19.3.15

BROMETES, ACUDITS I GRACIETES



Ahir una amiga em va explicar un acudit que havia sentit per la tele. Una parella d'avis va al metge, preocupat per les pèrdues de memòria. Aquest els proposa que s'anotin les coses, per tal de recordar-les.

Un cop a casa, després de dinar, el marit vellet va a cercar postres i li diu a la dona si vol alguna cosa. Aquesta li diu que sí, un gelat de vainilla amb xocolata, maduixa i una cirereta. La dona li diu que s'ho anoti, per si un cas, però l'home protesta, ho recorda molt bé tot.

El marit torna de la cuina amb una safata amb dos cafès. La dona s'empipa, ella ja li deia que s'ho havia d'apuntar, tal i com els havia dit el metge. L'home es queda estranyat:
-I doncs, què m'he deixat?
-Home, les torrades, què no ho veus?

De fet, com que l'acudit s'explicava en un context de gent gran, la crueltat del contingut quedava abaltida pel dret de cadascú a riure's d'un mateix, com quan un cec explica acudits de cec o un català, de catalans. Quan la cosa ve del món exterior sembla pitjor. Tot és relatiu. De tota manera vaig pensar que el repapieig senil encara no ha passat pel sedàs de la correcció política, si l'acudit fes referència a gent jove amb alguna deficiència semblaria molt pitjor.
L'humor canvia amb el temps i l'evolució de la sensibilitat social i individual.  Fa anys eren habituals els acudits sobre coixos, cecs, bojos, sords, guillats i la resta. També van tenir el seu públic els acudits regionals o nacionals,   recordo que al setmanari TBO hi havia tota una pàgina d'acudits breus, sense dibuixos, on sovintejaven els jueus i els escocesos, paradigma de gasiveria en aquell moment. Tots hem pogut escoltar i patir acudits sobre gallecs, andalusos, aragonesos, catalans. Durant uns anys, ja en plena democràcia, corrien pel mon un munt d'acudits clarament racistes, sobre negres. El cinema i la televisió xalaven amb les deficiències psíquiques, reals o simulades, tot i que en ocasions el desenllaç humorístic es prenia una certa revenja i el guillat acabava per fotre's del suposadament normal.

Quan jo era petita sovintejaven històries divertides sobre pagerols ignorants, els paletos en castellà. Un meu oncle se sabia tota una llarga narració humorística sobre un pagès que baixava a Barcelona i en feia de tots colors, sovint, per reblar el clau, gràcies al poc coneixement de la llengua castellana, i confonia Camisería amb Can Misèria, Retretes amb Retratos o Equipajes amb Aquí Pagès. Més endavant es va canviar la truita i va arribar el revanxisme, la víctima de l'acudit era ara l'habitant de Can Fanga, de qui es podien dir tota mena de penjaments sense manies ni protestes per part dels soferts habitants de la metròpoli.

Un altre camp avui en decadència era el masclista. Els acudits sobre dones de tota mena i sobre homosexuals eren molt celebrats. Fa poc temps vaig tornar a veure unes filmacions antigues, amb Eugenio explicant acudits i em vaig adonar que n'hi havia molts d'aquesta mena i que en l'actualitat no em feien ni la desena part de la gràcia que m'havien fet en el seu origen. I ja no entro en el camp de la grolleria sexual o de l'escatologia tirant a fastigosa. Encara hi ha deu haver algun tabú quan per la tele mai ningú no ens ha recitat, per exemple, les Virtuts del cagar.

L'humor s'ha posat difícil i demana una certa elegància, en l'actualitat. Tot i que encara hi ha qui riu dels  vells acudits pocasoltes, és clar. La grolleria ha hagut d'augmentar en alguns camps com el de la política, per tal de conservar i augmentar les audiències. Recordo que quan a Espanya es van poder començar a veure pelis de senyores destapades a Perpinyà van intentar mantenir el negoci turístic i oferien cada vegades coses més pujades de to, però no se'n van sortir.

Els programes polítics d'humor van a la deriva, se'n salven alguns gags, pocs, però la tendència a la sal gruixuda i a bandejar la difícil ironia intel·ligent estil anglès, com aquella que rumbejava la sèrie Sí, ministre, és constant. L'humor i els humoristes es cremen aviat i els programes d'humor haurien de tenir una durada relativa. Jo recordo amb carinyo gent com Cassen però fa uns mesos vaig veure per la tele uns programes antics i molts dels seus acudits em van semblar fluixets. La memòria és enganyosa i recordem el millor de cada casa i també ens passa en el camp de la literatura, del cinema.

Ara un museu al qual no vaig gairebé mai perquè sóc de gustos convencionals i carques i la modernitat artística m'avorreix, ha rebutjat una estàtua grollera que sembla ben bé un acudit del Jueves. Com sol passar, l'estàtua es farà més famosa així, gràcies a la polèmica i la resta. No entraré en el tema de la censura ni en res que se li assembli, això de l'art no se sap ben bé què és, com passa amb la cultura i fins i tot amb la sacralitzada llengua. El món de l'art actual i els seus discursos, llenguatge dels bruixots, m'interessa molt poc. Tot plegat passa com amb la religió o la identitat nacional, és qüestió de fe. 

De fe o de quedar bé amb qui toca quedar bé, que sempre hi ha experts que ens interpreten el Retaule de les Meravelles, encara que aquest no existeixi. Avui dia fins i tot el tema de la provocació fa riure, com fa riure que et diguin que una determinada exposició de visió minoritària, amb uns quadres (cars) que porten enganxats retalls de diari sobre temes punyents és profundament crítica amb la societat actual. Tot resultaria fins i tot divertit si els suposats artistes no cobressin o si no es mogués al darrera un estrany i fosc mercat amb calerons  pel mig, un mercat on s'hi incideix gaire, per cert, i que també es podria fer a sí mateix una provocadora autocrítica de denúncia.

Fa uns dies vaig anar al Tantarantana a veure el remarcable muntatge a l'entorn de la famosa conversa camargatiana, secreta però difosa per les xarxes i que és més humorística en molts aspectes que no pas el muntatge teatral. Cap paròdia no podrà superar el discurs fallero de Barberà o la falca publicitària política que la primera dama de Mijas va dedicar al seu marit. 

En tot cas, com sempre, me n'he anat del suposat tema que m'ha inspirat aquesta entrada, el fet que el món dels vells xarucs encara sembla xistable. Ahir mateix escoltava en una entrevista una dama de la cultura, o d'això que en diuen cultura, que insistia en el fet que la vellesa no comporta perdre facultats mentals. Ah, sí, tot és qüestió de fe, i és que fins i tot les ments més lúcides sembla que han de creure en alguna cosa, fins i tot en elles mateixes. 

I, encara més, i sense mencionar fets recents per no fer llenya, hi ha coses que si les fan els nostres semblen gracietes simpàtiques i si les fa o les fes la dreta profunda serien totalment condemnables, i a l'inrevés. L'humor és molt personal i l'humor col·lectiu o col·lectivitzat de vegades fa força angúnia, la veritat. L'humor pot ser un arma letal i cruel, això ho saben molt bé els qui han patit a escola assetjaments diversos, de vegades subtils i gairebé imperceptibles per a la majoria. 

6 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

el que succeeix es que la majoria d'acudits d'abans no es poden explicar, o són masclistes, o parlen de mariquites, gangosos, etc Quan a les vrtuts del cagar, recordo haver publicat fa temps el llibret que em va enviar escanejat un amic. Quan a la Camargue i tot això, com deia Toni Soler ahir parlant dels 9 anys del Polonia, ja els hi fan el guió els mateixos implicats, vaja!que la realitat els supera, els que si demanava és que si hi havia algun sarau que no ho fessin públic en dijous, que ja tenien el programa gravat.


salut

Miquel ha dit...

Amb el Francesc...Els guionistes són els polítics...

Olga Xirinacs ha dit...

Deu ser per aquesta caricatura de persona que ens tornem els jaios, pel que fa tanta mandra anar fent anys...No hi ha misericòrdia, per a aquest mal.

Júlia ha dit...

Francesc, el Polonia ja hauria d'anar pensant en la retirada, la veritat.

Júlia ha dit...

Miquel, els polítics i en general, tots. Les situacions còmiques i tràgico-còmiques es donen a tots nivells.

Júlia ha dit...

Olga, ja canta algú que 'la vejez, es la más dura de las dictaduras...'

Però vaja, no queda més remei que aprofitar els bons moments del present i no fer-nos massa catúfols, he, he.

Bon inici de primavera.