SANT VALENTÍ I EL SEU REPRESENTANT, AMOR, MORT I OBLITS

Del blog de J. M. Canedo, 'A retrancas e a barrancas'

Crec que ningú de la meva generació o de les anteriors sabia gaire cosa sobre Sant Valentí fins que no vam veure als cinemes de barri la pel·lícula El día de los enamorados, una mena de seqüel·la d'un èxit de feia poc, Las chicas de la Cruz Roja. Tant l'una com l'altra van tenir molt de ressò pel fet que van mostrar un cinema hispànic una mica menys ranci i més modernet del que es podia veure fins aleshores. Avui han passat molts any i aquestes pel·lícules s'han de contemplar amb ingenuïtat retrospectiva. Els actors i les actrius eren força bons, alguns han desaparegut físicament, d'altres estan retirats o enretirats però hi ha hagut una supervivent de luxe, Conxa Velasco, que ha demostrat que sap fer de tot i que tot ho fa bé i que si fos anglesa ja tindria títol nobiliari.

La pel·lícula no sé si la devia promocionar el gremi de joiers però el fet és que es va posar de moda fer regalets amorosos en tal dia com avui, sobretot una joia que es deia la medalla de l'amor i que anava acompanyada d'un llacet, el lazo Abelín. No he sabut trobar, de moment, l'origen d'aquest Abelín, tot i que alguna raó deu existir per tal d'haver-lo batejat així. La gent humil que començava a bufar cullera va acollir amb simpatia aquella joieta, en aquells anys algunes joieries van començar a vendre joies a terminis, com si fossin rentadores, en particular una que es deia Fortuna i que deixava fins i tot propagandes a les bústies dels barris populars. Crec que encara existeix.

La gent de possibles veia aquelles medalles de l'amor com una xaronada ja que ells compraven un tipus de joieria més exclusiva i selecta, faltaria més. Els joiers burgesos han estat una mena d'aristocràcia catalana, cal pensar en la literària família Rebull. Però la frase aquella de què t'estimo més que ahir però menys que demà ha quedat fixada en l'imaginari col·lectiu i s'ha fet servir per a un munt de coses fora de context, també per a fer brometa. De fet el demà sempre és imprevisible i fixar en or aquestes afirmacions pot resultar perillós o imprudent. 

La gent més catalana protestava de la celebració ja que es considerava, crec que forma errònia, que la festa catalana dels enamorats era Sant Jordi. Que per Sant Jordi s'hagi estès això de la rosa està molt bé però per a mi la festa catalana té un  sentit molt diferent de la valentina. Fa uns anys algú va reivindicar l'antigor no americana de Sant Valentí, ja que sembla que durant l'edat mitjana nostrada ja se'l tenia en compte en alguns verals. En tot cas les celebracions acaben per conviure i barrejar-se i sempre tenen una part comercial, ens agradi o no, des que va proliferar el consum, tan criticat però que de tantes misèries vitals ens consola. El nom de Valentín sona a campaneta i a diminutiu i això ha fet que s'hi fessin força jocs de paraules humorístics, com ara Sant Calentín, Sant Cobardín i coses així. 

El dia dels enamorats ha generat molta estètica de color de rosa força embafadora, fins i tot pastissos en forma de cor i amarats de mantega acolorida. Fa un munt d'anys, tal dia com avui, quan jo treballava de perforista de fitxes, un ofici del qual poca  gent jove haurà sentit a parlar, ens tenien a l'empresa confinades a dins d'una cabina, per a no sé quines necessitats d'aïllament en el tractament d'aquells cartronets, i vam voler comprovar si des de fora se sentia res, així que totes les noies que hi treballàvem, que devíem ser unes deu, a tot estirar, ens vam posar a entonar ben alt la cançoneta de la pel·lícula, que és ja ben coneguda per gairebé tothom. Efectivament, a fora no se sentia res. Es xalava molt, aleshores, en aquelles feines, sobretot pel fet que totes érem jovenetes, és clar. Aleshores la pel·lícula ja tenia alguns anys i semblava una mica antiga.

En vista de l'èxit Sant Valentí, encarnat per George Rigaud, l'invent va intentar repetir-se fent tornar el sant a Madrid per tal d'arreglar sants matrimonis, però no va acabar de reeixir. Durant els seixanta tot va canviar de forma accelerada, també els gustos de la gent. Rigaud era un actor argentí que va treballar a França, a l'ordre de molt bons directors. Durant la segona guerra mundial va tornar a l'Argentina i després va arribar a Espanya on va tenir un èxit efímer amb la seva encarnació del sant patró dels enamorats desacomplexats. 

Rigaud, jove i de bon veure

Rigaud va actuar en un munt de pel·lícules i en tot el que podia i fins i tot va haver d'acabar fent publicitat. Vivia sense luxes però de forma força digna i ordenada fins que va enviudar i es va trobar sol. La seva mort va ser dramàtica ja que després d'un accident de trànsit fortuit el van fer fora de l'hospital i va viure un autèntic via crucis abans de morir. La sort pels metges devia ser que no tenia fills ni filles que poguessin fer una demanda seriosa sobre negligències i la resta, sembla que tan sols li quedava una neboda que vivia a l'estranger.

Era pel molt fred gener de l'any 1984, faltava poc més d'un mes per a un nou dia dels enamorats i ell tenia setanta-vuit anys.  La història de les seves darreres hores, mai del tot aclarida, gairebé sembla l'argument d'una horrible tragèdia moderna. Es veu que això de fer fora la gent dels centres mèdics no era tan estrany, durant aquells dies van trobar algun altre mort congelat, a la capital del regne, que també havia estat foragitat de l'hospital i donat d'alta poc abans. 

Crec que avui paga la pena dedicar un record a Jorge Rigaud, vaja. En pau descansi. Jo sempre en guardaré un record entranyable, lligat a la pel·lícula comentada, quan puja en un ascensor celestial vers la glòria divina, després d'haver aconseguit els seus propòsits casamenteros.