'una entrada pots passar-te, si vols, tot el dia mirant bon cinema. 

Hi vaig anar per veure Loreak, una pel·lícula que, malgrat les bones crítiques, ha passat de puntetes pels cinemes més convencionals. Resulta prou estimulant escoltar tota una peli en euskera, malgrat que no n'entenguis un borrall més enllà de quatre fòrmules de cortesia. 

De la pel·lícula em van agradar, sobretot, la subtilesa de la fotografia i les interpretacions. La història no em va acabar de convèncer però és que a mi aquestes narracions en les quals els personatges estan tan incomunicats em produeixen certa angúnia. Era impossible no evocar la cançó de Cecília, aquella en la qual una dona rep flors d'algú i  això dona un sentit a la seva vida. És clar que en aquest cas no són del marit, com en la cançó, tot i que potser hauria resultat més versemblant que ho fossin. Les il·lusions forjades en misteris tampoc no em fan el pes. 

En tot cas les mirades i silencis dels protagonistes donen versemblança a tot plegat. En l'obra de teatre que comentava en el post anterior els personatges comenten sovint que el temps ho cura tot però la realitat que viuen ells mateixos és que el temps ho cura tot a base de mutilacions i pèrdues, cosa que es fa molt evident en aquesta història, de dones sobretot, on els homes tenen tan poc paper i tan poca rellevància. En tot cas paga la pena veure Loreak si hi ha ocasió, que no és tan senzill.


Després encara em vaig quedar a veure el magnífic documental que sobre l'obra i la persona de Sebastiao Salgado va realitzar Wim Wenders i que encara no havia pogut veure. Ja sabem que el món és com és però va bé que ens ho recordin, encara més quan tinc la sensació que vivim instal·lats en la queixa constant. Potser és la condició humana, això que fa que no es valorin tantes coses de les quals gaudim pel fet, per exemple, absolutament atzarós, de no viure en una situació de guerra o d'inestabilitat política seriosa.

Per cert, crec que hauria pagat la pena cercar per al documental un altre títol quan això de La sal de la terra remet a una pel·lícula molt interessant amb amb rerefons feminista i obrerista, de l'any 1954 però que aquí no vam poder contemplar fins al temps del tardofranquisme.

Per als devots del cinema encara passaven després Winter Sleep, que ja vaig veure i comentar i on també els silencis i les mirades, a més d'una fotografia magnífica,  ajuden a fer més suportable la incomunicació entre els personatges. Una de les protagonistes de Loreak té un aire a una de les protagonistes de Winter sleep, per cert, deu ser que les dues pateixen, cadascuna a la seva manera.

Les Galeries Maldà s'han remodelat de mala manera i no acaben d'arrencar, pel que fa a la botigueria. Durant la meva infantesa i joventut van ser un indret emblemàtic, el mateix que el veí carrer de Petritxol i la Plaça del Pi. En una botiga molt maca que hi havia em vaig comprar el vestit de casar-me, un vestit jaqueta blanc, amb faldilla curta i pantalons a més a més. En aquella època no vaig gosar casar-me amb els pantalons i ho vaig fer amb la faldilla. Aquell vestit el vaig portar molt de temps, no m'agrada això de tenir roba per a una ocasió puntual, ni tan sols per a una ocasió de tanta categoria. Recordo que per emprovar-me'l em van fer pujar a un pis on encara es podien copsar les restes del palau anterior, com passa encara en diferents racons de l'edifici.



Nota de La Vanguardia on es recull la inaguració de les Galeries Maldà, 
al dia de Tots Sants de 1942, una bona notícia en un moment en el qual la resta del diari més aviat fa esgarrifar.

Les botigues de les Galeries Maldà eren molt especials per a mi. De petita, arribar a aquell indret em semblava tota una llarga excursió urbana. Quan la meva filla era joveneta hi havíem comprat uns jerseis fets a mà preciosos i també xandalls una mica originals i més bonics que la majoria. M'encantava la clínica de bebés que, per cert, veig que encara ha sobreviscut als canvis. Quan ens vam casar també vam comprar allà els mobles del menjador, en aquells enyorats Mobles Maldà d'abans d'Ikea, tenien coses molt boniques. I en unes botigues de joguines on et despatxava gent molt amable hi anaven els Reis de l'Orient que passaven per casa, tot sovint. Eren èpoques en les quals la dependència era molt estable i feia anys a la mateixa botiga. 
Les coses canvien, es fan i es desfan, i m'imagino que el Baró de Maldà cronista, des del més enllà, tampoc no devia haver vist de grat la primera instal·lació dels comerços que jo recordo. Diem que és de tota la vida allò que és, tan sols, de la nostra, de vida. En tot cas els espais, urbans o rurals o naturals, es poden refer, recuperar i revitalitzar, com es palesa en la darrera part del documental sobre Salgado, quan la seva dona i ell recuperen un espai erm i aconsegueixen que torni a ser, més o menys, com havia estat, verd i esponeròs.

Més difícil es recuperar els paisatges humans però al capdavall fins i tot les guerres i els desastres passen i s'obliden o es minimitzen. El pas del temps tot ho cura o tot ho amaga o tot ho corromp, per tal que torni a rebrotar. I quan uns comprem i fem xòping d'altres passen gana i penes i no tenen ni un got d'aigua. I, el pitjor, hi podem fer poca cosa. No és estrany que Salgado pensés en algun moment, després dels seus reportatges compromesos, que la humanitat mereixia desaparèixer, la veritat. Però per això a la caixa de Pandora, pel que expliquen els experts, hi va restar tan sols l'esperança, acompanyada de consols efímers, com ara el cinema, la xocolata desfeta o el comerç de proximitat.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

La gent no sap què fer amb les emocions: estan tan mediatitzades que es barregen les pròpies amb les que ens encomanen.

Anar a les Galeries Maldà, com anar a altres llocs del centre de la ciutat, tenia aquest aire d'excursió que comentes. Era canviar el paisatge quotidià per l'exotisme modern de la ciutat. Les galeries tenien, a més, aquest aire de laberint tan atractiu que permet una descoberta constant dels mateixos llocs per camins diferents. Diria que la gent va als centres comercials amb el mateix esperit, però potser estan més condicionats per la publicitat i el màrqueting.

El cinema ha perdut aquell esperit màgic de camí cap a una altra realitat, com el de les atraccions: façana il·lustrada, taquilla, vestíbul, cortina de vellut i sala. Cal conservar una certa innocència d'esperit per deixar-se dur. Ara tothom creu estar molt segur de si mateix i ha perdut la capacitat de sorprendre's.

I és evident que alguna cosa s'ha perdut pel camí si es prefereixen les olors reconcentrades dels locals dels centres comercials a l'aroma de la xocolata calenta.

Si desapareixen els llocs emblemàtics de la ciutat o certs costums és perquè s'ha perdut sensibilitat.

Júlia ha dit...

Enric,però m'adono que això de la pèrdua és relatiu i va lligat a cadascú, els meus pares tenien uns referents perduts i els meus fills en tindran uns altres, no crec que es perdi sensibilitat, així, en general, de vegades penso que si això de protestar de les pèrdues no ens consola de la pèrdua de la joventut i fins i tot de la resta, ep.


En tot cas una de les coses que m'agraden del prsent és la llibertat de pensament possible, al menys ara i aquí.

La meva besàvia havia servit en una casa bona, al casal del Marquès de Camps i d'allò no en queda res, per exemple.

El fet de plànyer tantes pèrdues ve del fet indefugible de la nostra pròpia temporalitat

Tot Barcelona ha dit...

Me quedo con este comentario:
" El fet de plànyer tantes pèrdues ve del fet indefugible de la nostra pròpia temporalitat "
Creo que refleja absolutamente el escrito y la respuesta de ENRIC.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies,Miquel

miquel ha dit...

Tens raó que les pèrdues i les nostàlgies van lligades a la pròpia temporalitat. Dit això, penso que hi ha una Barcelona que, crec que objectivament, s'està tornant molt uniforme, avorridament glamurosa.
Dit això, em sembla una llàstima que les Galeries Maldà no arribin a funcionar amb certa plenitud, malgrat els intents de reformes que s'han anat fent.
Per cert, la mare explicava de tant en tant històries de l'època en què, de joveneta, va treballar de brodadora per una botiga de les galeries. Nostàlgia de segona mà, en el meu cas.

Júlia ha dit...

Miquel, d'acord amb la transformació barcelonina lligada al turisme massiu però em temo que els meus pares i avis havien vist transformacions de més pes encara, amb el naixement de l'Eixample i la desaparició de molts espais gairebé rurals, tot fa alts i baixos i per a les criatures i joves d'avui aquesta serà 'la seva' i també acabaran per plànyer qui sap quines pèrdues del futur.


I és que em trobo que ex-alumnes meus de diferentes generacions ja es comencen a plànyer dels canvis, ves.

Júlia ha dit...

Per cert, treballar per a determinades botigues, fa anys, era tot un honor, les que hi havia a les Maldà tenien 'categoria'.

Júlia ha dit...

De vegades em sobta la idealització d'espais perduts que eren sòrdids, depriments o miserables, la veritat.

Unknown ha dit...

Jo amb la meva pare veníem del poble i anàvem directes a Galeries Maldà. A mi aquell bé de Déu de botigues, principalment de roba,m'agradava molt. Ara, quan hi vaig algun cop, em sembla que hi plana la devastació, l'abandonament i sento que és un d'aquells símbols que van fugint de mi i em fan més vella.
No sé si saps, Júlia, que l'actual baró de Malda és el músic Alfonso de Vilallonga que té una obra força interessant i ha fet algunes bandes sonores per a les pel·lícules d'Isabel Coixet.
Salut!

Júlia ha dit...

Sí, Glòria, en una ocasió vaig llegir unes entrevistes que li feien, no sé si és una brama però també em van dir que el fet que Pep Tosar hagués deixat (de fet li haguessin fet deixar) la gestió del Círcol era per problemes amb ell tot i que no sé si encara té a veure amb la propietat.

Júlia ha dit...

Jo també sento molta pena quan vaig per allà, eren uns comerços de molta categoria, la Plaça del Pi també ha canviat molt, només queden els dels ganivets, dels antics i, en general tot el centre antic fa plorar, al menys, a mi.

Tot i que era molt joveneta recordo el disgust que vaig tenir quan les Preciados es van quedar Can Jorba i van destralejar tot l'interior.

El fet d'arribar a gran té aquests condicionants.