18.2.15

ORGULLS I PREJUDICIS LITERARIS


Amb motiu de la meva entrada anterior, més d'un i d'una, de paraula o per escrit, m'ha insistit en què no pensa ni llegir el llibre aquest del Grey ni anar a veure la pel·lícula. Se suposa, en aquest cas, que l'afirmació ve motivada per les referències crítiques diverses que ha llegit o escoltat per part d'això que en diuen els experts. He de dir que jo vaig començar el llibre i que el vaig deixar perquè se'm feia pesadet. Pel que fa a la pel·lícula, crec que s'ha de prendre una mica en broma. Però també he escoltat recomanacions sobre llibres i pel·licules, se suposa que de qualitat,  que m'han decebut força. És una llàstima que no puguem acostar-nos a tot plegat de forma una mica virginal i no pas meditatizats per opinions diverses, no sempre lliures o desinteressades. De vegades si afirmes que determinat llibre o pel·lícula de culte no el penses ni mirar pel folre hi ha qui fins i tot et renya o et mira de cua d'ull, en canvi quan aquestes afirmacions es fan sobre productes més dubtosos tothom ho troba d'allò més bé. 

No sempre el refús ve determinat per això que en diuen qualitat i que tan relatiu i variable pot arriba a esdevenir. Encara més, quan els productes esdevenen clàssics ja sembla que no es puguin qüestionar. Durant la meva joventut hi havia gent experta a qui no agradava gens, per exemple, Rodoreda. Però avui se suposa, no sé si de forma prou aprofundida, que es tracta d'un valor indiscutible. Voltaire odiava les obres de Shakespeare, amarades de sang i fetge, segons expliquen, i crec que en cert sentit,no li faltava raó. Això de la literatura és una mica com la borsa, i els cànons i la resta, molt qüestionables. 

Més enllà de la qualitat hi ha productes als quals mai no m'acostaré, com ara pel·lícules que em facin passar una mala estona per la seva violència, una violència que cada vegada és més  descarnada i realista. El mateix pel que fa al sadisme i masoquisme reals, les ombretes de Grey són de pa sucat amb oli. Desconfio força de la novel·la històrica o negra i darrerament m'hi acosto poc i reconec que tinc prejudicis a causa de l'excés que ens n'ha arribat. Per això no vaig tenir cap interès en llegir Victus, encara més quan els altres llibres de l'autor, per molt que s'hagin venut i alabat, no em van fer ni fu ni fa i els vaig acabar en diagonal. Hi ha qui m'ha renyat, sempre de bon rotllo, per no haver-lo llegit, la veritat. 

El temps diuen que és un bon crític i se suposa que allò que resta és el que té qualitat, però aquesta visió pot ser discutida i discutible, és clar. I en tot plegat, a més del component més intel·lectual, hi ha el tema de la distracció i prou, anar al cine com abans, perquè toca trobar-se amb alguna amiga i berenar i passar una estona tranquil·leta mentre t'expliquen un conte. No tot ha de ser eteri i excel·lent. 

Un valor avui en alça són les novel·les de Jane Austen però la veritat és que entenc que per a molts joves aquell món ranci de noies que busquen marit com unes desesperades quedi molt lluny dels seus interessos. Hi ha llibres que em temo que tenen volada pel fet de ser francesos o anglesos, països molt generosos amb les seves produccions, però que si fossin hispànics en faríem molt poc cas. Catalunya és un cas ben diferent, car les limitacions geogràfiques i de producció han fet que passéssim bou per bèstia grossa. Per no parlar, és clar, dels condicionants editorials i de les servituds de les promocions.

Al grup de lectura de Meteora hem llegit darrerament La muerte llega a Pemberley, amb motiu de la mort de P. D.James. El llibre és un joc literari, l'autora retroba els personatges d'Orgull i prejudici sis anys després, imita amb certa grapa l'estil d'Austen i, és clar, introdueix a la trama un suposat assassinat. Vaig agafar el llibre amb certa prevenció però em va resultar prou distret, la veritat. Recordo que els primers llibres de James em van agradar força, però després, com sol passar, i un dels casos més lamentables és el de Donna Leon, l'èxit es va convertir en un modus vivendi,  tot i que la dona tenia molta grapa i en els seus llibres resulta més interessant tot el doll de personatges,ambients i paisatges que no pas els crims resolts ja que de vegades acaben en un pim, pam pum excessiu.

Em va sobtar que a la tertúlia més d'una persona qüestionés si estava bé fer el que va fer P.D. James amb Austen, sobretot, crec, perquè Austen és una escriptora sacralitzada en certa manera. Però, de fet, qui no ha fantasiejat en alguna ocasió imaginant com continuarien vivint els personatges d'un llibre que ha acabat amb recança? Recordo que vaig imaginar i fer notes continuatòries durant un temps a l'entorn de llibres diversos i personatges que hi sortien, per exemple, em preocupava el destí de la filla il·legítima d'Anna Karènina, que el seu marit abandonat recull de forma generosa.  

Sobre Austen, sembla que es fa difícil allunyar-se de les diferents versions que s'han fet de les seves novel·les, en el cinema i la televisió. Sobretot de les actuals ja que poca gent recorda la magnífica, tot i que lliure i situada en una altra època, versió de 1940.  Mentre es qüestionava, per exemple, el dret de P.D.James a continuar la història ningú no sembla que critiqui en excés el dret a fer versions en cinema de tots els llibres famosos, cosa una mica contradictòria. Les pel·lícules són quelcom molt diferent dels llibres i així s'han de prendre i entomar, més enllà de la relació inevitable que establim entre una cosa i l'altra. 

Un tòpic generalitzat, amb algunes excepcions de la BBC, és que sempre és millor el llibre. Però el cert és que això no és així i hi ha de tot. Un exemple que em ve al cap és el dels Ponts de Madison, el llibre, pel meu gust, era una bestiesa, mal escrit i ximplet, però la pel·lícula estava molt bé gràcies als protagonistes i a un bon guió. A casa nostra es va vendre com bunyols pel fet que Guardiola, aleshores jovenet, va explicar en un programa de la tele que l'estava llegint, que ja és gros.

Fins i tot les ombres de Grey, en cinema, haurien millorat amb un guió més convincent i un xicot menys estaquirot ja que cal dir que la noia ho fa molt bé. Les continuacions de llibres anteriors han estat una constant en la història de la literatura, de vegades els mateixos autors es veien obligats a allargar els temes, com en el cas d'Alcott, talment com es fa avui amb les sèries de la tele, fins al punt que en un dels darrers volums dedicats als March manifesta que ja té ganes que vingui un desastre i s'emporti a tots plegats.

La literatura té un component econòmic i avui encara més. Escriu més gent que no pas llegeix i entre aquests oceans de publicacions diverses es fa molt difícil surar. La història de la literatura és plena d'èxits oblidats i fracassos reivindicats, com la de la pintura o la del que sigui. També hi ha un component, en les produccions d'aquest tipus, complicitari. La gent vol veure el que veuen altres de la seva corda i llegir el que llegeixen, per tal de poder dir la seva. Si veig una pel·licula que han vist quatre gats, amb qui la comentaré? I també hi ha un component temporal, hi ha coses que ens agraden en un moment determinat i després ens deceben, nosaltres també canvíem. I a l'inrevés, és clar. Jo crec que això que en diem cultura està excessivament valorat, en particular els llibres, ja que existeixen un bon munt de volums absolutament infumables però encara hi ha també qui t'assegura, no sé si de forma sincera, que no llença mai un llibre, sigui el que sigui. La realitat contradiu aquestes afirmacions, és clar.

Tot és molt relatiu, ens agradi o no. 


8 comentaris:

Miquel ha dit...

Si bien no se puede generalizar, las películas rara vez superan al libro.
Ejemplos muchos, me viene a la memoria el libro En el Nombre de la Rosa de U. Eco, por más que el artista sea un genio de la actuación...Otra ...Al Este del Edén...donde la frase "vivió en un torbellino, murió en un arrebato" es imposible de plasmar...No se...muchas..muchas.. En 50 Sombras, supongo que lo que alimenta el morbo son las escenas de cama y flagelo.
¿ porqué se de que va el libro ? , muy sencillo, porque ha sido la comidilla entre lectoras y críticas, y el argumento está más que explicado en los diarios y revistas del uso.
En fin, y a lo que iba, plasmar una peli de un libro no pensado para una peli, es muy complejo y rara vez se supera.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, siento contradecirte, hay de todo, a veces el libro es poco conocido y eso hace que se de esa percepción. En todo caso son productos muy distintos y así hay que tomarlos, según mi opinión, y no hacer comparaciones excesivas, cada cosa en su lugar. Encontraríamos ejemplos de todas clases.

Tristana de Buñuel es una buena peli pero no se parece casi en nada a la novela, que también está bien. Y hay muchos casos, a veces incluso desconocemos que una determinada peli se haya basado en un libro.

F. Puigcarbó ha dit...

Com dius, hi ha de tot, per exemple Chacal, la primera versió en cine és exacta a la Novel·la de Forshyte.
Farenheit 451º de Truffat per a mi és millor que la novel·la tot i que ambues han envellit molt malament Quan a les 50 ombres, és que la novel·la erotica no m'ìnteressa, perquè en general estàn mal escrites, llevat d'Anaïs Nin, i la peli era obvi que seria un nyap, i alhora un gran exit de taquilla, i és que seguim acorats EN UN PROFUND ENDARRERIMENT PROVINCIÀ EN LA COSA DE SEXE QUE SEGUEIX MOVENT-HO TOT.

Júlia ha dit...

Francesc, però el que vinc a dir és que més enllà que el tema interessi o no és pot fer una coseta digna o una bírria, en qualsevol gènere. I que fins i tot d'un llibre mediocre en pot sortir una peli remarcable, no és el cas però n'he vist de pitjors, de pelis, amb crítiques 'bones'

Júlia ha dit...

De fet el llibre és una novel·la rosa amb aspiracions de vendre, els Ponts de Madiso era novel·la rosa més convencional i aquesta és novel·la rosa amb més marro però tot està inventat des de temps immemorials i el sexe continuarà tenint morbo, és col futbol, que van dir que amb la democràcia s'acabaria l'afició i ja veus...

F. Puigcarbó ha dit...

els ponts de Madison eren pur sucre, encara que amb cer estil, i si volen parlar de sado maso, que en parlin, però retratant-lo com és, no edulcorant-lo. Per cert, la noia em sembla és la filla del Banderas i la Melanie.
Acabo de parlar del tema i recomanar bona literatura eròtica; Anaïs Nin.

Miquel ha dit...

Coño¡¡¡¡ azuquica puro noss disse el Francecs sobre los puentes del madilssson ¡¡¡
jajajaja
Aquesta es bona. ¡¡
salut

Júlia ha dit...

Francesc, tot que la vaig llegir fa any la Nin no em va fer el pes però tot són gustos. Efectivament, és la filla però del Don Johnson, no del Banderas. Crec que és bona actriu i en sentirem a parlar.