9.2.15

EL MISTERI DE L'INTERÈS MORBÓS PELS MISTERIS


Una de les coses que m'ha sorprès més, en aquests darrers anys, ha estat l'aclaparador èxit popular d'això tan inclassificable que es diu novel·la negra. El gènere té molts anys però en d'altres temps se'l classificava en uns apartats compartits amb la novel·la rosa o la novel·la eròtica. Quan el català es va començar a normalitzar se li va voler donar un cert pes, cosa que aleshores no va acabar de reeixir. 

Ja sabem com va fer figa allò de La cua de palla. Però també en aquells anys de recuperació diferents escriptors i escriptores de novel·les convencionals van conrear el gènere amb resultats diversos. Pedrolo és tot un cas apart, ja que va tocar totes les tecles possibles i aquest és el seu gran mèrit. En tot cas les valoracions sobre qualitats són subjectives gairebé sempre i van lligades a molts factors i durant anys les capelletes es van dedicar a escampar la brama que Pedrolo escrivia massa i de forma mediocre. I això ho van escampar, en moltes ocasions, escriptors encara més mediocres i, per descomptat, molt més ganduls.

Un dels altres grans reivindicadors de la novel·la negra va ser Jaume Fuster, també amb resultats diversos. Va morir de forma prematura, per desgràcia, però durant un temps ell i la seva esposa, la també escriptora Maria Antònia Oliver, remenaven una mica les cireres en aquest món cultural català que sempre rancieja i en el qual, com deia Calders amb ironia, si en els prestatgets n'hi posen un ja no n'hi cap un altre. 


En aquells anys del passat recent es va intentar recuperar d'altres gèneres, com ara l'eròtic, amb allò de les pometes del pomer i d'altres textos amb allò que en diuen sexe explícit i que costa força de reflectir en paper de forma versemblant i reeixida. I també, amb poca grapa, es va voler recuperar la novel·la rosa en català però crec que de forma poc seriosa i en edicions deplorables. Cal dir que la cultureta, en un passat més remot, lligat a la poesia etèria i el realisme social, criticava força els lectors de llibres de lladres i serenos, sobretot si els llibres eren americans. No he entès mai la devoció per Simenon de certs intel·lectuals però el cert és que els francesos són molt més hàbils i heterodoxos en promocionar les seves coses.


M'estranya que amb tanta reivindicació del gènere negre, fins a límits absolutament aclaparadors que em fan pensar que en un moment o un altre morirà d'èxit, no es recordin i tornin a emetre dues sèries molt interessants, modestes però reeixides, que recordo amb afecte retrospectiu i que vam poder veure en els espais catalans de TVE. Una d'elles va ser Les claus de vidre, sobre el llibre de Jaume Fuster en els quals l'inspector porta el nom, tan evocador com el mateix títol, de Lluís Arquer. La interpretava el gran Jaume Comas i la noia era la també gran actriu Anna Briansó. Es van emetre nou episodis i era l'any 1986.

Una altra sèrie de misteri molt distreta i amb grapa va ser Qui? Els guions eren del mateix Fuster i també de Guillem-Jordi Graells. En aquell cas el protagonista era l'Inspector Moreno, interpretat per un gran actor nascut al meu barri, Manel Barceló. La noia era una altra molt bona actriu, Rosa Renom. Era l'any 1990 i se'n van emetre 13 episodis. Tant de l'una com de l'altra es va dir que se'n farien noves tongades però res de res. Molta gent jove ja no deu saber ni de què parlo.

En aquests darrers anys la novel·la negra ha experimentat un excés d'èxit, se li apliquen filosofies i explicacions diverses.  Molts autors que van començar a escriure novel·la normal han intentat escriure llibres amb crims per resoldre, de vegades, malgrat ser catalans, ambientats a les antípodes però també a tocar de casa. Això de la Barcelona negra té un ressò immens i han sorgit festivals satèl·lits per tot arreu. I aquest no és tan sols un fenòmen català, és clar. Tenim crims portuguesos, grecs, francesos, anglesos, escocesos, celtes, alemanys, austríacs, hispanoamericans, australians, indonesis. I, és clar, sobretot nòrdics, a causa del nombre de vendes de determinades novel·les que no cal mencionar, ja els han fet prou propaganda.

Encara més, com que la novel·la històrica o pseudo-històrica passa, així mateix, per un bon moment, s'han reunit els dos gèneres i tenim crims per resoldre del temps dels romans, de l'Edat Mitjana, de l'Edat Moderna, dels segles XVIII, XIX, XX. Ambientades en el nazisme, en la postguerra o en l'Espanya colonial i ja no sé si queda cap època o cap lloc per explorar criminalment i literària parlant. Jo mateixa, ai, he intentant escriure alguna història amb assassinats misteriosos per veure si així aconseguia publicar alguna coseta més però res de res.


Les biblioteques i les llibreries compten amb espais especials dedicats al gènere i sovint hi ha més novel·les allà que no pas a la resta dels prestatges dedicats a narrativa. És un gènere on s'hi pot trobar de tot però en el qual és fàcil fer-nos passar bou per bèstia grossa. Fins i tot alguns títols clàssics, com ara Crim i Càstig o La bèstia humana es promocionen, en noves edicions, com a novel·la negra avant la lettre. A mi m'agraden, els llibres amb crims i misteris, però no pas tots i he de dir que un bon nombre d'aquests que tant d'èxit han tingut en els darrers anys, d'aquí i d'allà, m'han caigut de les mans i encara em pregunto què els han vist. 

És ben estrany el fet que gaudim amb la lectura de violències diverses, la veritat. Una de les xerrades de les que faig al meu barri que va aplegar més gent va ser la dedicada a la crònica negra local. Admeto que una cosa és la literatura i l'altra la vida però els crims reals s'han mitificat literàriament una vegada i una altra, en el cas de la Broto o de la suposada i reinventada vampira del Raval, per exemplecom si fos un honor tenir criminals en les nòmines culturals nostrades. 

De sèries de lladres i serenos sempre n'han fet, per la ràdio, per la tele, així com pelis d'aquest tipus. I de llibres amb misteris i sang i fetge, també. Només que abans se'ls donava una importància relativa i ara se les magnifica i reivindica i promociona a dojo. I s'elaboren filosofies sobre continguts sovint molt fluixets.

Em pregunto si al món no hi ha ja prou violència com per recrear-nos en la seva lectura i contemplació. Però som una mica estranys, els humans. En un altre orde de coses també em pregunto per l'èxit de llibres com aquest de les ombres del Grey amb una mena de magnificació de la submissió femenina, quan, per altra banda la violència contra les dones és un problema gravíssim. El més curiós es que en aquest cas, com en la d'Historia d'O, l'autora és una dona. 

Les dones han escrit novel·la negra des de sempre i hi ha llibres remarcables però que defugen força les convencionalitats establertes, com els de Patricia Highsmith. Tot i que personalment no sóc devota d'autors i autores així, en general, perquè de vegades l'èxit perjudica la producció. El que passa és que quan un té èxit es veu obligat a continuar publicant i no sempre manté el llistó prou alt, he tingut molts disgustos amb escriptors que he anat seguint, allò d'agafa fama i fote't a jeure encara funciona prou bé. I el mercat és el mercat, vet-ho aquí. 

No m'embolico més, que me'n vaig del tema. Tan sols volia reivindicar dues sèries de televisió que van ser molt reeixides i les quals, per desgràcia, no sé com es poden recuperar, al menys de moment. Estaria bé que en algun d'aquests festivals i trobades se les homenatgés, així com als seus protagonistes. Cal dir que a banda dels protagonistes els secundaris eren també molt bons. Som un país d'oblits i incoherències però deu ser el que toca i a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Només que tenim una tendència recurrent i una mica pesadeta a redescobrir la sopa d'all, la veritat. Fins i tot al Nom de la Rosa la tècnica criminal del frare assassí era copiada d'una novel·la barata. 

9 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

no entenc aquesta mena de classificacions que si negra, que si d'aventures, una novel·la es una novel·la negra o no, de fet, no és un tipus de literatura que mai m'hagi interessat massa, pero a no dir poc, per a no dir gens, recordo la decepció que vaig tenir amb els Carvallos de Vazquez Montalban, QUE EM VAREN SEMBLAR MOLT FLUIXOS I POC CREIBLES.
No se, la novel·la AIRE BRUT d'en Lluis Bosch en canvi em va agradar prou,i no per ell, sinó per què em va agradar, i és negra.

Salut

Júlia ha dit...

El Vázquez Montalbán va ser d'aquells d'agafa fama i... de la sèrie Carvalho n'hi ha que m'agraden i n'hi ha que no. Sobre els llibres de coneguts i amics, em sento incapaç d'opinar de forma objectiva, Francesc.

El que no em va agradar va ser com tractava al pobre i sant baró Canonge.

Júlia ha dit...

a banda que la novel·la del Lluís té ambició i no és 'negre convencional'

Enric H. March ha dit...

Opino com el Francesc. La classificació per gèneres em sembla absurda. Els clàssic de la novel·la negra americana, per exemple, si són clàssics és perquè canalitzen el realisme social.
En tot cas, el boom no és tant pel gènere com per la incertesa i el misteri dels arguments. Això és el que atrau un determinat tipus de lector. I tant és que sigui esbrinar qui ha estat l'assassí o com se'n sortirà la pobra noia abandonada pel seu amant.
Un tema ben diferent és el de les ombres sadomasoquistes, que no crec que vagin més enllà d'una moda ben orquestrada.
Sobre la violència i la submissió femenina hi ha molt a parlar, però aquest no és el lloc.

Júlia ha dit...

Enric, és com determinades novel·les etiquetades com a 'juvenils', aquestes classificacions són força absurdes. I pel que fa al tema femení, una cosa és fantasiejar i l'altra... però és cert, no és el lloc.

miquel ha dit...

Els teus post són sempre estimulants i obren diversos camps de reflexió, sovint en la memòria o en el present que, a més, després completen els comentaristes. No resulta fàcil entrar breument en aquests estímuls.
Va, dos o tres coses en desordre relacionades directament o indirectament.
Sempre m'han semblat millors les novel·les del gènere de la M. A. Oliver que les del seu marit; segur que ho he dit alguna vegada. dels autors en llengua catalana de novel·la negra, un dels més interessants em sembla Ferrant Torrent, sobretot en les seues primeres obres, les més directes; després potser millora literàriament, però se sofistica excessivament.
Classificar està bé per fer primeres aproximacions. es fa des d'antic: tragèdia, comèdia.
Entenc que un dels elements a destacar de la novel·la negra, no confondre amb altres subgèneres de novel·la criminal, és que sol tocar, a vegades millor, altres no tant, el realisme social, econòmic, polític, a vegades de forma documentada però sempre de l'amenitat de la ficció.

Continuaré...?

Júlia ha dit...

Miquel, però com sol passar les dones sempre semblen estar a l'ombra dels senyors, i en aquest cas ella mateixa, com en el cas del Bartra i la Murià, en uns altres temps i unes altres circumstàncies, potser ha contribuït a admetre un cert paper secundari, no ho sé.

El Ferran Torrent no m'acaba de fer el pes, la veritat, però estic d'acord en això que 'els primers eren millors'.

No tinc res contra la novel·la negra, ans al contrari, n'he llegit i fins n'he escrit i recordo que ens ho vam passar molt bé quan tu plantejaves aquells enigmes relacionats amb llibres del gènere.

Però l'excés i l'abús sempre cansen i crec que és el que passa ara, fins i tot llibres que no són 'negres' s'etiqueten com a tals i sembla que els escriptors es vegin abocats a escriure sobre crims i misteris en el sentit més convencional i limitat del tema.

Les classificacions i etiquetes sempre em neguitegen una mica, no els trobo una excessiva utilitat en el camp de la literatura de més volada. Però, bé, tot és relatiu.

Júlia ha dit...

Aquest món literari català, per cert, sempre ha patit del capelletanisme, recordo un escriptor català criticant a fons, fa anys, els elogis encesos d'Oliver a la literatura del seu marit... diria que era Porcel, però no n'estic segura.

Júlia ha dit...

No he entrat a fons en el tema però recordo que de joveneta, si algú amb certes aspiracions intel·lectuals et veia llegint Agatha Christie et deia que havies de llegir Simenon, autor del qual, per cert, gairebé m'interessen més els llibres que no són de Maigret. Aquest eurocentrisme agavatxat encara belluga.